LADILLA RUSA. TECHNO RUMBA EN TEMPS DE CONFINAMENT

“Ens fa molta il·lusió tornar a pujar a un escenari”

Entranyables com pocs, el grup de techno pop rumbero Ladilla Rusa actua aquest vespre al Cruïlla XXS. Amb totes les entrades venudes des de fa setmanes, son un dels principals atractius del germà petit i confinat del popular festival barceloní.

He quedat amb la Tania Lozano i el Victor F. Clarés prop de Sants Estació. Faig tard. Quan hi arribo ja m’esperen. El Víctor porta una samarreta dels Stooges d’Iggy Pop guapíssima. M’explica que se l’ha dissenyat ell mateix. La Tania no porta samarreta dels Stooges però està guapíssima. És el meu nou crush. Em diuen d’anar a fer una cervesa i xerrar una estona. Els responc que ha de venir el Xavi, el nostre editor gràfic. “No m’ho havies dit, que faríem fotos”, es queixa el Víctor. “Porto cabells de bollera!” (riures). La Tania també refunfunya una mica. S’ha deixat les ulleres de sol i ella sempre surt a les fotos de Ladilla Rusa amb ulleres de sol. Li dic que cap problema que li deixo les meves. El cabell del Víctor sí que no té solució. Però fem les fotos i queden genials. Ara sí, anem a fer unes birres i a parlar, entre moltes altres coses, del confinament, de com ho peten a Castella i Lleó i del seu concert d’avui al Poble Espanyol dins de la programació del Cruïlla XXS.

DOS MESOS SENSE VEURE’S
Ens demanem unes canyes (ens prometem que només ens demanarem una, que avui és dimecres, no son ni les cinc i no és qüestió de posar-se a beure a saco ja) i comencen per explicar-me que ells, que ho fan gairebé tot plegats, van estar dos mesos llargs sense veure’s. “Els primers dies ho vaig passar fatal”, confessa en Víctor. Després diu que ho va portar millor. “Amb el grup també ho hem aprofitat”. Amb el seu segon disc a l’horitzó, relleu del magnífica  Ladilla Rusa tenien diverses cançons a mig fer i durant el confinament es van posar les piles per acabar-les. “Però, això sí, tot a un ritme bastant lent perquè no teníem l’humor per això”. La Tania explica que va deixar la feina dues setmanes abans del confinament. Diu que necessitava baixar el ritme, perquè compaginar el grup amb una feina era molt estressant, però clar, el que no volia és que hagués d’aturar-ho tot obligatòriament i tancar-se. “Han estat setmanes de somriure i llàgrimes”, remata el Víctor. “Al final, vam saltar-nos una mica el confinament per veure’ns. Tot i que en realitat, només faltaven dos dies perquè ho poguéssim fer legalment”.

Ladilla Rusa ©Xavier Torres-Bacchetta
Ladilla Rusa actuen avui al Cruïlla XXS / Xavier Torres-Bacchetta

SOLS A CASA
No els hi pregunto, però periodistes tots dos, imagino que es van conèixer estudiant la carrera. Sigui com vulgui, la Tania i el Víctor eren dues figures ben conegudes de la nit barcelonina. Dues persones d’aquelles que les vols a totes les festes. Un dia, de la mateixa manera que podrien haver decidit organitzar un club de lectura o un grup per aprendre a fer punt, van decidir muntar un grup de música. “De fet, cantàvem i escrivíem cançons a tota hora i a tot arreu. Podríem estar al metro i veure una cosa que ens fes gràcia i escriure una cançó. “Macaulay Culkin” va néixer així”. La parella va decidir que es dirien Ladilla Rusa, destacant així el seu irrenunciable to humorístic, i que farien techno pop rumbero confluència de les influències de noms com Camela, Madonna, Pet Shop Boys, Las Grecas… Per posar en marxa l’aventura van penjar un anunci a Facebook buscant productor. Van contestar diversos, però van decidir trobar-se amb només dos. I d’aquests dos es van quedar amb qui des d’aleshores és el seu principal aliat creatiu, l’Ignacio Miranda, a qui en realitat ja coneixien molt bé de la seva feina amb Ultraplayback.

UN GRUP PER A TOTHOM
Ladilla Rusa ho van petar molt, molt ràpid gràcies a la capacitat de seducció massiva d’aquest single pepinarro que és “Macaulay Culkin”. Després vindrien altres hits infalibles com “KITT y los coches del pasado” . I és que segurament aquest sigui el gran secret del seu èxit: la seva és una proposta súper transversal que agrada a tothom, des del públic més massiu a l’indie. I això es nota en els llocs on han tocat, havent compartit escenari amb Miqui Puig o Los Enemigos però també amb Karina, Rosa López o Leonardo Dantés. “Jo recordo especialment, la vegada que vam anar a Los conciertos de Radio 3 i vam tocar amb Luz Casal. Em va fer molta vergonya cantar davant d’ella”, descobreix en Víctor. L’eclosió definitiva de Ladilla Rusa diuen que va arribar quan van actuar a l’edició del 2018 del Sonorama un festival que se celebra a Aranda de Duero. “És un festival al qual hi va molta gent. Aquell va ser el primer concert que vam pensar en format gran. Hi havia com 8 o 9 mil persones. A la gent els vam caure en gràcia i vam guanyar molts seguidors”, recorda el Víctor. “Vam tornar l’any següent i vam tocar a l’escenari principal per 15.000 persones. A Aranda de Duero anem pel carrer i ens tracten com estrelles”. Sí, Ladilla Rusa són molt grans a Castella i Lleó.

Ladilla Rusa ©Xavier Torres-Bacchetta
Ladilla Rusa estan preparant el seu segon disc / Xavier Torres-Bacchetta

TORNA LA MÚSICA EN DIRECTE
Hem dit que només demanaríem una canya, però mentíem. Ens demanem la segona. I és que estem de celebració. Després de mesos de confinament torna la música en directe i avui diumenge Ladilla Rusa actuen al Poble Espanyol de Montjuïc dins la programació del Cruïlla XXS. “Ens fa molta il·lusió tornar a pujar a un escenari”, admet la Tania. “Teníem un estiu ple de concerts, el que més, però la covid-19 ens ha aixafat molts plans. I amb el pal que m’ha fotut hisenda… Tenim la sort, però, que amb la nova normalitat ens estan sortint concerts”. Les condicions amb què es trobaran aquesta nit: un aforament de 400 persones, totes assegudes i a una distància de seguretat d’un metre i mig, no son les habituals en un concert de Ladilla Rusa. “No podem redissenyar la nostra proposta a aquesta nova normalitat”, avança la Tania. “No ens podem plantejar fer un concert acústic. Som com som, un grup de música festiva”. La Tania i el Víctor també estan treballant en el segon llarga durada de Ladilla Rusa. Un disc, però, de què no poden avançar massa detalls. “No sabem quan sortirà. Volem que hi hagi una col·laboració molt potent, però encara ens l’estem currant. A veure…”. La Tania i el Víctor es demanen la tercera canya. Jo marxo que si no em lio.

Text: David Simó
Fotos: Xavi Torres-Bacchetta

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *