LA COL·LECCIÓ. NATALIA BROVEDANNI (CHAQUETA DE CHÁNDAL)

A Natalia Brovedanni la vam conèixer com a guitarrista del grup de hard rock Sant Rita i ara l’hem retrobada al capdavant del trio Chaqueta de Chándal. Punk, post-punk, rock de garatge i unes lletres que són una delícia corrosiva, l’any passat publicaven a través de Bankrobber el seu homònim disc de debut, una de les millors sopreses de la temporada. Un mostrari de cançons tan molones com la col·le de discos de la Natalia. 

Quin va ser el disc que va inaugurar la teva col·lecció?
Va ser un casset de Rata Blanca, un grup argentí de heavy metal molt épic. Crec que tenía 8 anys i no entenia res d’estils. Era una qüestió de sensacions, imatge i so. El nom del disc es Magos, espadas y rosas (Polygram, 1990). Més pur no pot ser. El tema insígnia era “Mujer Amante”, una balada tan ensucrada que fins i tot resulta còmica.

Quin és el disc que has escoltat fins a cremar-lo?
Repeater (1990, Dischord) de Fugazi seria un d’ells. He de dir que és difícil triar-ne només un. Aquest àlbum va arribar a les meves mans tard… Deu anys després de la seva publicació. Recordo que no podia parar de pensar què cony feia aquesta colla de xalats amb el ritme i la veu i els compassos tan estranys de les seves cançons. En aquell moment no tocava la guitarra, encara. Només escoltava musica, anava a concerts… Sempre m’ha agradat descobrir coses noves.

Quin casset no deixava de sonar mai al cotxe dels teus pares?
Recordo que sonava Mercedes Sosa, els millors èxits de la seva carrera. M’emocionava molt anant cap al camp escoltant la seva música, tan sentimental i dolorosa. “Alfonsina y el mar” era molt trista, però poètica com poques. Em preguntava per què algú acaba amb la seva vida d’una forma tan bonica. A més a més, folklore argentí, Elton John i Led Zeppelin.

Amb quin disc et vas voler convertir en una estrella del rock?
Mai ho vaig voler del tot, ser una estrella de rock. Peró feia air guitar amb Chaco (Gigoló Productions1995) dels Illya Kuriaky and the Valderramas. Tindria uns 13 anys o així. També em va passar molt amb uns japonesos que es diuen Guitar Wolf, un grup de rock de garatge molt brut que em va mesmeritzar. El seu disc UFO Romantics (Ki/oon Music, 2002) és brutal. 

En quin disc t’hauria agradat aparèixer en els títols de crèdit?
En el Forever Changes (Elektra Records, 1967) dels Love. Estic segura qwue va néixer després d’un procés molt intens, amb jornades llargues i voladores. Aquesta sensació de estar canviant alguna cosa important en el món de la joventut. És un disc amb molt detalls. M’imagino a mi mateixa amb una pandereta o amb algun instrument hipnòtic de corda.

Un disc imprescindible per entendre el so de Chaqueta de Chándal?
Podria ser algun d’Stereolab o de Neu!  de punk-psicodèlic. Em costa decidir-me per un. A mi m’agradaria sonar com una barreja de Wire amb Feelies però… no és tan senzill (riures)

Quin disc hauria de tenir tothom obligatòriament?
The Kinks Kontroversy (Pye, 1965) de The Kinks. Una meravella total. Té alegria, té tristesa. Eren irònics i tocaven bé. Van plantar la llavor de molts gèneres.

Chaqueta de Chándal van debutar el 2019 amb un dels millors discos de la temporada
Chaqueta de Chándal van debutar el 2019 amb un dels millors discos de la temporada. Foto: Arxiu Bankrobber.

Un disc nostrat?
Next:Matêria (Aloud Music, 2005) de (lo:muêso). Va ser un disc que vaig escoltar molt perquè va ser de les primeres bandes d’aquí amb què realment vaig vibrar en directe. També podria dir Las Ruinas i el seu disc Maximum Heavy Pop (El Genio Equivocado, 2016). Un exercici punk ultra contagiós.

Un plaer pecaminós?
Roxette. Joyride (EMI, 1991). També el vaig tenir en casset. Va ser el segon de la meva col·lecció. Ella amb el cavell curt, blanc… Una noia al capdavant d’un grup de música! M’agrada moltíssim. Segueixo pensant que va ser un disc especial, encara que sigui ultra comercial.

Un disc que compraries només per la seva portada?
Pet Sounds (Capitol, 1966) de Beach Boys. És boníssim, però si me’l trobo a una botiga de discos sense saber com de bo és l’agafaria segur només per la seva porta. Semblen nens pijos alimentant per primera vegada animalons del camp. El títol es olt suggeridor amb aquesta cosa dels “sons d’animals de companyia”. Picaria segur.

L’últim disc que t’ha fet esclatar el cap?
Deerhunter: Why hasn’t Everything Already Dissapeared? (4AD, 2019). És un disc complex però molt bo. Té canvis que no t’esperes, melodies que ningú altre podia haver parit i un permanent so una mica vintage que em flipa. Aquest home es un geni.

Una botiga de discos?
La que estava en el metro Universitat que venía CD’s, DVDs i jocs de play de segona mà. Recordo que sempre que anava a casa d’una amiga, de camí parava allà a pillar petits tresors, com discos de l’ELO o edicions rares dels Stones.

Vinil, cd, digital?
M’és igual mentre soni bé.

Foto portada: Arxiu Bankrobber

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *