Marco Mezquida: “La música em fa sentir viu. M’ajuda a comunicar-me i a relacionarme millor amb la vida”

És una de les grans institucions del nostre jazz. Una figura de creativitat extraordinària ja sigui posant tot el seu talent al servei d’altres artistes o al capdavant del seus projectes personals. Ens trobem amb Marco Mezquida, el nostre home al piano.

Talismán, el teu últim disc, és una simbiosi de tot el que ets tu.

És un disc on la música popular, de la Mediterrània, té molta importància. Vaig viure 18 anys a Menorca i això té una influència important a la meva obra. De la mateixa manera que també ho tenen les persones que he anat coneixent al llarg del temps, les ciutats en què he viscut, les experiències vitals…

Com influeix l’entorn en l’artista?

Si visqués al Bronx, Sud-àfrica o a Tòquio, segur que la meva música seria diferent. Vinc de Menorca, una illa molt petita. Tenia un professor que deia que Menorca és una presó meravellosa.

Una presó de la qual et vas fugar.

Necessitava veure món, expandir els meus límits i obrir fronteres.

Eres molt petitó que vas descobrir que t’apassionava la música.

Amb tres o quatre anys ja vaig saber que la música em corria per les venes. Ja aleshores cantava, feia ritmes… M’agradava la bateria i treure melodies amb el teclat. Vas ser a partir dels 7 que vaig començar a estudiar. Però sempre, i encara ara, per a mi la música ha estat un joc.

El piano és l’instrument total?

És un instrument que demanda tècnica precisió rítmica i control. És un instrument molt complet, però de total no hi ha cap o ho son tots. Pots veure un concert només de saxo i que resulti fascinant. El piano però, sí que és un instrument autosuficient. Tot ell és una orquestra.

Quina relació mantens amb el piano? Molt profunda. El piano per a mi és un refugi. Un santuari.

Una manera de remoure’m i crear. I amb la música jazz? Vaig començar estudiant música clàssica. I paral·lelament toca música popular, de pop i de rock.

És fonamental iniciar-se i conèixer al música clàssica?

Fonamental no hi ha res. Depèn de cadascú i del que vulgui fer. Començar per la música clàssica és un camí molt orgànic. Però per ser músic de jazz no cal començar per la clàssica. Ara, com més coses posis a la maleta, més recursos tindràs. Jo, el jazz, el vaig descobrir amb 14 anys. En aquell moment vaig al·lucinar amb Duke Ellington, Ella Fitzgerald o Billie Hollyday. Després vaig descobrir la bellesa de Bill Evans… Un procés que va anar creixent, que abraçava des de Santana, Beatles, Queen, Pink Floyd, passant per la bossa nova, fins al jazz i la música clàssica.

Aquests han estat els teus referents?

Aquest i noms con Keith Jarrett, Brad Mehldau, Bill Evans, Chick Corea… Però també el mestre Agustí Fernández, Paco de Lucia o amics meus com Chicuelo o Sílvia Pérez Cruz o Alfonso de Vilallonga. La llista és infinita i per a tots els gustos. Sóc molt fan d’Elvis, de John Lennon, de Paul McCartney, Elton John. Música popular a través de gent amb alguna cosa única.

Marco & Piano

Tècnica o emoció?

La tècnica ha d’estar al servei de la música i del que vulguis expressar amb ella. Mompou no va ser el músic més virtuós, però ell ho va posar tot al servei de la música, aconseguint grans composicions. Molta tècnica sense emoció no té cap mena d’interès. És una cosa buida. No val res tenir una gran tècnica si no tens contingut.

Amb quina peça vas saber que t’havies convertit en el pianista que volies ser.

Totes tenen alguna cosa d’especial, ja siguin els “Preludis” de Chopin o, del mateix compositor “Andante spianato et grande polonaise brillante”. El porcés d’aprenentge és infinit.

Per què vas deixar Menorca per venir a Barcelona?

Per entrar a l’ESMUC. Va ser un moment fonamental en la meva trajectòria. Va ser aleshores que vaig sentir que havia de fer música. Vaig arribar amb molta energia. Ara ja fa 14 anys que estic a Barcelona i mai no he parat quiet. He treballat amb moltíssims músics diferents si he treballat en infinitat de projectes. Tinc la sensació que si ets de Barcelona, vius tot aquest mateix procés de forma més relaxada. Si vens de fora, com és el meu cas, vas amb els sentits en alerta.

A la sèrie de Netflix Pretend It’s a City, Fran Lebowitz diu que a Nova York triomfen els que no han nascut a la ciutat justament per això. Els naturals de Nova York ni ho proven perquè saben que és molt difícil, els de fora, en canvi, com ho han deixat tot enrere, s’hi llencen.

Et fa lluitar per les coses d’una manera una mica diferent. Vas amb el ganivet a les dents. Lluites més. Has de competir en el bon sentit de la paraula.

La competitivitat, ben entesa, no ha de ser dolenta

En absolut. Es tracta de trobar el teu espai. El fracàs és no trobar-lo perquè no ho has intentat. Una energia que vul seguir explotant.

Com era l’escena jazzística a Barcelona quan vas arribar?

Molt potent. I esperem que torni a ressorgir.Amb l’herència del Tete, és la ciutat més jazzística de tota la península. I continua havent-hi un munt de músics amb un nivell espectacular. Penso en noms com Horacio Fumero, Jorge Rossy… Representants d’una generació que van crear tota una escena de la qual nosaltres, amics meus com Raynald Colom, Giulia Valle, Gorka Benítez o jo mateix, som deixebles. Nom propis amb segell propi i una manera molt personal d’entendre la música. Fem jazz, però d’una manera molt sui generis.

Retrat de Marco Mezquida

Això també és Talisman, oi?

A Talismán vaig voler crear un repertori que també sentissin seu Martín Meléndez al cello Aleix Tobias a la bateria. No he escrit cançons de jazz pur perquè ells no vénen del jazz. Vénen d’altres mons. No és un disc fet a mida, perquè penso que en música tothom ha de trobar i tenir el seu espai, però sí pensant en ells.

De fet, la teva carrera és inclassificable.

He enregistrat gairebé 50 discos com a sideman i una vintena com a líder. I no, no tots son discos de jazz. Cada vegada que entro a l’estudi és un nou repte.

La música et segueix sorprenent i emocionant?

I tant! Pau, potència, força… Son paraules que em vénen al cap per descriure les meves emocions a l’escenari. El fet és que normalment un músic toca de cara i per al públic. Jo toco de costat per als meus músics, dels quals em retroalimento de la seva mirada somriure. La clau sobre l’escenari, però, és la concentració. Vull crear experiències especials. Quer la gent torni a casa sentit que després del concert les coses son una mica millor.

Per què et dediques a la música?

Primer i mes important, perquè ho necessito. La música em fa sentir viu, M’ajuda a comunicar-me i a relacionar-me millor amb la vida. És un lloc sagrat. La música és el paler de trobar-se i retrobar-se. I si s’acaba convertint en una professió, millor.

Tens cap plaer pecaminós?

No m’avergonyeixo de res del que escolto. Tot és música i tot m’agrada, No m’agraden les etiquetes. M’agrada tot el que tingui una qualitat i hagi sortit del cor.

Text: David Simón / Fotos: Xavi Torres-Bacchetta

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *