Lluís Coloma. Eiiii, boogie woogie, ei!

No era més que un marrec quan una ‘gran bola de foc’ el va atrapar i arrossegar cap al piano. Dècades més tard, Lluís Coloma destaca com un dels grans referents mundials del boogie woogie. Genialitat a les tecles que ha tornat a brollar al disc Piano solo.

Retrat del músic i compositor de blues, jazz i boogie woogie Lluís Coloma.

Ningú no es profeta a casa seva. Tot i ser una gran figura de renom internacional, a Catalunya encara hi ha molta gent que no sap qui és Lluís Coloma.

Jo sóc un pianista, un amant del piano bàsicament. Un noi de Barcelona, del barri d’Hostafrancs. Des de petit, ja em va encantar el piano. Sóc un enamorat del piano. M’agrada tota mena de música. La primera cosa que vaig escoltar més va ser música clàssica. Però veure la pel·lícula Gran bola de foc, el biopic de Jerry Lee Lewis, va ser com un moment epifànic. Vaig començar a escoltar més rock’n’roll i em vaig ficar de ple en aquesta cosa del blues i el boogie woogie.

Insisteixo, és molt curiós com des de Catalunya, sent un estil molt minoritari, acabes sent un referent mundial.

M’has recordat la frase que sempre diu el meu amic Bob Seeley. Ell, amb 92 anys, sí que és una llegenda viva del boogie woogie. Doncs acostuma a dir que és l’estil més fàcil de tocar malament. Aparentment és un concepte molt senzill, perquè la mà esquerra sempre fa el mateix i la dreta va jugant. Però evidentment és un estil molt difícil, perquè s’ha de tenir molta mà esquerra, s’ha de treballar molt, s’ha de guanyar molta independència i, evidentment, s’ha de tenir estil. La principal característica del boogie woogie és tenir molta mà esquerra.

Però la teva música va més enllà d’un sol estil.

Toco molt boogie woogie, però barrejo molts estils, sí. A mi el que m’agrada és la música, així, sense etiquetes. Evidentment l’arrel de tot, la base que ho lliga tot, el formatge de la pizza en el meu cas seria el blues.

Què sents quan seus al piano?

En el fons, jo busco la bellesa. La bellesa és el que et fa estar en el present. Quan descobreixes una cosa molt bonica, per uns instants l’univers es redueix a allò. Aquesta és la meva idea, fer quelcom tan maco, que et quedis allà gaudint, oblidant els problemes. L’essència, deixar de pensar: si penses, hi ha un problema; si no penses, no hi ha problema. La música és el mateix: quan escoltes una peça que és maca, et deixes portar per la música, i te’n vas i fas el viatge que t’està suggerint la melodia. En aquell moment no exiteix res més que la música . No penses, simplement escoltes i et deixes dur.

Amb quin músic no has tocat i t’hauria agradat fer algun concert o col·laboració junts?

A mi, ja més que tocar, el que m’hauria agradat, ni que fos trobar-me i parlar, és amb Jerry Lee Lewis. Sóc un fanàtic d’ell. Tota la raó del que jo estic fent musicalment és perquè de petit vaig quedar tocat per la seva música. Tinc la sort d’haver pogut tocar amb la majoria de referents del boogie woogie: Bob Seeley, Axel Zwingenberger, Frank Muschalle, Fabrice Eulry… Però a mi el que m’agrada és tocar, i tocar amb qui sigui. En la música no ha d’haver això de la competicio de qui és millor i pitjor. Tothom té una coseta. Això sí, no tots ho tenim tot. En realitat no hi ha ningú que ho tingui tot. I en aquesta imperfecció, si és que es pot dir així, és on es troba la bellesa.

Què hem de fer per què el blues, el boogie woogie, el jazz… siguin prou valorats i reconeguts?

Doncs el que estem fent ara: difusió. Quants programes de música en directe hi ha a la televisió? Amb qualsevol cosa artística existeix un menyspreu. Està tot orientat cap als diners i la indústria cultural que no és el mateix que la cultura.

Piano solo (Swing Alley, 2020), és el teu darrer treball discogràfic, un disc que representa a la perfecció totes les teves facetes com a músic.

Sí, és un treball molt eclèctic però amb el blues sempre com a base. Tenia un seguit de temes que volia enregistrar, alguns de propis i altres de temes que m’agraden. La idea bàsica era portar endavant un nou repte.

Gairebé tan arriscat com el de Philippe Petit.

Philippe Petit, sí, és el protagonista de “El funambulista cantó”, la peça que tanca el disc. Philippe Petit, és aquest home tan boig que va posar un cable al bell mig de les torres bessones.

Lluís Coloma al piano

S’ha d’estar boig per ser músic?

Existeix aquest punt del vertigen. Quan li van preguntar: “Vostè per a què fa això”. La seva resposta va ser: “No ho sé, sentia que ho havia de fer”. A mi em passa el mateix, jo sentia que ho havia de fer i tenia moltes ganes d’enfrontar-me jo sol al piano.

Has publicat dotze discs al llarg de la teva carrera, i a piano sol només en tenia un d’anterior.

El vaig enregistrar a Chicago. Era un homenatge a les arrels: empapar-me del blues de la millor manera. Aquí és tot una altra història. I sí, he trigat vint anys a fer un nou treball de piano sol. Jo tinc dos formats que m’agraden per tocar: a piano sol i en trio. El piano sol em permet la llibertat total.

I el trio?

El trio em dóna la interacció amb només una conversa.

Conceptualment, també és un disc molt variat.

Amb aquest disc volia fer coses maques, que la gent quan l’escolti pugui gaudir, que sigui un disc que el vulguis escoltar de dalt a baix, que sigui molt variat. I sí, cada tema te una història. El primer està dedicat a la meva dona. El segon és una mudança. Odio les mudances hi ho vaig traslladar aquí. El tercer és una tornada al boogie woogie. Cada tema té una raó personal darrere. Intento ser molt honest amb els discos, ha de sortir sol i no pensar massa.

On l’has gravat?

Aquest darrer l’he enregistrat a Barcelona, a l’estudi, Oido, amb el meu tècnic de so de tota la vida.

El teclat acompanya allà on va a en Lluís Coloma

La portada del disc amaga cap història?

La coberta l’ha feta Maren Perez i és una passada. Intento que cada cada detall del disc sigui bonic i atractiu. Vull fer dels meus discs uns objectes macos. Maren Perez és un dibuixant i músic molt bo de Barcelona. Vam treballar amb el concepte d’un univers musical i ha quedat superbé. És un dibuix genial.

Com tens ara mateix l’agenda de concerts?

Això va com va. Al setembre vaig poder anar a Àustria. L’octubre a Berlín a fer dos concerts. El tema de fer coses a fora ara mateix està molt complicat. A mi aquest any m’han caigut uns quaranta o cinquanta bolos. Jo feia una mitja de cent vint, cent cinquanta concerts l’any. Una mica més d’un terç és el que estic facturant, ara mateix. Jo encara puc anar fent, però ho estem passant molt malament. L’any vinent tinc coses, però ja veurem, els artistes internacionals queden substituïts per artistes nacionals. Molts estan prorrogant per l’any vinent. Jo encara estic de sort. Amb la Nova Jazz Cava de Terrassa, el 5 i el 6 de gener muntem el cicle de boogie woogie que fa anys que funciona amb dos pianos. En un principi farem portar un pianista de França, però la cosa està molt complicada.

Com ho has passat en aquesta pandèmia?

He tingut moments… difícils. El dia catorze de març presentava aquest nou treball i tot va saltar. Ho tenia tot molt preparat. Ara visc al dia. Ara mateix vaig aguantant. El més important és seguir fent coses, a banda de practicar. Fer coses, per petites que siguin.

   

Text: Joel Codina / Fotos: Xavi Torres-Bacchetta

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *