Love Song de Carlos Zanón

Les gires estivals són una matèria més que adient per a ser novel·lada, tota una mina a la qual la literatura actual pot cavar. Almenys, en teoria. Però molt lluny de l’oripell mediàtic dels grans festivals, els estadis i els grans recintes de concerts, el que fa Carlos Zanón al seu vinté llibre (comptant tota mena de gèneres) és endinsar-nos en el retrobament d’una colla de has beens: eixa “gente abollada” a la qual li cantaven els Surfin’ Bichos, la qual no té res a veure amb qualsevol noció d’èxit que ens pugam imaginar. O “viejos rockeros viejos”, que diuen ara León Benavente.

És un triangle format pels seus tres principals protagonistes, músics veterans que van viure millors dies – sobretot als anys 80: el 1985 i els Waterboys de ‘The Whole Of The Moon’ són una ombra constant – i que ara no tenen res més emocionant a fer que reunir-se per tal d’actuar en bars, pubs i càmpings de la costa catalana, el que sosté la trama. Tal qual. Una gira de perfil molt baix, per amor a l’art, per pura passió pel rock and roll i per fer revifar l’amor i l’amistat, lluny dels deutes i els traumes familiars que els persegueixen, més o menys greus segons els casos. I amb la nostàlgia sempre a l’aguait.

El matrimoni que formen Jim, i Eileen, amb el seu company i amic Cowboy, al qual caldria afegir el jove ex taxista que els fa de conductor de la furgo (Sandino, personatge recuperat de Taxi, el seu llibre de 2017, i que inspira una lectura final esperançadora enmig del térbol desenllaç són els fils conductors d’una novel·la que conjuga algunes de les claus que amb més freqüència i amb més desimboltura ha manejat Zanón al llarg de la seua trajectòria: la presència central de la música, l’alé poètic de la seua prosa, sempre destra en un minimalisme que necessita molt poc per a comunicar i transmetre una punyent emoció, l’ombra (una mica difuminada, però present) del vernís de novel·la negra (amb personatges pràcticament abocats a la fatalitat irrevocable) i el retrat dels carrerons menys recomanables de la Barcelona (i voltants) de les últimes dècades.

Tot això, perfectament dosificat, fa que un argument que teòricament ens podria semblar anecdòtic o menor dins la seua bibliografia sostinga, al cap i a la fi, una aconseguida síntesi d’algunes de les seues millors virtuts com a escriptor.

Fotos: Xavi Torres-Bacchetta / Text: Carlos Pérez de Ziriza