Martín Díaz: “De la suma de moltes identitats jazzístiques surt la meva personalitat com a músic”

L’escena jazzística catalana és una inesgotable font de talent. Un dels últims prodigis en llicenciar-se és Martín Díaz. Saxofonista de tècnica i essència exquisida, Indentities és el seu disc de reconegut i premiat debut com a líder.
Retrat del músic de jazz Martín Díaz.

I res, que com qui no vol la cosa, treus un disc, el teu primer treball com a líder, Identitties (Fresh Sound, 2020) i et donen un premi Downbeat, que és la revista de jazz més prestigiosa del món!

Va ser pura casualitat. M’ho van recomanar al conservatori d’Amsterdam, on visc i estudio, que m’hi presentés. De fet, encara no havia ni publicat el disc. Ara tot just farà un any. Sí, el disc va sortir el novembre, però va ser a l’abril del 2020, que vaig rebre la notificació que havia guanyat el premi. No sabia ni què havia guanyat. Van ser els professors els que em van posar en context.

Després, per sort, van venir més reconeixements.

Una passada si tenim en compte que és el meu primer disc com a líder.

A casa teva tothom es dedica al mateix i no és pas la música, oi?

No, la meva és una família de psicoanalistes! Tots ho són: els meus pares, la meva germana, el meu tiet…

I tu com és que no vas fer de psicoanalista?

Justament per això, per a distanciar-me. Havia de canviar radicalment. Amb tot, ells son molt melòmans i sempre m’han ajudat. Amb el meu pare, de petit, recordo escoltar junts discos de Sonny Rollins.

Així es normal que acabessis dedicant-te al jazz.

Vaig començar a estudiar música als 4 anys i el saxo als 5. Un instrument, el saxo que em va impactar molt ràpidament. Em fascinava el color daurat, la forma de l’instrument… No sé exactament per què, però sempre he tingut facilitat de la música i de l’escola del poble vaig passar al conservatori de Granollers. Allà vaig conèixer el Llibert Fortuny. Un dels grans de veritat del nostre jazz. Va ser el meu profe durant sis anys. Al conservatori, el primer any s’estudia clàssica, ell va ser, però, qui em va orientar cap al jazz. Va tenir molta cura de mi. Si estic aquí, en bona part és gràcies a ell.

Què t’ha dit del disc?

Ara per ara res. Ell viu en el seu món. A més, ara també s’ha capficat a sac en el món del triatló. Ja sabrà que l’he publicat, però l’escriuré per explicar-li.

Del Conservatori al Liceu i d’allà a Amsterdam.

Hi estic fent el màster, a Amsterdam. Em queda un any. Ara la meva intenció és anar a Estats Units. A Nova York. Passar-m’hi un temps allà. És el bressol del jazz. Hi he estat un parell de cops. Un d’ells, va ser un viatge estrictament musical. Vaig al·lucinar. Nova York és una ciutat on la música no s’acaba mai, cada dia hi havia un concert d’un dels grans.

 

Sonny Rollins continua sent el teu referent?

És un tòpic, però ara mateix estic molt capficat en Charlie Parker. Pot passar per altres saxofonistes però al final Parker sempre està allà i no marxa. Amb ell, Sonny Rollins, que era deixeble de Parker. Més antics a ells, Lester Young i Coleman Hawkins. I posterior a tots ells, Coltrane. M’hi estic capbussant en la seva música.

Ara?

Coltrane el conec, evidentíssimament, l’he escoltat moltíssim. Però és un autor tan extraordinari que s’ha de mirar de manera molt individual. Si et fiques en el seu món, t’hi has de quedar molt de temps per entendre’l en la seva màxima plenitud.

I de referents nostrats?

Perico Sambeat és una de les meves grans inspiracions. No l’he tingut mai de profe, cosa que m’emprenya molt, però he coincidit en algun bolo i alguna jam amb ell.

El títol del disc, Identities surt d’aquí, de tots aquests referents?

Totalment. Jo no m’inspiro de paisatges sinó d’altres músics. Jo m’inspiro en música. Necessito veure què hi ha, què s’ha fet i dibuixo la meva interpretació. De la suma de moltes identitats jazzístiques surt la meva personalitat com a músic.

Sou molts els músics joves catalans de jazz que heu marxat a Amsterdam.

Alba Careta, Irene Reig, Lluc Casares, Joan Casares… Tots som allà. Hi ha més músics de jazz catalans a Amsterdam que holandesos. Però quan tots marxem cap allà és per alguna raó.

Quina?

Tenia molt clar que volia sortir i Nova York era la primera opció, però econòmicament era molt difícil. No sabia què esperar-me d’Amsterdam, però m’he enamorat de la ciutat, de la gent i de la seva escena musical. Ara tinc clar que m’hi passaré una temporada llarga.

Barcelona sempre ha sigut una ciutat jazzística.

Hi ha escena, però no és Amsterdam. Amsterdam en canvi, copia molt de Nova York, i Barcelona, gràcies al que fan gent com Giulia Valle o Marco Mezquida, és molt més original.

I després, per sobre de tot i tothom, la figura de Tete Montoliu.

Crec que no som conscients de la seva importància. Va tocar amb tothom. Tete Montoliu va ser una figura admirada i respectada per tot el món del jazz.

Text: Oriol Rodríguez / Foto: Jaume Olsen

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *