Lee Friedlander. Més enllà de la fotografia

Per a parlar de Lee Friedlander, només cal nomenar-ho i està tot dit. Fi.

És l’escrit sobre un autor de fotografia més curt que he fet, bé, tampoc és que n’hagi fet massa, així que perquè em deixin repetir, m’aplicaré a dir coses d’un dels més grans fotògrafs del segle XX i XXI.

Friedlander nascut en 1934, va realitzar estudis de Fotografia a l’Art Center School entre 1953 i 1955, d’on es va distanciar en adonar-se que la qualitat de les classes no era l’esperada, així que emigra a Nova York, està vigent, treballant permanentment als seus 88 anys; avui dia amb una frescor i una creativitat, en la qual no es repeteix en res, tot són nous projectes. Una cosa inusual en mestres de la seva edat.

Descobreix la seva passió per la fotografia sent un adolescent, i com a avantatge, crec entendre, està el fet d’aprendre a conduir des dels 14 anys, li va donar la llibertat fonamental per a viatjar. Convertint el viatjar en una de les seves passions i amb la qual aconsegueix, intermitentment, allunyar-se d’un entorn familiar no gaire afectuós i empàtic. Això em fa pensar que va ser el viatge, una de les claus per a desenvolupar una sensibilitat especial, una mirada única que el distancia també de les seves majors influències a la fotografia, els seus tres grans mestres: Eugene Atget, Robert Frank i Walker Evans. D’aquests reté la perfecció de l’acabat de les seves imatges, el bon fer en el laboratori i un cert discurs formal, del qual també acaba per allunyar-se, adquirint una mirada pròpia i particular, aquesta amb la qual s’ha fet el lloc que avui ocupa a la història de la fotografia.

A un dels racons es poden veure alguns retrats que Friedlander va fer figures com Aretha Franklin, Miles Davis o Ray Charles

Molt aviat comença a distanciar-se d’ells, les seves fotos no tenen aquest ordre establert, no tenen aquest acabat tonal ampli, no furguen en el que va aprendre a l’escola, si no que molt al contrari comença a contrastar molt, a crear imatges d’una amplitud temàtica no gaire vista en aquells dies, sent el que més li aporta en aquest sentit Robert Frank, que ja sabem com les hi gastava amb els seus discursos visuals en unes certes ocasions. Friedlander sobreposa capes i també mira amb certa acidesa el seu entorn aconseguint així unes imatges precioses amb diferents capes de significat, que llavors no van ser molt ben enteses. Crea la seva pròpia editorial amb la qual edita el seu primer Fotollibre demostrant d’aquesta manera primerenca que els llibres signifiquen molt per ell i s’intueix que és el seu suport més desitjat. Arriba a publicar 50 i més monografies temàtiques de la seva obra, i a la seva etapa novaiorquesa aconsegueix exposar en la George Eastman House de Rochester en 1963 i en el MOMA en 1967 al costat de grans com Diane Arbus i Garry Winogrand convertint-se en representant d’un cert documentalisme que naixia a Amèrica; en aquells dies ja havia treballat en el món del Jazz retratant de manera especial a les grans estrelles del gènere, arribant a fer portades de discos per les cantants i bandes més reconegudes, i aquesta part de la seva obra és la que queda com a testimoni del seu bon fer també en la fotografia en color, pràcticament la totalitat del seu arxiu en aquest apartat és així. El que fa el color és conferir-los a la seva manera de mirar-los a l’hora de fer aquells retrats, una aura de grandesa, d’estrelles en tota l’extensió de la paraula, eren els qui feien el més interessant musicalment parlant, i segurament ell connecta amb tals estrelles perquè el jazz pot ser, en música, la qual cosa ell hagués fet si s’hagués dedicat a això. Té la mateixa desestructura formal que curta amb el que s’estableix, com fa ell amb la seva fotografia, així que podem dir que entra per la porta gran d’un món al qual aporto un conjunt d’imatges que són un arxiu únic i de qualitat suprema, i no m’entretinc més en això perquè la música de Jazz, malgrat agradar-me, no és la meva especialitat i no vull ferir sensibilitats.

Cada treball de Friedlander està posat en context i ocupa la meitat de l’espai del KBr Mapfre.

Rep una beca de la Fundació Guggenheim que li permet abastar durant els anys 1963, 1967 i 1970 una sucosa recerca sobre la quotidianitat americana, i és aquí on desenvolupa i demostra clarament la seva manera única de veure el seu entorn, ho fa experimentant amb el format i amb l’enquadrament. Fuig del ja molt reconegut instant decisiu de Cartier-Bresson, en les seves fotos no hi ha pressa, tot està pensat, l’atzar no compta, hi ha estudi detallat del que apareixerà en les seves imatges, i el resultat és el seu llibre referent, encara que tots ho són, The American monument i l’exposició en la Galeria Corcoran titulada The Nations Capital in photographs. En American Monument els monuments mai estan com a centre de la imatge, sinó vetllats, acompanyats de tot el seu entorn, que és com els veiem quan travessem una plaça amb un monument eqüestre, per dir alguna cosa, aquest està a la nostra vista vetllat per les branques d’un arbre, per una senyal de trànsit si ho observem des d’un cotxe o des del costat oposat del carrer.

Curiosament, com tots els grans mestres de l’època, ell acaba treballant per poder viure. Treballant per a publicitat, complint encàrrecs, alguns que no van ser compresos, sent l’excepció la meravellosa col·lecció d’imatges d’habitacions d’hotel: Littel Screens que estranyament va ser publicada per la revista Harper’s Bazaar i en la qual mostra la seva visió d’un món que comença a despuntar amb un element d’aïllament de les masses, on es reflecteix la solitud de l’espectador. En aquest mai es veu en l’enquadrament, i en canvi si veiem rostres i personatges en les pantalles que ens miren des de dins de l’enquadrament, com interpel·lant-nos, i contextualitzant-lo en els nostres dies, dient-nos, “així va començar tot i ara esteu on esteu”. Aquesta és la meva lectura molt particular, però no deixa de ser xocant que ell hagi aconseguit veure aquest canvi que la televisió aquesta representant per a la societat nord americana del moment.

Els seus treballs d’encàrrecs i per a viure, contràriament a molts dels seus contemporanis no han passat a formar part del seu cos de treball exhibible, s’han quedat a part potser perquè es limitava a complir amb l’encàrrec i es reservava per a les seves fotos personals aquesta creativitat alternativa amb la qual treballa.

Les fotos de Lee Firedlander  penjades al KBr son la segona retrospectiva més gran de l’autor americà després de la que li van fer al MOMA.

En el seu palmarès té, a part de la beca de la Fundació Guggenheim, la Beca MacArthur i el Premi internacional de la Fundació Hasselblad (2005) entre altres. La qual cosa li va permetre també viatjar amb la seva família per Europa, i cal resenyar un conjunt d’imatges fetes a Espanya, que no acaben d’encaixar amb la seva mirada sobre aquest entorn americà tan seu, és clar que en sortir del seu entorn habitual, la seva agudesa es dissipa i no aconsegueix gens impactant i resenyable, és una curiositat però poc més.
Dels seus treballs, té coses curioses com els nus que fa valent-se de les models que posen per als alumnes de la facultat de Belles arts, a les quals desproveeix de qualsevol indici d’erotisme o sensualitat, són per a ell un objecte més al servei de la seva imatge. Funciona potser com els fotògrafs txecs d’entre guerres, que utilitzaven la figura humana bàsicament per a realitzar composicions geomètriques destituïdes de cap erotisme. Els seus nus són figures fredes en posicions complicades, una d’aquestes fotografies la hi va fer a Madonna, que en els seus temps de pobre es guanyava alguns dòlars posant. Mai es va assabentar fins que la va veure ja feta una estrella i la va reconèixer, la fotografia es va subhastada a Christie’s crec.

Dese el meu punt de vista, Friedlander és un Rei Mides perquè tot quant aborda el converteix en un tresor, per aquesta originalitat de pensament, per aquesta claredat al moment de plantejar-se les imatges, sempre al seu ritme, sense pensar a iniciar sèries o “projectes”. Cosa en la qual podrien fixar-se els actuals estudiants de les escoles de fotografia, vaig sentir que algú ho deia i estic d’acord, l’important és fer fotos i després ja es veurà que hi ha i com ajuntar-lo, al seu cap sol aquesta disparar obsessivament, ho comenta com a anècdota Carlos Goyonet, comissari de la mostra de Friedlander que podem admirar actualment en el centre Kbr de la Fundació Mapfre a Barcelona. Aquest conta que durant les tres setmanes que va estar treballant en l’estudi del fotògraf fent la selecció de les 150 imatges que finalment es poden veure, va observa la seva constància per al treball, la seva disciplina per a anar diàriament a l’estudi, i aquesta obsessió que gairebé incomoda a l’acompanyant, perquè està constantment distret disparant la seva càmera a tot quant passa i ocorre al seu voltant; al carrer, en el restaurant, en el transport, creant la sensació que li destorbes i no ets part d’aquest moment, que més et valdria haver-li deixat marxar només.

Un altre dels moments clau de la seva trajectòria és el canvi de càmera, perquè passa de disparar sempre amb una Leica de pas universal, a una càmera de mig format per a fer el seu treball de fotos del desert, on volia tenir millor repartiment de la informació i mes nítides. Això es converteix a partir dels anys 80 i 90, en alguna cosa que ja mai abandona, fins a l’actualitat, conferint-li al seu treball més possibilitats estètiques i compositives. És per a ell un salt quantitatiu molt important que sempre apunta quan se li pregunta.

Per mi, Lee Friedlander té un homòleg a la seva alçada en alguns paràmetres, en el meravellós Saul Leiter (1923 — 2013) que inunda els seus enquadraments també amb capes superposades una a l’altra, vetllant-nos informació i alhora ampliant-la per tot quant ens compta en cada imatge. Crec que la diferència radica en el fet que Friedlander, fa més el treball de composició pensada, com ja vaig apuntar, mentre que Leiter funcionava amb més immediatesa, i òbviament aquest últim sempre en color. Molt al contrari, Friedlander, encara que també eren sens dubte imatges molt pensades… Aquí que em va venir com a idea, dins de la mateixa exposició, que m’emporto a pensar en aquesta certa similitud.

A la darrera època de Friedlander coma fotògraf en actiu els viatges agafen molta rellevància i fins i tot passa per Barcelona.

Van ser molts els estils que Friedlander toca, com l’acte retrat, una constant al llarg de tota la seva trajectòria i que no deixa d’utilitzar-ho per a tenir presència però d’una manera en la qual no pretén veure’s ell, sinó introduir-se com a part de la composició. És una cosa molt profunda del seu ser, la qual cosa li empeny a aparèixer als enquadraments, majoritàriament amb la seva ombra, o amb un reflex en un cristall, gairebé mai se’l reconeix. En alguns casos s’introdueix gairebé grotescament, desmanegat, gens atractiu per a la càmera i menys per a l’espectador. La seva presència és gairebé com una cosa necessària per a la imatge, si ho retiréssim no tindria sentit la imatge.

Llegeix Friedlander, un grandíssim autor americà, al qual ningú ha de renunciar a veure, per poc que li interessi la fotografia. KBr Fundació Mapfre

Lee Friedlander. Del 18 de febrer del 2022 al 8 de maig del 2022

Text: Willy Rojas / Fotos: Xavi Torres-Bacchetta