Miss Raisa: “Sóc musulmana, marroquí, catalana i cantant de rap”

Dona, immigrant i musulmana. Miss Raisa és tres voltes rebel. També és catalana, psicòloga i cantant de rap. De fet és una de les veus més refrescants dins de l’escena de barres nostrada. Rimadora en català i castellà, la seva veu té moltes coses per dir.

Com entres en contacte amb el món del rap?

A través d’un amic de l’Institut que tenia un grup de rap en català. Sempre havia escoltat molta música però no m’havia posat a escriure perquè no sabia que tenia aquesta capacitat. Aquest amic em va animar a escriure.

Recordes les teves primeres barres?

Sí, era un tema en català. Devia tenir 14 anys. Ens seguim a les xarxes socials però fa molt que no parlem. Però sé que ell continua fent rap amb un grup que si no m’equivoco es diu Poker d’Asos.

Com ha canviat el rap la teva vida?

Ho ha canviat tot. Era molt tímida i el rap em va obrir a la vida.

Quan vau arribar del Marroc a Catalunya?

Jo tenia 8 anys. Ara en tinc 24. Vaig néixer a Tànger però els anys que hi vaig viure, al Marroc, vaig créixer a Tetuan. Per una nena com era aleshores, venir cap aquí va ser un canvi molt impactant. No parlava gens de castellà ni català. Va ser com arribar a un altre món. Però res traumàtic. Quan ets petita, socialitzes molt ràpid.

Més quan vas començar a rimar.

El primer element integrador va ser el futbol.

També ets futbolista?

El meu primer amic que vaig tenir va ser el Ronaldo, un nen equatorià de l’escola. Ell va ser el primer que em va convidar a unir-me als partits de futbol del pati del col·legi. La música va venir després i em va ajudar, com explicava, a obrir-me. A perdre la timidesa. Els meus primers versos, però, eren dolentíssims.

De què parlaven?

Sobretot d’amistat. Ara sóc més política i reivindicativa. Aleshores l’amistat ho era tot. Parlava del meu entorn, dels amics i la meva família. I tot que eren molt dolentes, eren el meu vehicle d’expressió.

Però la vas abandonar, la música.

Vaig tornar a ella ara fa poc més d’un any. El 2019 vaig començar de nou com a un repte personal. Sóc psicòloga i treballo en una fundació, en un programa destinant a personat amb vulnerabilitat i perill d’exclusió. Va ser una coach la que em va animar a tornar al hip hop, tot i que mai havia deixat d’escriure.

I quin era el repte?

Perdre la por a sortir a cantar en públic o a les possibles crítiques que em pugui fer la gent. Em vaig crear el meu perfil d’artista a Instagram el meu canal de Youtube… I vaig penjar el tema “No lo soy però”.

Retrat de Miss Raisa

Un dels teus hits.

El vaig escriure el dia del meu aniversari. Anava pel carrer i un paio em va començar a insultar per anar amb el vel. Catalunya és un país racista. No. O no molt.

Què vol dir, no molt?

Jo no he tingut gaires problemes, però la meva mare sí.

Per què ella sí?

Pel perfil de persones. Ma mare és una senyora gran, sense estudis.. Jo sóc jove i activa. Parlo català i castellà… Tot i que he viscut pocs capítols en què m’he hagut d’escoltar de tot. Els agressors pensaven que no entenia el que estaven dient. És el que fa el vel. Sóc musulmana, marroquí, catalana i cantant de rap.

Tu ets tres voltes rebel: dona, immigrant i musulmana.

I catalana, que en certs contextos també implica prejudicis. De fet tinc una cançó que diu: “Mujer, musulmana, con velo y catalana. Lo tengo todo para ser criticada”. No entenc quan em diuen que no estic integrada.

Qui dicta quan estàs integrada i quan no?

La meva cultura és tot el que m’envolta. La gent, a tot arreu, em demana que triï, que estigui aquí o que estigui allà. Jo he triat estar a totes parts.

Què és per a tu la integració?

La integració no depén de portar un vel o no. La integració és aportar a la societat amb la teva essència, ja sigui treballant, estudiant, cantant… També hi ha musulmans que em critiquen i em diuen que no soc prou bona musulmana. A tots aquests els he dedicat el tema “Déjalo”. Ens hem de barrejar tots, perquè d’aquesta mescla és d’on surt la riquesa.

Al Marroc ha arribat, la teva música?

Ha arribat, poc però ha arribat. N’han parlat en algunes pàgines. Hi ha de tot, gent que diu que li agrada molt el que faig, i d’altres que m’han criticat moltíssim. Critiquen que vagi amb vel. Diuen que no ho faig de cor sinó per cridar l’atenció.

Per què vas amb vel?

Ho vaig decidir quan era molt petita, amb 12 o 13 anys. No el porto per ser millor musulmana, perquè sóc bona persona amb vel i sense, ho faig com a eina reivindicativa d’una part de la meva cultura.

Text: David Simon / Fotos: Jaume Olsen

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *