Marc Migó: “La música és música més enllà d’estils i hi ha d’haver diàleg entre llenguatges”

Va començar a tocar el piano amb 16 anys i amb 26 és la gran promesa de la música clàssica a casa nostra (i internacionalment). Es diu Marc Migó i tot i la seva joventut ja és un clàssic.

¿Quin és el primer record que tens vinculat a la música?
No són records molt primerencs, però sí que recordo que ma mare, sent petit, em va posar el disc dels Beatles on hi ha la cançó “Yesterday” -Help! (EMI, 1965)-. A mesura que anava sonant, la mare m’anava explicant què deia la lletra. Jo no entenia res, però em va atrapar. Després van venir els Queen, que durant una època els vaig escoltar bastant. Però el primer amor musical van ser els Beatles.

I aleshores vas començar a estudiar música de forma autodidàctica.
Em vaig aficionar a la música a través dels Beatles, però sense cap compromís. Tot va canviar quan vaig descobrir Mozart.

I va ser…

Va ser  un descobriment casual. Tenia 15 o 16 anys i el meu avi em va regalar la col·lecció de discos de la Deutsche Gramophone. Allò sí que va ser un xoc. Aquesta passió sí que va ser la que em va impulsar a voler aproximar-me a la música, tocar-la i experimentar-la. Però sí, era una cosa que al principi feia amb la boca petita.

I sempre amb el piano.

Teníem un piano a casa però fins aleshores no l’havia tocat mai. Va ser aleshores que em vaig adonar que tenia certa sensibilitat. De la mateixa manera que ràpidament vaig ser conscient que si ho volia fer bé necessitava el guiatge d’algú amb coneixements. Tenia 16 anys i el meu món va canviar de dalt a baix. El meu sistema de valors i prioritats va variar de forma radical i molt ràpid. Vaig començar a estudiar música i piano amb Xavier Boliart i Liliana Sainz, que ha estat la meva gran referent i mestra.

Sobre la música clàssica sempre ha pesat la llosa de ser considerada una música elitista, per a gent gran i de classe alta.

No hauria de ser així, en absolut, però l’elitisme, és cert, existeix en certs sectors de la música clàssica. L’abolició d’aquestes implica acceptar l’aproximació a altres estils musicals sense mirar-los per sobre de les espatlles. La música és música més enllà d’estils i hi ha d’haver diàleg entre llenguatges. I si t’agrada la banda sonora de La guerra de les galàxies, t’agradarà Mahler, segur.

I si t’agrada Radiohead, segurament t’agradarà la música clàssica contemporània minimalista.

Exacte! Absolutament.

Mai et vas sentir un peix fora del seu aquari? Als nois de 16 anys no els acostuma a agradar al música clàssica.

Per res. La meva era una militància passional, gairebé emo. Recordo que per anar de casa a l’institut, anava amb bus i trigava uns 45 minuts. Un temps que aprofitava per escoltar, gairebé sencer, el “Rèquiem” de Mozart. Ben al contrari, la meva militància em duia a predicar entre els meus amics. És més, a mi que sempre m’ha apassionat la ciència, quan em vaig començar a interessar per la música, em sentia culpable.

Per què?

Em preguntava per què dedicava tot el temps a intentar fer música quan no en tenia ni idea i no a estudiar ciències que era el que la societat ens deia que realment pagava la pena.

El teu següent pas va ser ingressar a l’ESMUC. És impressionant la feina que s’està fent i tot el talent que hi està sorgint.

Vaig tenir la sort de poder estudiar allà, sí. S’han fet coses molt bones i el futur és encara més bo.

La culminació a aquesta etapa acadèmica va venir amb el teu ingrés a la Juilliard de Nova York, probablement l’escola de música més prestigiosa del món.

Anar a Nova York em va canviar la vida. La Juilliard és un món a part. Un cosmos de música on l’estudiant és l’epicentre de tot. Ens mimen d’una forma extraordinària. Nova York és, certament, una ciutat que no dorm, i tens accés a infinitat de música. L’oferta és interminable. Pel Carnegie Hall passen regularment els millors intèrprets del món. Cada dia hi ha un concert interessat a què anar. A Nova York ha estat on m’he adonat que la música clàssica no ha de ser un departament estanc sinó un estil en constant diàleg amb altres expressions musicals.

Tens 26 anys i et vas apropar a la música clàssica als 16, però ja has viscut molts moments importants. Quina ha estat fins ara la teva millor nit?

Entrar a la Juilliard i viure sol a Nova York ja va ser un xoc. Però és que a més, aquell primer any vaig guanyar el concurs de composició de l’escola. L’orquestra de la Juilliard, que no té res a envejar a la Filharmònica de Nova York, va estrenar l’obra. Va ser impressionant.

Si fossis un artista de pop, rock, o fins i tot electrònica o hip hop a Catalunya tothom parlaria de tot.

Ummm… És possible. De fet, hauria estat així, sí (riures). La música clàssica està molt estigmatitzada. No importa. Jo el que vull és seguir aprenent i treballant amb altres artistes. Ara el que tinc pendent és, justament, fer una obra més transversal i treballar amb artistes d’altres estils.

Text: Oriol Rodríguez Foto:

Xavi Torres-Bacchetta

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *