La irrupció definitiva de la música illenca

Obro Twitter i, a cop d’scroll, apareix el contundent missatge d’un xaval del Principat parlant d’un nou grup mallorquí: “Estan salvant el català ells sols […] i si fóssim un país seriós serien famosos a Catalunya”. Llavors és quan penses: “Ha canviat la música feta a les Balears? O, potser, ha canviat la percepció que es té d’ella? Perquè eh, perdoneu-me, però aquest discurs –convingut i condescendent, sempre reduccionista– que caricaturitza la música illenca com a una extensió de l’univers d’en Tomeu Penya és un acudit que s’ha allargat massa anys. Després, clar, vingueren els Antònia Font per capgirar-ho tot i deixar una petjada insondable en la nostra escena.

Maria Hein al Festival BAM de La Mercè de 2021.

Val, aquí no només parlem de música, sinó de quelcom més profund. Antònia Font no només tingueren un fort impacte desmitificador, sinó que trencaren l’aïllament insular sense renunciar a cap tret de la seva personalitat per plaure a l’oient de fora. Sense que hagin estat necessàriament una influència musical, molts d’artistes illencs han travessat la mateixa encletxa que ells obriren fa prop de dues dècades, fent que en el temps present les Balears siguin l’escenari per a desenes de bandes i artistes que, ara per ara, tenen –i sense que això soni massa xovinista– molt, però molt per dir.

En la seva percepció hi ha jugat molt la visibilitat existent en el marc digital. Les xarxes socials, les plataformes d’streaming, sumades a la irrupció de noves infraestructures informatives –com MÚSICA DISPERSA– han contribuït a projectar la música feta a Mallorca, Menorca o Pitiüses cap a uns nous públics i, de pas, han permès crear o reforçar sinèrgies amb els grups peninsulars, festivals, promotores, etc. No perdem de perspectiva tampoc l’abans i després provocat per la crisi del 2008; en els anys posteriors a aquella brutal recessió, un bon grapat de joves decidiren tornar a les seves illes d’origen després d’haver passat uns anys estudiant o treballant a fora. Retornats, decidiren reinventar-se: van néixer nous projectes musicals, estudis d’enregistrament, segells independents i moltes altres iniciatives que van fer entrar a la música illenca en una nova etapa de la seva història.

Instantània de Nita

M’agrada pensar que, en els darrers anys, l’escena ha crescut en diferents direccions; en ambició, en diversitat, en originalitat i, també, en igualtat. El camp de naps que hi havia fa dues dècades contrasta de ple amb el creixent protagonisme de la dona a partir d’una nova generació de veus daurades com les de na Maria Jaume, Carme Vives, Anna Ferrer, Júlia Colom, Maria Hein, Joana Gomila, Cecília Giménez, Mireia Flores, Clara Gorrias, Aina Tramullas, Sofia Ramis, Apol·lònia, Gemma Mar, MDMAR, Lia Gibert, Aleesha Rose, Marga Rotger… Afegeix al llistat altres noms, com les bandes Nita, Desenterradas, Barrera, És Melassa, Peligro, Yoko Factor, Vanity Rose o Sweet Poo Smell i, potser, te’n adonis d’aquest necessari canvi de direcció.

Aquest brostar continu de noms –alguns consolidats, altres emergents– ens convida a repensar que hi ha vida més enllà de Tomeu Penya i Antònia Font; que, potser, mereix la pena gratar l’escena illenca i fer justícia al talent que mig s’amaga en aquest microclima sonor de cinc mil kilòmetres quadrats.

Text: Tomeu Canyelles / Fotos: Arxiu MD