MUJERES. AQUEST MORT ESTÀ MOLT VIU

“Mujeres sempre ha estat una excusa per seguir junts”

El trio barcelonès de garatge pop va treure el maig passat Siento muerte (Sonido Muchacho), el seu cinquè disc després de més de deu anys de trajectòria, i un dels millors discs estatals enguany.
Quedem amb dos dels tres integrants: Yago Alcover (cantant i guitarrista) i Pol Rodellar (baixista) -falta Arnau Sanz, el bateria, que viu a Bilbao-, per aprofundir en el disc, però també recordar el teclista oblidat de Mujeres, analitzar l’auge de Sonido Muchacho, divagar sobre la importància del periodisme musical o qüestionar què significa per a ells ser referents i independents.

Siento Muerte és el vostre millor disc?
Pol Rodellar: Per a mi sí. Hem anat canviant d’idioma, de l’anglès al castellà, de formació… T’hauria dit que el millor disc que teníem era Un sentimiento importante (Sonido Muchacho, 2017). Al principi, quan ens vam posar a fer el disc nou vam tenor aquesta sensació  de “a veure com superem això!”. L’anterior, però, el veig més tosc, més bàsic. Un disc per experimentar amb el format trio. Aquest el veig molt més polit a nivell d’arranjaments, de lletres, de cors… És un disc de pop més finet.

Perquè abans, molt al principi,… éreu quatre o cinc?
Pol: Érem quatre. Bé, va haver-hi un moment que érem cinc.
Yago Alcover: Molt a l’inici érem cinc, però això ja és molt digging. Al principi, teníem un teclista, bé, teníem… El grup comença amb els amics que estàvem estudiant junts la carrera.
Pol: Vam gravar la primera demo amb ell, amb el nostre amic teclista.
Yago: I també “Aquellos Ojos”. La va gravar i mesclar.

El single de “Aquellos Ojos” segueix sent la vostra cançó amb més reproduccions,
Yago: Si! A veure el que dura. Últimament veig tanta resposta amb les noves cançons… A veure si alguna la passa. És estrany. Però, bé, tornant a l’Eric, el teclista… El grup vca començar d’una manera tant de broma. Per exemple, el bateria, el Martín, ens va enviar un missatge dient: “jo vull ser el bateria”. Doncs vale, d’acord, tu ets el bateria. I el teclista… ¿Com s’anava a quedar fora si era del grup de col·legues?
Pol: Érem els cinc de l’ESCAC, del grup de rodatge. Ja estàvem acostumats a treballar junts. I si fèiem un grup era per estar tots. En els primers curts, les cançons ja les fèiem nosaltres, tot a l’estudi d’aquest teclista 
Yago: Va venir als dos primers concerts i no va aconseguir que sonés el teclat.
Pol: Mai no sabia com connectar les coses…(riures)
Yago: A un concert va venir amb un ordinador de torre… (riures)

Yago Alcover, cantant i guitarrista de Mujeres.

Tornem al disc. M’agrada molt la idea que l’envolta d’un món que està a punt de rebentar i tot i així trobar aquests moments de felicitat.
Pol: No fem discos conceptuals, estem lluny d’això, som un grup de rock’n’roll que el que prima és el ritme, la melodia i els directes. Però almenys tenir una idea a l’hora de fer les lletres… Ara tenim la COVID-19, però el món ja fa temps que se’n va a la merda. Hem viscut moltes crisis, ja siguin d’habitatge, econòmiques, climàtiques…. Era un punt de partida per entrar en el mood. Al final, les lletres són més concretes, de peripècies de personatges.

També hi ha dos versos que m’han fet molta gràcia. “Una cosa es una cosa y otra cosa es otra cosa”, de “Todo Bien” o “Quien quiere morir así, siendo así, verse así” de “Un Gesto Brillante”. 
Pol: A vegades les lletres tenen una aproximació més estètica, de crear frases que sonin estrany, com el mateix títol de Siento muerte. Moltes frases que fem responen a aquesta estratègia, com d’accidents de llenguatge, caricatura d’un mateix.
Yago: Escrivim tots a la vegada i anem agafant idees. Tot com molt de collage. Però al final la lletra té la dona la tonada. Nosaltres no som gent d’escriure en llibretes o que tregui una melodia ja buscant les paraules. Ens enamorem d’una melodia i després anem col·locant les paraules.

I així va sortir la de “Una cosa es una cosa…”
Yago: A mi em va fer gràcia però va ser el Pol que va dir: “em flipa!”. Pot donar la sensació que podríem estar cantant sobre qualsevol tema però ens obsessionen certes coses, com buscar versos o frases molt punyents. Venim d’una trajectòria de deu anys en què la gent no cantava ni una sola de les nostres cançons. I a nosaltres sempre ens ha agradat molt aquest ping-pong amb el públic.

L’intercanvi
Yago: Els últims dos o tres anys ens han passat coses súper guapes amb el tema de les lletres. La gent se les fa seves. Em fa molta gràcia que la gent pugui cantar això de “Una cosa es una cosa y otra cosa es otra cosa”.
Pol: Es trobar frases que facilitin l’alçament de puny. Alguna cosa senzilla però a la vegada aquesta profunditat sentimental.

Amb aquest disc heu tingut una gran rebuda dels mitjans. De l’ABC a Enderrock passant per Jenesaispop o mitjans sud-americans. 
Yago: Crec que s’han recollit els fruits d’Un sentimiento importante, que ja va cridar l’atenció. Ara mateix som un grup que s’escolta més a Madrid que aquí, a Barcelona, que és una cosa que no havia passat.
Pol: Jo crec que som poc conscients del que va suposar el canvi de formació i d’idioma. Va ser una renovació que ha donat l’oportunitat que molta gent jove reconnectés amb el grup. Però al final és anar treballant, insistir i donar importància al directe i a la carretera.
Yago: Ens despistarem i ja portarem 15 anys amb el grup i ens direm: “qui porta tants anys tocant a aquest ritme com uns sonats?”. Per a nosaltres, la música és una cosa que ens encanta i hem tingut la sort de fer un grup, hem pogut viatjar per tot el món…
Pol: I sense cap mena d’intenció. Mujeres sempre ha estat una excusa per seguir junts.

Parlem ara de Sonido Muchacho, el segell amb el qual heu tret els dos últims discs. Ara mateix, tenen algunes de les propostes més interessants i innovadores del panorama estatal: Cariño, Erik Urano, Sen Senra, Cupido, Carolina Durante, Menta…
Pol: Jo crec que La Plata i nosaltres vam ajudar a que Sonido Muchacho rebés molta més atenció.
Yago: Luís Fernández, responsable de Sonido Muchacho, és dels més treballadors de tots. I és una persona que té experiència, una cosa que no havia vist en segells independents. Té experiència amb altres modalitats del negoci de la música i això es nota perquè sap veure si els grups poden funcionar, poden créixer…

Aquest és el fet diferencial de Sonido Muchacho?
Yago: Els segells normalment t’ho porten tot. El Luís és dels primers que he vist que ho separa. Per exemple d’Airbag només ell treu els discos perquè li va bé així. Però després és capaç de firmar a mitges un contracte amb una multi per portar Carolina Durante perque ell sol no pot fer front a tot el hype.
Pol: S’ha sabut adaptar molt als canvis dels directes. Mentre que hi ha hagut molts segells que han tingut dilemes morals en tocar en festivals o amb grans marques ell ho va veure com una part de la indústria molt clara.
Yago: Són aquests moviments… Com pot ser que aconsegueixi una sincro per Fariña? Sonaven molts grups del seu segell. ¿A quanta gent li confien això? 

Andrea Levy del Partit Popular va recomanar el vostre disc. No hi ha publicitat dolenta?
Yago: Al principi ens vam espantar molt: “mare meva això que és?” I quin mal et pot fer això!
Pol: Ens va sorprendre i tots vam dir: “donem el mínim bombo i ja està”. Ni de broma.
Yago: Hi ha coses que es descontrolen absolutament.
Pol: No va ser res buscat. Però està molt clar que passem d’això. Ni una brometa.
Yago: Em sembla molt tendre, que realment es pensi que està ajudant en alguna cosa, és increïble! Diu molt de com treuen rèdit els polítics. És brutal, recomanar-nos li dóna una imatge d’alternativa i moderna.

Aquesta crisi ha tornat a deixar el periodisme musical tocadíssim i molt exposat, amb un model de negoci que genera dubtes.
Pol: Tot ha baixat, i els més tocats doncs encara més. Suposo que el periodisme musical fa temps que està tocat. Ha canviat molt. Abans se li donava molta importància a les crítiques i ara cada cop en veig menys, més enllà de Mondo Sonoro i algun més. Abans també hi havia molts blogs personals fent molta ressenya de discs. O com a mínim, ressenyes més sinceres. A vegades tinc la sensació que moltes pàgines escriuen una triturada de la nota de premsa. Quin sentit té això?
Yago: Una cosa molt definitiva és que Rockdelux ha xapat. Per mi és important, si no anem cap a una destrucció de la cultura de la música brutal, la crítica de la música, dossiers… Cal que hi hagi gent que es dediqui a pensar, parlar i discutir de la música, si els hi sembla bé o no, coherent o no, tot això afavoreix la cultura de la música. La desaparició de la crítica de la música és el pro del clickbait. És un futur trist.

Pol Rodellar, baixista de Mujeres.

Cada cop les crítiques, sobretot a grups nacionals, són més amables. De fet, no hi ha crítica.
Pol: Moltes ressenyes semblen una nota de premsa, per tenir més contingut i moure-ho per xarxes. De fet, no és per menjar-vos el cul ni res, però quan vam veure la vostra ressenya de Música Dispersa sobre el nou disc, ho vam veure molt ben informat, molt ben puntualitzat: “s’han parat a veure i conèixer el grup, aquí s’ho han treballat.”

Us considereu referents de l’indie rock estatal?
Pol: A la primera etapa, sí que vam ser dels primers a agafar aquest garatge de Black Lips i portar-lo aquí. En aquells anys sí que vam influenciar grups com The Parrots, Los Nastys… Ara és curiós que amb el canvi d’idioma, hi ha molta gent que ens percep diferent. Vaig sentir un cop: “mira estos que se parecen un poco a Carolina pero como más rápidos” (riures). Carolina Durante els coneixem i són fans del grup.
Yago: Ens hem sentit molt estimats per molts grups. Veig que agradem. Però jo no sabria reconèixer si som referents o hem influenciat. 

O totes dues coses.
Yago: El que sí que hem fet és anar sempre amb molt de compte amb el que fèiem. Sempre hem intentat tenir una carrera el més coherent possible. Ja portem un temps i ens hem anat fent un espai i està bé fer coses per demostrar. Una mica com la decisió de treure el recopilatori Maquetas, ensayos, descartes y fracasos (Vol. 1) (Autoeditat, 2020) per ajudar a les botigues. Al final ets un grup que té una determinada representació en una escena, i tot això produeix un enriquiment de les coses.
Pol: Això de la compilació ha estat la decisió d’un grup que porta molt de temps, que ha estat treballant molt lentament amb aquestes sales, segells i tendes petites. I som conscients de tot el que hi ha, a part de fer un grup, petar-ho i anar a un festival. És una cosa que molts grups que hem citat aquí ja s’han trobat. No dic que sigui un camí que s’hagi de fer, però nosaltres hem anat molt a poc a poc. I som conscients de què hi ha a sota de tot.

Amb el disc de rareses vau donar més de 3000 euros a sales, segells i botigues locals. Això no ho fa qualsevol.
Yago: És d’on venim i el que hem mamat. Venim d’una escena que sempre s’ha alimentat d’una qüestió col·laborativa, la resta és publicitat.

Us treu pressió que la vostra prioritat no sigui viure de la música?
Pol: Sí. Però molts diumenges, tornant amb la furgoneta de tocar tot el cap de setmana, ens ha costat molt la idea de dilluns tornar a treballar. Potser no volem viure de la música, però sí tenir una vida més equilibrada entre grup i feina.
Yago: Durant tots aquests anys, hem vist gent o grups de Barcelona amb booms molt grans, que s’han pogut permetre viure durant un temps molt limitat. El problema és que quan ets un professional tot es complica: no pots dir que sí o que no, has d’estar tot el dia pendent de les xifres… La nostra situació ens dóna la llibertat de poder fer el que ens doni la gana amb el ritme que vulguem. És un regal. 

Text: Ignasi Estivill
Fotos: Xavier Torres-Bacchetta

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *