MORAD. AIXÒ NOMÉS HO POTS EXPLICAR TU, TIO

Hi ha lletres que s’escriuen i d’altres que es vomiten. Que són incontrolables, com el plor viu de l’ansietat. Hi ha cançons que s’escampen a l’aire amb partícules de bilis. Amb mascareta o sense. Hi ha cançons que expliquen més que moltes portades. Perquè hi ha cançons que arriben on no ho fan alguns mitjans. L’autorepresentació és moltes vegades l’única forma de fer soroll per als col·lectius minoritaris. I aquí la música hi té un paper fonamental. Perquè quan es diu que si ningú sent caure un arbre, aquest no existeix, el que s’està dient realment és que si nosaltres –melic– no l’escoltem, no existeix. Però l’arbre és alt. Enorme.

Morad canta les injustícies pròpies i les dels seus. Les detencions per perfil ètnic, la putada d’haver vist allò que és millor no veure però que, una vegada vist, no es pot fer com si res (“He visto”). Morad forma part del millor que ens ha portat el trap i la cultura YouTube a la societat. Compartir la vida –i les músiques– a velocitat de storie ha permès fer aflorar mogudes que abans es quedaven a les rotllanes, als parcs i a les converses privades entre birres. Ara aquestes són denúncies amb altaveu propi.

Morad amb Dellafuente
Morad amb Dellafuente

Una part del trap s’ha assimilat mediàticament i comercialment, i està bé. Però estem començant a escoltar de nou les idees d’aquells que ja podien explicar-se abans que tot es pogués fer amb un parell de programes d’edició de so. Les històries del privilegi, però amb base sincopada (o caribenya). Però el trap com a diversió, com a estil de vida, com a escapatòria, com a única sortida, segueix. I seguirà. Per sort. S’assembli o no musicalment al que ara entenem com a trap. Perquè el trap és un espai generacional. S’anomeni punk, grunge o hardcore.

Sense aquesta manera d’apropar-se a la música seria impossible accedir a històries dels marges, tatuades de classisme, sexisme, racisme i murs. Les que de puny i lletra, i ara autotune, esclaten a la cara. Aquell esperit Pxxr Gvng, i dels que van venir al darrere, que va desmuntar a principis de la dècada passada allò què enteníem per música, com compartir-la, o fins i tot qui podia fer-la. Qui en tenia el dret. ¿Afinar? ¿Ser ric? ¿Poètic? ¿Tio? ¿Blanc?

Aquell moviment va demostrar als mitjans, al públic, que sempre hi ha espai a la sorpresa. I, el més important, que el que calia –com ha calgut sempre, però existeix el risc d’oblidar-ho– era simplement tenir algú que escoltés. I resulta que aquest algú eren milers; noves audiències que no comprarien en paper, que mai teclejarien un web sencer al navegador, però que estaven gaudint de la música amb altres prescriptors. Molts cops els feeds de les mateixes xarxes.

Morad i les seves cançons crues, rústiques com el bare knuckle, sense guants i sense por a les mans trencades i les dents volant, amb aquella hiperactivitat (ha tret un fotimer de temes en aquest confinament, per exemple l’EP M.D.L.R 2.0 (M.D.L.R., 2020) que demostra que el dolor i la ràbia no descansen, són una porta al seu L’Hospitalet, allà on ell és –titulava de forma preciosa El Periódico– un referent de platí. Aquell lloc, físic i mental, que ni amb tota la sensibilitat del món podria ser captat fidelment per una crònica escrita per algú a qui mai han mirat malament pel carrer pel fet de ser marroquí. Aquell món que existeix inigualable quan l’explica ell mateix.

Text:Yeray Iborra
Fotos: Arxiu artista

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *