Magalí Sare: “La perfecció sempre és una feina a mig fer”

Tots neixem sent esponges. Passen els anys i cada cop ens convertim en éssers més rígids i rutinaris, perdem una mica aquesta màgia que ens dóna la infantesa. Magalí Sare lluita contra això. En el seu nou disc, Esponja, reflexiona al voltant de la configuració de la personalitat, de la seva relació amb la música, de la seva infància, adolescència… És un disc que transpira autoconeixament i evolució tant personal com musical. 

Esponja és un disc sobre la configuració de la pròpia personalitat. Com ha influenciat la música en la teva edicifació personal? Ets com ets per la música?

Què ve abans, l’ou o la gallina? Gràcies a la música soc com soc, per descomptat! La música em fa créixer molt com a persona. Gràcies a ella i a les mestres que he tingut, he desenvolupat moltes coses com ara l’escolta, el respecte, saber quin espai ocupo, connectar-me amb el moment present que estic vivint, entendre les meves virtuts i les meves mancances, no prejutjar ningú… compartir música amb altra gent des d’aquí és una manera d’establir vincles molt bonics amb altres persones. La música m’ha fet viatjar, conèixer altres cultures i, en definitiva, veure que tots i totes som iguals i ens emocionen les mateixes coses. Ara bé, el camí invers també hi és: la música que faig parla de mi, sobretot la música pròpia. Així com quan jo interpreto qualsevol música del món hi deixo la meva personalitat i la meva visió, quan faig música pròpia és això i més. En el meu cas parlo a cor obert bàsicament de mi i de les coses que he viscut, que és de lo únic que puc explicar amb gran certesa. En aquest disc, he buidat el que portava a dins i m’he conegut una mica més.

Quin és el primer record que tens vinculat amb la música? Quin va ser el teu primer crush musical?

Sempre que em fan aquesta pregunta penso en quan era petita i jugava amb els instruments de casa, que per sort sempre n’hem tingut molts i quan cantava amb mon pare o amb els meus dos germans grans. Un dia, (jo deuria tenir 4 o 5 anys) una amiga de mon pare va deixar la seva arpa uns dies a casa i a mi em va explotar el cap, em semblava un instrument d’un altre planeta. Vaig començar a tocar i a treure cançons i vaig muntar un concertat a casa per la meva família.

Per què, a casa hi havia molta música a casa? Què sonava?

Sí, com deia, el meu pare és músic i els meus dos germans grans també. El meu pare escoltava molt de jazz, de fet ell canta de puta mare i és tot un Crooner. Això li venia del meu avi patern, que sempre posava els vinils a casa seva i escoltava molta sardana, molta música clàssica i moltes big bands de jazz, com la del Glen Miller. La meva mare li agradava més escoltar música brasilera com Caetano Veloso i música cubana també. Ma germana i mon germà, que són uns quants anys més grans que jo, escoltaven molts grups d’adolescents dels anys 90, com els Hanson, No Doubt, Robbie Williams i jo ho escoltava de rebot. El pop sempre m’ha agradat, però per contra, he estudiat música clàssica i he cantat en cors moltíssims anys de la meva vida. Jo que sé, també tinc una àvia materna andalusa que sempre ha cantat villancicos per nadal i tot ha anat calant dins meu. En definitiva, soc un batibull d’estils.

El dia 7 d’agost, Magalí Sare toca a Verges

Recordes el primer instrument que vas tenir? I la primera cançó que vas escriure?

Així, de manera regular, el primer instrument que vaig aprendre a tocar va ser el piano. Recordo que em van apuntar al conservatori amb una professora que es deia Pepeta que em va dir que havia de fer la meva primera audició de piano. Ella m’ensenyava cançons, però, amb 6 anys, vaig associar directament que si havia de fer un concert, havia d’escriure una cançó! Recordo perfectament aquella audició, al conservatori antic de Terrassa, que després d’haver tocat les peces més acadèmiques, la professora va presentar la meva cançó. Crec que eren dos acords que anaven de major a menor tota l’estona i una escala que pujava i baixava, hahaha.

A Esponja retornes a la teva infància i la teva adolescència. La infància, com se sol dir, es la veritable pàtria?

La infància la recordem com la etapa més dolça, més innocent… i ho és, i justament per això, fa molta pena quan un infant no pot gaudir-la i viure-la com cal. He sentit que també se l’anomena “Paradís perdut”, però no m’agrada pensar que està perdut. M’agrada pensar que les etapes de la vida són acumulatives i, inclús, es poden cavalcar, a vegades. Que la joventut és una actitud! que a qualsevol edat pots jugar amb persones petites i passar-t’ho bé, que a qualsevol edat pots permetre’t tenir un dia esbojarrat amb les amigues com si tornessis a ser adolescent, que puguis sentir la intensitat de la vida com si fos una experiència sempre nova i que puguis treure i guarir emocions enterrades amb la gent que més t’estimes. Si no tornem a ser nens, adolescent i/o joves, potser ens quedaran coses a aprendre pel camí.

Com recordes ara aquests anys? Quin és el record més viu que tens d’aquella època?

Els estius a Alpens, un poble del nord d’Osona. Els viatges amb la família. Com em cantava ma germana i com m’ensenyava idiomes. Com feia bromes i gravava gags el meu germà… les festes d’aniversari… buf! he tingut una infantesa increíble.

Quina part de la Magalí Sare petita es manté viva en la Magalí Sare adulta?

Crec que els jocs de paraules, el surrealisme, la picardia, la música, la poesia, ballar, dibuixar… crec que segueixo tenint tot això molt viu, tot i que la vida que porto moltes vegades m’ho fa tenir adormit. Estic dient moltes coses positives, però també, per desgràcia mantinc vives moltes coses negatives de la meva infantesa, com certes pors, vergonyes i inseguretats, que ja m’agradaria tenir apagades, però les he d’anar treballant.

En aquest disc, Sare ha col·laborat amb Salvador Sobral i Las Migas

Esponja és un disc amb moltes confessions: ha estat difícil despullar-te i exposar-te?

Ha estat un procés molt llarg, molt divertit i a moments molt vertiginós. Tot el que he buidat en aquest disc és fruit de molt anys escrivint idees i coses que tinc al cap en general. M’agrada escriure com a mitjà per a auto conèixer-se i em sembla molt terapèutic. Més enllà d’això, em semblava un repte molt difícil però molt llaminer intentar posar-ho en cançons. No ha estat fàcil però era un repte que no em manava ningú i ho he fet amb tot el temps del món. He après molt. Sempre és difícil exposar-te. És com anti natural. Quan estava a l’estudi, sobretot amb la cançó MALIFETES, vaig tenir un moment de crisi perquè pensava que m’estava exposant massa, però jo simplement vaig pensar que no m’havia d’implicar tant emocionalment, que m’havia de centrar en la música i que, si més tard no ho veia clar, sempre estic a temps de treure alguna cançó del disc. Finalment les vaig posar totes.

És aquest esperit autobiogràfic, poètic gairebé, pel qual la idea original més que publicar un disc era publicar un llibret acompanyat de les cançons?

Feia temps que tenia el fetitxe artístic de publicar totes les coses que he estat escrivint aquests últims anys i aquesta era una bona ocasió per trobar un valor afegit a aquest àlbum quan vens als concerts i te’n vols endur un record. Al llibre hi ha les lletres de les cançons que marquen capítols i a cada capítol hi ha una sèrie d’aforismes i petits poemes acompanyats d’emojis i petits dibuixos i també hi ha una foto per cada cançó, de la increïble Maria Jett.

Perquè més enllà de compondre música, també escrius? I si és així, et llegirem mai?

Ja he explicat abans que per mi hi ha una part terapèutica molt important en l’escriptura, però quan escric poesia és simplement per passar-m’ho bé. Com he dit, m’agraden molt els jocs de paraules. Els aforismes m’encanten perquè els llegeixes un dia i els entens d’una manera i el dia següent els tornes a llegir i els entens del revés. En realitat, la meva principal motivació a escriure algo més artístic, és que després n’acabi sortint una cançó. Si em voleu llegir, veniu als concerts i podreu comprar el llibre. Si no, a la botiga de la meva web també el venc: www.magalisare.com

Esponja també és un homenatge a les dones de la teva família, oi?

Hi ha un fort homenatge a la meva mare, sí, millor dit, a la nena que va ser ma mare. Per conseqüència, a la meva germana que ha estat mare dues vegades recentment (per això la cançó HOLA) i, evidentment, a la meva primera neboda, a la qual admiro i estic veient créixer i veig com ho absorbeix tot d’una manera brutal.

HI ha dues col·laboracions ‘estelars’ al disc: Salvador Sobral i Las Migas, com van sorgir?

En Salvador no el coneixia de res. Tenia una cançó escrita en portuguès i el somni de cartar-la amb ell. Vaig tenir la sort de poder-hi contactar, li vaig fer la proposta i va dir que sí. Las Migas, les vaig contactar per instagram però de fet van ser elles que em van dir que volien fer alguna cosa amb mi, llavors va ser l’excusa perfecte per tirar endavant la cançó ETC. que té aires aflamencats i em moria de ganes de treure-la a la llum. A més elles són unes dones increïbles, dolces i treballadores.

Musicalment és un disc molt divers, del folk al jazz, la música brasilera… Però alhora perfectament cohesionat i justament aquest és un dels seus grans atractius.

Moltes gràcies! Jo, la veritat no li sé veure ni el folk ni la música brasilera, però és veritat que cada tema és un món. Segurament, des de dins, els veig molt més diferents els temes que des de fora. Sé que el treball que ha fet en Pau Brugada, el productor del disc, ha estat exquisit i que ha donat una sonoritat global.

La Sílvia, la Judit, la Rita, tu… Sents que formes part d’una escena de veus femenines que compartiu un imaginari artístic comú?

A vegades sento que hi formo part i a vegades sento que m’hi desmarco. Suposo que és normal. Tothom té la seva cerca personal, però al mateix temps avui dia estem totes fusionades i ens influenciem les unes a les altres. Tenim tanta riquesa musical en aquest país que s’hauria de convertir en l’atractiu principal de la nostra terra. La música hauria d’estar molt més arrelada a la vida quotidiana. La gent del carrer hauria d’estar desbordada de música, escoltant només música d’aquí, haurien de no donar a l’abast.

Som imperfectes i aquesta és la part més bona de la vida: pecar. No?

La perfecció sempre és una feina a mig fer i cadascú fa el que pot amb el que té. Ser imperfecte no només vol dir pecar, vol dir equivocar-se i moltes coses més. Al llibre d’esponja en parlo una mica. Penso que si no saps si una cosa està bé o malament, hi ha vàries opcions: Compartir-ho amb algú que t’estimi i et conegui, a veure si amb la seva experiència o el seu punt de vista t’inspires a fer-ho o no, si no n’hi ha prou o no hi ha temps, pots confiar en la teva intuïció, si no en tens ni idea, fes-la i així almenys ho aprendràs a posteriori ,o si pecar és això, llavors sí que és perfecte.

Text: Oriol Rodríguez / Fotos: Arxiu Magalí Sare