MARC ROS. GRÀCIES PER LA LITERATURA

“Les cançons es fan amb l’ànima i les novel·les amb les mans”

Cantant i principal motor creatiu de Sidonie, Marc Ros debuta en el món de la literatura amb El regreso de Abba (Suma, 2020). Diu la sinopsi que és una sorprenent i captivadora novel·la generacional que parla sobre l’amistat, la creació musical i el final d’un estiu a Cadaqués. I sí, és això però també molt més. Sobretot és la descoberta d’un escriptor amb una capacitat narrativa brutal. Un autor novell que no ho sembla del que esperem la seva pròxima novel·la tant o més que el imminent i homònim àlbum del trio barceloní. 

Deu haver estat estrany presentar un llibre, més el teu primer llibre, en les circumstàncies que hem viscut els últims mesos. 
Més estrany encara perquè estic acostumat a presentar discos, però amb el llibre era com si no fos jo. Una cosa rara a la qual encara m’he d’acostumar. I encara més perquè he tingut molt poc contacte amb el lector. Tot el que m’ha arribat ha estat per xarxes. Però sembla que està anant molt be i el llibre està agradant.

Quan, com… va sorgir la necessitat per escriure?
Ja feia temps que li venia donant voltes, però no havia trobat mai el moment per posar-m’hi. Havia hagut editorials que ja m’havien proposat projectes. Recordo especialment una que em va dir d’escriure les biografies dels meus músics favorits. Però jo sempre els deia que no perquè estava dedicat a Sidonie al cent per cent. Amb el grup toquem molt, i quan parem necessito aquest espai per a mi. Ara que ens vam donar un any sabàtic, era el moment.

Un any sabàtic que vas aprofitar per escriure.
I a més, per escriure una novel·la. Des del principi vaig tenir clar que el meu primer llibre no havia de ser un assaig musical, ni una biografia, ni un poemari, ni un recull de cançons… Havia de ser una novel·la. I així ha estat.

El procés creatiu ha estat molt diferent al que segueixis quan fas un disc?
Sí. I no només això sinó que, imaginant-m’ho de sortida, no intuïa en tota la seva magnitud com de diferent és una cosa de l’altra. Escriure una novel·la és molt dur i difícil.

Escriure cançons no?
Quan escric cançons m’assec al despatx on acostumo a compondre, i miro per la finestra, miro el sostre, ara agafo la guitarra, ara toco una mica el piano… Fins que al final apareix una combinació d’acords o de paraules i d’allà, i de mica en mica, va sorgint una cançó que acabes en un dia, una setmana, un mes o mig any. L’Abba ja ho diu a la novel·la: “sembla que les cançons vinguin de l’èter”, que és com intento explicar jo tot aquest procés creatiu de fer una cançó.

I les novel·les d’on vénen?
Amb una novel·la no mires les paret sinó que t’hi puges. Et lleves molt aviat pel matí, et poses el mono de feina i a currar sense parar d’escriure. Les cançons es fan amb l’ànima i les novel·les amb les mans. I sí, a les cançons hi ha molta feina i a les novel·les molta ànima, però una novel·la és, sobretot, feina.

Fins a quin punt, però, t’ha estat útil la teva experiència com a compositor de cançons?
M’ha ajudat més el Marc lector de novel·les que el Marc compositor de cançons. Sí que hi ha hagut capítols en què he fet servir certes estructures de cançons però m’ha estat molt més útil la meva pulsió lectora. M’encanta llegir des de petit i aquesta ha estat la meva escola. No tinc estudis superiors, mai he fet un curs d’escriptura creativa i tot el que he aprés de la literatura ha estat llegint.

Sidonie. Foto: Mónica Figueras
Marc Ros debuta en el món de la literatura amb El regreso de Abba. Foto: Mónica Figueras

I això es nota a la novel·la, un relat on es van filtrant molt dels teus referents culturals.
Aquesta va ser una discussió molt divertida que vaig tenir amb el meu editor. En els primers esborransys em deia que hi havia massa referents i que no podia obligar al lector a estar constantment buscant a la Viquipèdia. M’agraden les novel·les que repten el lector, però és cert que tampoc s’ha d’abusar. Recordo un escriptor que deia que en els seus esborranys posava el doble de fucks dels que volia que sortissin a l’edició final perquè sabia que l’editor li esborraria la meitat (riures).

Parlant de referents, quins són els escriptors bàsics de la teva biblioteca.
Aquí he de citar indiferentment escriptors i compositors de cançons. He de citar Jack Kerouac, Tom Wolfe, Hunter S. Thompson, Norman Mailer però també Bob Dylan, Van Morrison, Syd Barrett, John Lennon, David Bowie… Tots ells m’han ajudat a crear el meu univers.

Sempre han estat així, però especialment en el vostre últim disc, les cançons són molt narratives.
“El peor grupo del mundo”, la cançó, parlava de Televisores Rotos, que és el grup fictici que apareix a la novel·la. Després de fer la cançó tenia ganes d’escriure una mena de biografia més extensa, que és la que apareix a la novel·la. Dels músics que he citat abans, no he esmentat Ray Davies, que segurament és el millor escriptor de lletres narratives de la història del pop.

Fins a quin punt els personatges d’una novel·la acaben cobrant vida?
Quan comences a parlar amb ells és que tens un problema (riures). A mi em deien això de Flaubert, que es va acabar enamorant de Madame Bovary.

T’has enamorat d’Abba?
No! No m’ha passat encara. Però sí que els agafes un cert carinyo, als personatges. Portava unes setanta pàgines i vaig estar a punt de tirar la tovallola perquè pensava que no m’en sortiria, però vaig agafar tan carinyo als personatge que vaig pensar que no els podia deixar així tirats. Els vaig humanitzar i no els podia deixar sols.

Ets el Déu d’un univers que has creat a la teva mida i els personatges són criatures indefenses que viuen depenent dels teus capricis.
Però a vegades els personatges es rebel·len i fan coses que no t’agraden. Però, sí, és un procés tan absorvent que et torna mig lelo. Jo he deixat de dormir les meves vuit hores per escriure. Ara dormo quatre i mitja. No m’he recuperat. Pateixo un insomni brutal per culpa de la novel·la.

Et va costat molt posar el punt final.
Passa que el tenia molt clar des del principi. Va ser dur perquè els finals sempre són trists, però tampoc va ser un final del tot perquè la novel·la continuava amb el disc. I no m’he pogut relaxar perquè una cosa ha vingut seguida de l’altra.

En quina fase està el disc?
Fa un dies que vam acabar de gravar l’última cançó i aquí que vaig passar uns dies de buidor i de tristesa. Serà un disc doble, el primer disc doble de Sidonie, on hi ha absolutament de tot. Com a grup tenim molts defectes però també alguna virtut, com que no ens agrada acomodar-nos. El peor grupo del mundo (Sony, 2017) va funcionar molt bé i podríem haver seguit per aquest mateix camí. Però no, hem decidit arriscar. 

El concepte sempre va ser aquest, fer una novel·la que es completaria amb un disc?
No. La idea del disc va sortir a partir dels títols de les cançons que m’anava inventant per a la història del llibre. Va arribar un moment en què em vaig començar a preguntar com sonarien aquelles cançons amb una guitarra a la mà. I així va ser com vaig començar a fer realitat aquelles cançons. Va ser un procés molt difícil.

Sidonie. Foto: Mónica Figueras
El regreso de Abba també és el títol de l’imminent nou disc de Sidonie. Foto: Mónica Figueras

Per què?
Va ser un procés molt intens. De dilluns a divendres escrivia la novel·la i els dissabtes al matí m’anava al local a fer les cançons. No he recomano a ningú.

Pot semblar una obvietat però quina influència té la novel·la en el so del disc? O dit d’altra manera, si vosaltres no sou els protagonistes del llibre, el grup que hi apareix no té per què sonar com Sidonie.
La influència és total i absoluta, però amb matisos perquè el disc té un caràcter propi. És un disc entremaliat on, per exemple, trobem sons de l’Amèrica del Sud que al llibre no hi són. Tampoc no és ni una opera rock ni un musical, tot i que sense aquests gèneres no existiria. És un disc que havia de tenir el seu propi caràcter. Havia de respirar sol.

I el Jes i l’Àxel com s’han involucrat? Partint del concepte de la novel·la es corria el risc que fos un disc molt teu, molt personal.
Ha estat maquíssim perquè s’han involucrat al 100% des del minut u. Sense ells aquest projecte no hagués estat possible. I el mateix amb el Santos i el Fluren, els productors. Han entès des del principi el que volia fer i s’han involucrat totalment.

Els anaves passant a l’Àxel i el Jes el que anaves escrivint?
Van ser els primers, sempre, a llegir tot el que anava fent. Com al principi estava carregat de dubtes necessitava compartir amb ells el que escrivia. Em van donar un munt de consells súper útils.

Ets una estrella del pop que s’endinsa en el món de la literatura, un blanc fàcil per a les mirades escèptiques i les crítiques.
Sabia que això podia passar però no em vaig deixar dur per la por perquè m’hagués paralitzat. De la mateixa manera sóc molt conscient que si una editorial m’ha fitxat és perquè sóc el cantant de Sidonie i fa 20 anys que escric cançons. Molt probablement, molta gent que em segueix per la meva trajectòria musical però que fa anys que no agafen un llibre, potser ara els pica el cuquet de tornar a llegir. I trobo que això és molt bonic.

I a la inversa. Potser també hi ha gent a qui no interessa la teva música però que sí que s’interessi per la teva literatura. 
Està passant de lectors que no saben qui sóc per la meva carrera amb Sidonie però que, efectivament, s’han interessat pel llibre. Gent molt jove o gent de 60 cap amunt, que mai no ens han escoltat però que els està agradant la novel·la. Això és maquíssim. 

Això d’escriure  ja no ho deixes, oi?
Quan se m’oblidi com de malament ho he passat, i si em deixen, tornaré a escriure, sí. 

Text: Oriol Rodríguez

Foto portada: Jes Senra

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *