L’evangeli del soul segons Nick Waterhouse

Nick Waterhouse (10 de maig 2022) – Sala Razzmatazz 2

Sala Razzmatazz 2. Vint-i-una hores. Nick Waterhouse i la seva banda estan a punt de començar el concert (Promenade Blue tour) i un públic més heterogeni en l’estil que en l’edat (cap fa pinta de tenir menys de quaranta anys) ja fa estona que s’explica la vida i riu animadament. La xerrera omple el recinte i fa l’efecte que les mascaretes han quedat en l’oblit. Si més no, en un passat tan remot com el de la inspiració musical d’aquest californià escultor del soul modern.

La seva arribada anima encara més el personal. L’espai, fins aleshores cobert de llums blaves, s’omple de tons càlids intensos que ens preparen per al viatge en el temps que es produeix sobre l’escenari. Amb una elegància incontestable, els músics entren en acció i comença la màgia. Bateria, contrabaix, saxofonistes i una corista de pel·lícula envolten aquell home d’ulleres de pasta, pentinat polit, camisa blanca i vestit fosc de tres peces que ens transporta, de sobte, als anys 50 i 60 del segle XX amb una música simultàniament moderna i retro.

Nick Waterhouse amb el seu aspecte d’oficinista dels anys 50 amb ganes de gresca

El seu aspecte recorda el d’un oficinista que ja ha tingut prou estrès i avorriment al llarg del dia i ara només vol passar-s’ho bé. Els detalls estan tan cuidats que l’experiència és gairebé immersiva. La seva aparença i els instruments hi tenen molt a veure, sí. Per sobre de tot, però, tot és possible gràcies a un so impecable i perfectament sincronitzat, supervisat en tot moment pel tècnic ubicat estratègicament al bell mig de la sala.

 

Des de la darrera fila, la intensitat és, fins i tot, massa forta. Una breu passejada fins al costat de l’escenari és suficient per a comprovar que allà, en canvi, la nitidesa és total. És un concert produït per a fruir-se de prop i Nick Waterhouse ho sap. Té clar com vol sonar i ho aconsegueix. La seva interpretació és elegant i confiada. No s’immuta ni quan, enmig d’una balada que convida a escoltar en silenci, la meitat del públic reclama a l’altra que calli perquè el xivarri encara continua.

La corista de pel·lícula que acompanya a Waterhouse als seus directes

“Have you ever made the best of a bad situation?”, canta mentre fa sonar la seva guitarra de rock and roll. Sembla que faci l’ullet a l’audiència cabrejada i en té prou amb una cançó per a transformar el soroll en balls a tot arreu de la pista. Ha vingut a gaudir i ho fa. La gent acaba lliurant-s’hi en cos i ànima i el fa sortir fins a dues vegades més a l’escenari abans de donar per acabat el concert. Abans de marxar, però, s’aturen a la taula de souvenirs de la que s’enduen gairebé tots els discos a la venda. El que deixen més aviat intacte, tanmateix, és l’assortiment de roba vintage (corbates, barrets, camises, pantalons, americanes…) triada personalment per Waterhouse i portada directament de la Costa Oest dels Estats Units per aquest evangelitzador del soul com a estil de vida. De moment, la fidelitat del públic es queda en vinils i cd’s. La conversió total haurà d’esperar.

A la taula de souvenirs de Waterhouse la roba vintage de la Costa Oest a preus desorbitats
 
Text: Virginia Mata / Fotos: Xavi Torres-Bacchetta