LA MARTA RIUS. SENSIBILITAT SALVATGE

“Tots tenim una ànima salvatge”

Imagineu-vos una cantautora intentant trencar amb les formes clàssiques del gènere per posar banda sonora a una pel·lícula a l’estil de la francesa Amélie. I és que allà on conflueixen el folk, el pop i els somnis és on trobem La Marta Rius (així, amb l’article). Set anys després de debutar amb No em deixis caure (Rosalita Records, 2013) trenca amb el seu retir creatiu amb la publicació d’Ànima salvatge (U98 Music, 2020). 

Com estàs? Com has viscut el confinament?
Estic força bé. Per sort, estem tots sans i això és el més important. Sí que és veritat que hi ha moments de tot. Moments en què, no saps per què, estàs més xoff, o t’enfades o plores per tonteries. Però suposo que és normal. Que el neguit de la incertesa ha de sortir d’una manera o una altra. El que no he portat gaire bé del confinament és el tema dels deures dels fills.

No ets l’única. 
Un sistema educatiu que castra la curiositat, l’autonomia i ho redueix tot a l’obediència i a la resposta única, no pot pretendre que ara, de sobte, els nens i adolescents siguin autònoms i s’organitzin les tasques ells sols. Crec que aquí hi ha una reflexió profunda que espero que generi un gran canvi a les escoles, instituts i universitats. Espero que el sistema permeti als mestres replantejar certes coses i que els escoltin des de dalt.

Creativament, què tal han estat aquestes setmanes?
La veritat és que jo pensava que faria un munt de cançons, però no. M’he adonat que el confinament ha representat una “parada i fonda” del nostre dia a dia. I això ha comportat també una aturada creativa. Vaig fer la cançó “Ja ho saps” al principi, i després he tocat molt i tinc idees soltes, però res en concret. El que sí que he fet és reflexionar molt. Jo sóc una mica lenta en això: primer sento, després paeixo i finalment entenc el que ha passat i ho puc explicar. Crec que més endavant en sortirà alguna cosa, segur.

Sents, paeixes i entens… Potser per això hem hagut d’esperar set anys a poder tornar a escoltar un disc teu?
La gent s’ho pregunta més del que em pensava. Jo en compto sis, perquè el disc anterior va sortir al desembre i la presentació a la sala Beckett va ser el gener del 2014. Però vaja, sis també son molts. A força d’haver de respondre aquesta pregunta, me n’adono que hem entrat en una dinàmica de presentar disc cada dos anys, màxim tres. És com una llei no escrita que s’ha de complir. Jo m’he deixat endur pels meus processos. La música a vegades pren espai a la vida, i he deixat que la vida s’eixampli una mica més. No crec que trigui més de dos anys a treure el següent disc, però tampoc em vull encasellar en una dinàmica tan programada.

Què has fet aquests anys?
Personalment, hem estat en un procés molt intens de projecte familiar, reconstruint el que ara és la nostra llar. Hem fet de tot! Finestres, parets, instal·lacions de gas, llum i aigua… I he estat més al costat dels fills. Quan el pare i la mare son músics, pot arribar a ser complicat. Volia ser allà més al dia dia. Un d’ells va patir assetjament escolar i hem fet molta pinya per superar-ho. Professionalment em vaig tirar de cap a una proposta que em van oferir la Companyia de Teatre Anna Roca. Una adaptació teatral de la novel·la Momo de Michel Ende, molt cuidada. Hi vaig fer la banda sonora i hi he actuat com a actriu i interpretant la música en directe.

Quan va començar a prendre vida aquesta Ànima salvatge?
La gestació va començar fa quatre anys, de seguida que el projecte Momo m’ho va permetre. El disc va de la mà d’una websèrie i això és molta feina creativa i de preproducció. Son dos súper projectes que s’han d’anar treballant a l’hora i anar-se esperant l’un a l’altre per veure la llum de manera simultània, i això no és fàcil. El gener del 2017 vam fer les primeres reunions de treball, el febrer del 2019 entràvem a l’estudi per gravar el disc, a la tardor del mateix any van començar les gravacions de la sèrie i el disc es va presentar el dia 1 de març. No és un projecte que es pugui fer en pocs mesos. I menys jo! (riures). Com he dit abans, necessito anar paint i els meus treballs acostumen a estar fets a foc lent.

Recordes la primera cançó que vas escriure per a Ànima Salvatge? 
Sempre guardo un espai per cançons que no han entrat en discos anteriors i en aquest disc és “Cançó de Taverna”. La vaig fer fa uns anys, quan tenia un projecte de disc amb el nom He de pagar al dentista, perquè m’havia de fer moltes coses a les dents i em vaig espantar quan em van ensenyar el pressupost. És una cançó que, tot i ser la primera, no va marcar el to del disc, fins i tot el contrari, vaig tenir por que no encaixés amb les composicions més noves. Però al final crec que ha trobat el seu lloc.

Et consideres una ànima salvatge?
Crec que tots tenim una ànima salvatge. Aquesta part més animal, més mamífera. La paraula salvatge l’associem a alguna cosa que fa molt soroll, com el crit d’un lleó o una forta tempesta. Però jo reivindico la sensibilitat del que és salvatge. Els cants dels ocells que no podem veure, els sabaters lliscant sobre l’aigua d’un riu, la ginesta… són demostracions salvatges que es fusionen en el paisatge. Des de petita que m’hi he sentit molt propera.
Ara penso que, després del que hem viscut aquests mesos, podríem fer una reflexió i sortir de les nostres cases amb aquesta actitud més sensible i no tan invasora. Fusionem-nos una mica més amb el nostre entorn. Siguem sensiblement salvatges!

Les teves cançons tenen molt de teatre. Les idees com a narracions sonores? Penses en imatges quan compons?
Mai m’ho han dit i em sembla fantàstic perquè el teatre forma part de la meva vida d’una manera molt especial. A mi em donaven biberons a la platea del teatre mentre els meus pares assajaven. Vinc d’una família plenament implicada en el teatre amateur des de sempre. Els meus avis ja en feien. I suposo que això influencia d’alguna manera.
Evidentment, jo també n’he fet durant molts anys i suposo que totes les disciplines artístiques s’influencien les unes a les altres. Jo mai he sigut massa conscient que em passi, però podria ser. Això passa intuïtivament. Sense voler.
Quan componc començo amb un impuls. Normalment una idea, un record, un paisatge o un joc de paraules és un inici. Després em deixo portar i vaig cantant fins que la cançó pren forma. Moltes vegades em sorprenc perquè la cançó va cap a llocs on no ho hagués pensat. Podríem dir que la meva manera de fer cançons s’assembla molt a la tècnica d’escriptura automàtica. Quasi sempre música i text apareixen a l’hora. Després, vaig fent alguns canvis i retocs, però no gaires, per no trencar la màgia. Que la racionalitat no mati la intuïció.

Musicalment, com creus que has evolucionat i crescut en aquest temps?
La vida és evolució! He evolucionat musicalment i personalment. Si ho he fet a millor o no, ja m’ho direu els que escolteu el disc (riures).

Trobo que Ànima salvatge és un disc més lluminós. Estàs d’acord?
Sí. L’anterior era un disc molt més introspectiu. Moltes de les cançons van sorgir en un moment fosc de la meva vida, on vaig necessitar tancar-me molt en mi mateixa, i això es nota. Les cançons, encara que no vulguem, sempre són com una fotografia del moment on estem quan surten, i això es reflecteix en el resultat final.

Quins han estat els referents que més t’han marcat últimament, les influències que d’una manera o altra apareixen en el disc?
Això és difícil de dir. Sóc molt influenciable. Observo molt i aprenc moltíssim de tot i de tothom. Les meves influencies més directes son la gent amb la qui treballo: Guillem Ballaz, Fluren Ferrer, Guillem i Marta Roma… En mi sempre hi ha una mica de Lhasa de Sela. Quan la vaig descobrir, vaig trobar a algú que entenia la música d’una manera molt semblant a la meva. Ella era una ànima absolutament i sensiblement salvatge.
Patrick Watson, Hindi Zahra, Maria Bethania, Beirut, Mestrinho, Maria Coma… però també l’il·lustrador Pablo Salvaje, l’escriptor Joan Lluís Lluís, el cineasta Marc Recha, el teatre de la Clara Segura, la Lizaran o el Pablo Derqui, la dansa de la Lali Aiguadé, la Lali Mateu i la Factoria Mascaró… i el paisatge. M’inspira molt el paisatge.

Com vas viure la gravació? 
La gravació del disc ha estat a tres bandes. Jo vaig aportar les cançons totalment nues: melodia, lletra, base harmònica…, i la projecció de com me les imaginava: el caminar, el color… Vam fer unes jornades de treball amb Guillem Ballaz i Fluren Ferrer per intentar transmetre’ls això, i vam entrar a l’estudi. Allà, hi vam passar cinc dies molt intensos vestint les cançons a sis mans. Anàvem creant a mesura que les idees s’entrellaçaven entre nosaltres. Sobre la base ja treballada, hi vam deixar espai a la intuïció. Després d’uns mesos de deixar reposar i buscar estonetes per afegir detalls per arrodonir la feina. El disc anterior ja el vam fer una mica així però en aquest, com no teníem tants col·laboradors, ens hem deixat anar encara més. M’encantaria poder-me tancar en un estudi un mes sencer experimentant i creant tot un disc des de zero amb aquest parell.

Explicaves que el disc ha nascut paral·lelament a una sèrie de televisió de la qual n’ets també la creadora, oi? 
És un projecte que em fa moltíssima il·lusió. Va de bracet amb el disc, sí. Des del principi, la idea era crear els dos projectes junts. Que s’entrellacin entre ells. La idea inicial era fer una obra de teatre. Al final, els projectes evolucionen i canvien. No ho descarto per més endavant, però. Fer aquesta sèrie amb gent tan brutal com Guillem Roma, Clara Segura, Estel Solé… i amb tothom que hi col·labora: Anna Roig, Bruno Oro, Jordi Oriol, Elisabet Casanovas, Joan Dausà… és meravellós. Una experiència molt intensa i enriquidora. No tinc prou  vides per agrair a tota aquesta gent les hores i el mimo que hi han ficat. Em sento molt afortunada i agraïda per això.
És una pena que el confinament no ens hagi permès que la bessonada (disc-sèrie) hagin nascut alhora. Ara hem d’esperar una mica perquè la sèrie vegi la llum. Paciència.

Però algun detall sí que ens podràs desvelar!
A la sèrie, el Fluren, el Guillem i jo ens interpretem a nosaltres mateixos gravant el disc Ànima salvatge. La gràcia de tot plegat, però, és que juguem amb la realitat i la ficció. Les nostres relacions son totalment fictícies i a la trama hi ha coses reals i d’altres que no. Tot passa dins l’estudi Blind Records. Cada capítol porta el nom d’una cançó del disc, i mostrem una mica el procés de creació però sobretot les emocions a les quals s’enfronta la protagonista a l’hora de gravar. Volíem explicar moltes coses, però amb 9 capítols de 5 minuts, has de fer un exercici de concreció per no atabalar i mantenir el ritme més pausat del disc.

Sona molt interessant.
Parlem de com se sent una dona passats els quaranta, intentant consolidar el seu projecte en un món on es valora tant la joventut i la novetat, especialment en les dones. Evidentment hi ha molta part de mi en això, però també hi hem posat reflexions o situacions que no tenen res a veure amb mi. Ficcionem el procés de gravació del disc, per donar l’oportunitat a la gent a veure una mica com ho fem, però sobretot perquè tinguin una mica de sensació de “jo hi era” quan escoltin les cançons. En definitiva, sentir-nos més propers els uns als altres.

Text: Oriol Rodríguez
Foto: Marta Rius

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *