Artur Martínez (La Fúmiga): “No vull utilitzar la paraula èxit, però sí”

Hi ha artistes que els hi senten bé diferents moments vitals o èpoques estacionals. Que seria de la Rigoberta Bandini si no hagués arribat un confinament que fes que tots vulguessim plorar i ballar alhora com ella mateixa expressa que és el que desperta la seva música? Ho hagués petat igualment. Doncs hi ha grups que la reobertura de la festa però sobretot el sol i l’aire fresc, com si es tractessin d’una planta, els hi ha sentat molt bé. Després d’un estiu en que han fet un salt mediàtic actuant per tot el País Valencià i mitja Catalunya, La Fúmiga ha presentat Fotosíntesi, el seu segon disc i una declaració d’intencions.

Sou un grup molt hiperactiu, no pareu quiets.

És un reflex de la nostra personalitat. Tots som amics de sempre i hiperactius. A nosaltres ens han de dir que ens relaxem perquè si fóra per nosaltres fa temps que haguérem tret el disc i una gira de presentació boja, tenint en compte què portem 5 o 6 anys que no hem parat ni un moment. D’alguna manera, no volíem parar igualment. Inclús durant la pandèmia necessitàvem fer coses per sentir-nos vius i que no s’apagara la flama que teníem i que era tan bonica.

Fotosíntesi és un disc pandèmic?

No, exactament. L’EP que vam fer, sí que era completament pandèmic. Vam decidir no gastar la bala de traure un disc en aquell moment i vam traure aquell EP. Va funcionar molt bé amb cançons que la van pegar molt fort. I després d’això ens vam prometre sí o sí, estigueren les coses com estigueren, que a la tardor de 2021 anàvem a traure un disc. Alhora tots currem, tots tenim els nostres curros fora del grup, i a més a més estiguérem fent el disc mentre rodàvem en una gira de 50 concerts.

Seguiu treballant, però ja heu d’estar a prop de poder dedicar-vos exclusivament a la música.

Ens ho pregunten molt i d’alguna manera pensa que pot passar algun dia. El fet de fer-te un macrofestival davant de 20000 persones donant-ho tot i saber que has de tornar el diumenge a casa i el dilluns està a les nou del matí al curro, et fa pensar que la vida real està ací i que això és molt bonic.

Actualment, quina és la teva professió?

Jo ara soc podòleg. Abans era aparellador. Però el 2009 amb la crisi i totes les constructores a terra, em vaig quedar sense feina. Vaig estudiar fisioteràpia i podologia. Sempre he intentat ser el més pragmàtic possible. Res és vocacional. Quan vaig fer arquitectura tècnica era perquè pensava que hi hauria treball i amb la podologia una mica igual. En canvi, la música sí que és vocacional. Sempre diré que a mi no m’agrada gens treballar però en canvi amb la música, ara que ja estic canviant ese xip i entendre que pot ser un treball, doncs sí que m’agrada treballar. Hem de lluitar per tant de bo algun dia poder viure exclusivament d’això.

T’agradaria?

M’encantaria, però també em fa por. Hem vist a companys que van fer tot allò que a nosaltres ens agradaria fer i després molts d’ells han hagut de reinventar-se o tornar a treballs més precaritzats i fa molta por. Jo pense que ací a Catalunya heu fet les coses molt bé i crec que hi ha una oportunitat més forta de poder dirigir-se a la música en complet. Si això fora algun dia possible, jo seria molt feliç perquè vol dir que les coses ens han anat molt bé i si em pres aquesta decisió i ens han llevat les forces era perquè valia la pena.

Retrat amb tots els integrants de La Fúmiga

Justament vosaltres us podeu considerar la banda revelació de l’estiu del País Valencià. Després de Zoo seríeu dels grups que tireu més actualment.

Totalment i m’agrada molt aquesta marca de grup relevació tot i no ser realment nous. Realment hi ha molta gent que ens ha conegut aquest estiu i sabem que ens queda un camí molt llarg per fer.

La vostra realitat al País Valencià com és?

No vull utilitzar la paraula èxit, però sí. Tot poble on anem es mobilitza i al ser un grup transgeneracional i veure famílies complertes, inclús de tres generacions, als nostres concerts ens encanta. No ens ho esperàvem i és molt bonic. A més, créiem que som un grup que la gent es veu molt reflectida. La música de carrer al País Valencià ho engloba tot i nosaltres som per molta gent un mirall.

Com marca com a adolescent tindre referents com la Gossa Sorda o Obrint Pas. A Catalunya a vegades parlem frívolament d’això. Al final sou resistència, esteu perseguits.

Et marca absolutament. Ara no crec que estiguem tan perseguits. A vegades ens posem la pressió de ser un grup transversal per intentar ampliar i traure l’estigma que cantar en valencià està superdirigit a un tipus de públic. Però per altra banda, els grups havien de fer eixa feina. Els grups d’abans no tenien les oportunitats que tenim nosaltres ara. Nosaltres ara ens contracten ajuntaments de tots els colors i això és guay. Si s’ha trencat el prejudici que pel fet de cantar en valencià provocarà capar-me a mi el bolo, doncs cap endavant.

Desde Catalunya a vegades no parem molta atenció a la realitat valenciana. Com la descriuries tu?

La realitat valenciana és específica, diferent de la vostra. Nosaltres coneguem molt la vostra perquè ens la donen a tot arreu i has de buscar la manera d’entendre que està passant ací. Però la realitat del País Valencià és d’una calma en la qual ja tenen molta veu eixos discursos que sí que la tenien abans i eixes figures tan obscures però que segueixen allí.

Els Països Catalans és una paraula dintre del vostre imaginari?

Segurament quan érem adolescents, sí. Nosaltres, a la vegada, al viure allà baix som conscients de quina és la nostra realitat dins d’un imaginari independentista, i no és real aquesta idea. Això és una opinió pròpia, però per mi aquesta idea no té força realment. Nosaltres hem de fer altres coses abans: ens queda cuidar que s’entenga que s’ha de fer l’escola en valencià, que hem de trencar amb les coses que es van fer mal durant molt de temps, hem de reconstruir ponts… En el nostre imaginari com a grup no està molt aquesta idea. Sí que estan més presents idees com l’autodeterminació o el dret a decidir.

El vostre projecte fa molts anys que existeix, no és flor d’un dia.

El nostre projecte comença al carrer, l’any 2012. Però fins al 2015 o així no pugem a un escenari, i al cap i a la fi, en aquell moment érem un grup de versions. Érem una xaranga que vam trencar els esquemes, perquè en comptes de fer el típic, nosaltres féiem arranjaments de la Gossa Sorda, Obrint Pas, Auxili, Sopa de Cabra, Lax’n’busto… I hi havia gent que no coneixia moltes cançons que fèiem, però els hi agradava i preguntaven quines cançons eren. No érem conscients que allà estàvem posant una llavor. Després haig de dir que nosaltres som uns tipus amb inseguretats o excés d’humilitat que no ens deixa creure’ns les coses. A nosaltres ens van dir fins a la sacietat que féssim temes, cançons nostres. I nosaltres pensàvem que no perquè no érem de conservatori, no sabíem posar notes a un pentagrama, no havíem escrit una lletra mai i no ens havíem posat davant d’un paper en blanc. Al final, ho vam fer i la gent ens ha comprat.

Va haver-hi alguna cançó en concret que va ser epifànica per acceptar que teniu que fer música.

Sí. Nosaltres la primera cançó que fem és “Karrasketon”, una cançó que era únicament instrumental. Quan entrem a l’estudi del Da Souza ens diu que hem de posar-li lletra. Ell és el que ens fa canviar una mica de xip. Ens diu que hem de contar històries, que tenim moltes coses a dir. Vam fer una lletra, però un poc improvisada. Però “Mediterrània”, la segona cançó que vam fer, sobretot al País Valencià explota perquè és la cançó del final a la nostra gira anterior, actualment és un himne absolut. “Mediterrània” és una manera de dir allò que som com a poble. Parla un poc del que nosaltres som: un poble que acull, un poble que creu que les coses es poden fer d’una altra manera, un poble que no deixa l’Aquarius al mediterrani. Amb aquesta cançó volíem començar a construir un relat.

I tota aquesta explosió mediàtica es combina amb Fotosíntesi.

Per a nosaltres és un disc que mostra un poc que ja hem vingut a fer un disc. Nosaltres en el primer estàvem provant coses i ens va anar molt bé. Va ser un disc que primer féiem una cançó i la tréiem, perquè necessitàvem el feedback de la gent. Necessitàvem saber si el que anàvem a començar a fer, anava a agradar. Mai hem pretés fer música que no agradava. Això no vol dir que siguem mainstream, el que volem és que la nostra música s’escolta i la puguem compartir. Crec que fotosíntesis és la culminació d’eixa sonoritat que hem estat buscant estos tres últims anys i aquí ja està molt concretada.

 

Hi ha alguna idea vertebrado des d’un punt de vista temàtic.

Per mi hi ha diferents conceptes. Metafòricament ens agrada molt parlar de la llum. Eixa llum que és tan mediterrània i tan pròpia, eixa claror tan nostra fa que siguem un poble, com diu Xavi Sarrià, un poble unit, alegre i combatiu. I per a nosaltres Fotosíntesi ho engobla, almenys jo que soc el que s’encarrega de fer les lletres i altres. Per altra banda també parla de que és el moment de començar a cuidar-nos d’una manera més sana, ser un poc més empàtics, d’escoltar a la resta, entendre que les persones podem rebre les coses de maneres diferents. Una mica com les plantes que canvien les fulles, tu has de caure’t i aixecar-te, cagar-te i refer-ho. Per acabar parlem de l’estima en mil formes: a un poble com és en “Llavors” que per nosaltres és una declaració d’amor al país valencià, a una mare, a una persona que estàs compartint l’hora blava, el crepuscle, i sobretot l’estima pròpia. Però sempre un amor propi lligat al teu context, no tu sol. Tu sol no vas a créixer, tu has de fer moltes coses però has de compartir amb la teua gent.

Sou un grup que sempre us han agradat molt les col·laboracions. A que es deu això?

Ens agrada compartir la música. Sempre diem que en cada col·laboració hem aprés alguna cosa de cada un dels artistes que hem col·laborat. Des de coses musicals, a coses logístiques, coses personals, maneres d’escriure o de produir. Però sobretot nosaltres entenem aquesta aventura com el fet de seguir coneixent gent i fer amics, fer-nos més gran com a família. Nosaltres vindre a Catalunya i saber que pots agafar el telèfon i sopar amb Miki, als Tiets o més gent, et sents com a casa. Nosaltres el que volem és que quan la gent baixe, que des d’ací faig una crida forta a tots els grups catalans perquè baixeu al País Valencià, que després no baixa ningú.

Hi ha poca presència.

Molt poca. Perquè no és rentable. A nosaltres pujar també ens costa un dineral perquè al final som molta gent, moltes hores de carretera… però no és el mateix. Nosaltres tenim la necessitat de pujar perquè així tenim uns bolazos molt grans i molts, i viure de la música única i exclusivament al País Valencià és completament impossible. Per tant, a nosaltres a part que ens fa il·lusió perquè era el procés que han fet tots els referents nostres de pujar cap amunt demanem que alguns catalans baixen cap aquí.

Quina col·labos us falten?

Tenim pendents moltes, fins i tot algunes fora del nostre estil. A mi, per exemple, m’agrada molt Sidonie, és un grup que em mola mogolló. A mi m’encantaria fer una cançó en valencià amb ells. M’agrada molt la Rigoberta Bandini, els Oques Grasses, Ginestà… Però també ens mola molt fer col·labos amb gent que ara comença. Perquè quan nosaltres vam començar, van col·laborar gent que ja tenia les coses molt fetes i ens va ajudar a tindre certa visibilitat.

Fotos: Arxiu La Fúmiga / Text: Oriol Rodríguez