LA COL·LECCIÓ. MARTILLO (THE CAPACES)

Cantant de The Capaces, tota una institució del punk de casa, Martillo és una de les frontwoman més volcàniques, poderoses i demolidores del nostre ecosistema sonor. La seva col·lecció de discos, com era d’esperar, és el perfecte catàleg del decibel… amb alguna sorpresa curiosa amagada. Oops, ho hem tornat a fer. 

Quin va ser el disc que va inaugurar la teva col·lecció?
El meu primer disc el vaig demanar per Reis. Va ser un recopilatori d’ABBA, l’ABBA Gold (Polydor, 1992). Tenia 11 anys i estava pilladíssima. L’escoltava a totes hores. Amb el temps vindrien grups com Upright Citizens i més bandes de punk, però el primer, primer va ser ABBA Gold.

Quin és el disc que has escoltat fins a cremar-lo?
Damned But Not Forgotten (Castle Communications, 1985) Aquest disc de The Damned va arribar a ser una autèntica obsessió. L’he escoltat moltíssim al llarg de la meva vida, sobretot a l’adolescència. Me’l posava a totes hores, fos abans de sortir de marxa o quan tornava a casa borratxa.

Quin casset no deixava de sonar mai al cotxe dels teus pares?
A casa em vaig criar amb Los Panchos però d’una manera obsessiva. Per a ma mare no hi havia res millors, sonaven a tot arreu, al cotxe, a casa… Ells i gent com la Pantoja, Rocio Jurado, Julito Iglesias… així, en diminutiu; Julito, no Julio. Pero això dels Panchos era exagerat. Encara ara em sé totes les lletres de tots els seus boleros. Els interpreto de meravella. Em porta molts bons records. M’encanten, Los Panchos

Amb quin disc et vas voler convertir en una estrella del rock?
Mon pare tenia una cinta de casset d’Otis Redding que m’encantava. Volia cantar com aquell home. L’escoltava a totes hores. Tant és així que la vaig acabar rebentant, la cinta. Com no volia que el meu pare ho sabés, perquè li agradava molt, la vaig enterrar dintre d’un test. Molts anys després la vaig desenterrar en un dinar familiar. El meu pare la va portar a arreglar i encara ara la guardem. 

En quin disc t’hauria agradat aparèixer en els títols de crèdit?
M’encanten New Bomb Turks. I de tots els seus discos, em quedo amb Scared Straight (Epitaph, 1996). Aquest disc és brutal. Vaig anar a veure’ls en directe. Era a la sala Mephisto. Estava enamorada del seu cantant, Jim Weber, i m’hauria encantant cantar amb ell. El fet és que en aquell concert, en una de les cançons, em va convidar a pujar a l’escenari i cantar plegats. Em va entrar tanta vergonya que vaig sortir corrent i em vaig tancar al lavabo. 

Un disc imprescindible per entendre el so de The Capaces?
Suposo que hauria de ser el Feel the Darkness (American Leather Records, 1990) de Poison Idea. El nostre so ha anat evolucionat, però aquest és un disc molt icònic per a nosaltres.

Quin disc hauria de tenir tothom obligatòriament?
El Babes in Arms (ROIR, 1983) d’MC5 En aquests jocs idiotes en què et pregunten si tinguessis una màquina del temps a quina època aniries, jo me n’aniria a aquella època, la segona meitat dels seixanta: pantalons de campana, un tripi i els discos d’MC5. Són una banda fonamental en la història del rock. 

Un disc nostrat?
No he estat mai una gran consumidora de música de casa . Em costaria molt triar un disc. Bandes com HHH o Subterranean Kids mai m’han acabat de frapar. El més a prop seria La Perrera, de Donosti. El seu segon disc, Right Side of Our Minds (Basati Diskak, 1991) em sembla espectacular. Crec que ha aguantat molt bé el pas del temps si encara ara sona brutal.  

Un plaer pecaminós?
Sóc una gran consumidora de música mainstream. Puc posar-me Flaix FM durant hores i gaudir-ho al màxim. D’altra banda, Beyoncé i Britney Spears són cantants espectaculars i tenen veritables temazos.

Un disc que compraries només per la seva portada?
Una portada de disc que sempre m’ha espantat moltíssim ha estat la del primer i homònim disc de Black Sabbath, Black Sabbath (Vertigo, 1970). Aquella por va ser, però, la que va fer que volgués escoltar-lo. I em va agradar, però el que realment em va deixar en estar de xoc va ser la seva portada. 

L’últim disc que t’ha fet esclatar el cap?
Ara ja fa bastant temps, però l’últim disc que realment m’ha impactat va ser The Jim Jones Revue (Punk Rock Blues Records, 2008), el debut homònim d’aquesta banda anglesa. El segon ja no em va agradar tant. Però aquest, moltíssim. 

Una botiga de discos?
Daily Records a Barcelona. I recordo que quan vam anar de gira per els Estats Units amb The Capaces, a San Francisco vaig al·lucinar amb Amoeaba Records. És enorme i ho tenen absolutament tot.

Vinil, cd, digital?
L’important és que la música soni i soni bé. Nosaltres moltes vegades tenim aquesta dicotomia, perquè gravem en analògic deixant-nos la vida perquè és molt complicat logísticament i car. Un drama  per ser fidel als teus principis i compromisos amb el rock. Tota, perquè després t’escoltin des del mòbil sonant a llauna de sardines. Avui dia, però, les plataformes digitals, són genial per tenir accés i descobrir nova música. No sóc una talibana del vinil. 


 

Foto: Mikel Solitario

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *