LU ROIS – MARC NÜREL. EXISTEIX LA MÀGIA SENSE LA ROMANTITZACIÓ

Recordo el dia que em van fer padrí com un dels més feliços de la meva vida. Padrí: imagineu-vos quan tingui criatures. Tothom sap que fer de padrí és com fer d’avi, o millor: no hi ha escomesa, tot és gaudir i gaudir. Compartir moments dolços i fer regals. Ser el guai. Fer una festa a cada visita.

El dia a dia, la cura rutinària, queda pels pares.

I per tant, les dificultats i les contradiccions.

La maternitat i la paternitat, sobretot la maternitat, s’han romantitzat durant anys. Com tantes altres coses. Fins al punt que mares i pares es descuiden ells mateixos i se senten culpables quan no poden més d’atendre aquella benedicció/maledicció que ells mateixos han triat. No em puc imaginar com s’ha vist agreujat aquest fet durant el confinament.

Molta culpa d’aquesta imatge de rialles i alegria constants amb l’arribada d’un nen la té la representació cultural que se’n fa. O com a mínim en té culpa de la seva perpetuació.

A no ser que aquesta representació sigui valenta i motor de canvi.

Com és el cas de Microcosmos (BankRobber, 20), un disc pop, melòdic i canviant, accessible per la veu màgica de Lu Rois, i amb un rerefons potentíssim. Les altres cares de la maternitat.

Són dies de sostenir les criatures. Però també de sostenir-ne els pares. De sostenir-nos entre tots. I per a fer això, cadascú ha de tenir clar el seu centre. Només des d’aquí es pot arribar a un disc tan preciós com el citat Microcosmos o com El bosque (Hidden Tracks, 20), del mataroní Marc Nürel, amb artwork de Verónica González, i fet també des de l’amor a la criança, i –per tant– des de la turbulència. Així ho demostra l’electrònica vitalista però mental de l’àlbum. La música, per ser escola d’empatia i ventall de noves idees, ha de mostrar totes les cares. Encara que siguin estranyes. Que facin mal. Des d’aquí, també s’aprèn.

Text: Yeray Iborra
Foto: Mònica Bedmar

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *