LA FOTO DE LA SETMANA. BEBO VALDÉS

L’any 2003 no va ser un any especialment bo pel que fa a la feina. Musicalment, però, va ser espectacular. Va arribar l’estiu i em va caure un encàrrec molt divertit: anar quatre dies de gira pel sud d’Espanya amb la sensació pop d’aquell moment, el colombià Juanes. D’això en parlarem en una altra ocasió, però el que sí explicaré és que en aquell bus de gira s’escoltava a tota hora un disc que ens va enlluernar a tots per la seva senzillesa, ja tot un clàssic com Lágrimas Negras (Calle 54, BMG, 2003) del pianista de latin jazz Bebo Valdés i el cantant de flamenc Diego El Cigala. Al mateix Juanes i els seus músics colombians els havia esclatat el cap amb aquell treball. No eren els únics. Eren molts els que preferien els acords del piano del cubà al “Papi Chulo” de Lorna o el “Crazy in Love” de Beyoncé que sonaven a totes hores aquell estiu. De la mà del director de cinema Fernando Trueba i el productor i guitarrista Javier Limón, Lágrimas Negras es va convertir en un clàssic de la música instantàniament. Va significar el llançament i reconeixement d’un pianista cubà del qual en sabíem ben poc: era el pare del famós pianista de jazz afrocubà Chucho Valdés, tenia 84 anys i havia aparegut al documental del mateix Trueba Calle 54.

El mestre Bebo Valdés em va ensenyar les seves mans. Foto: Xavier Torres-Bacchetta

Aquell disc es va publicar el mes d’abril d’aquell 2003 i cap al mes d’octubre o novembre el mestre cubà va venir a Barcelona a presentar a la FNAC We Could Make Such Beautiful Music Together (Calle 54, 2003), un altre disc que havia fet a duo, ara col·laborant amb el violinista uruguayà Federico Britos.

En aquella època, de tant en tant treballava per a la revista Club Cultura de la FNAC i em va tocar anar a cobrir l’esdeveniment. L’emoció era gran i la preocupació també: seria un acte força concorregut i jo volia retratar al mestre Bebo. També hi havia un altre problema, aleshores encara treballava amb pel·lícula i al fòrum de la FNAC no hi havia molt bona il·luminació. Per fer els “meus” retrats sempre portava una càmera de mig format amb mi i prou pel·lícula per a poder reaccionar el més ràpid possible. Veient que tenia poca llum la decisió va ser ràpida: forçaria la pel·lícula en blanc i negre de 400 ISO a 800 ISO i així podria retratar-lo amb aquella il·luminació. Va seure tothom i just abans de començar la roda de premsa, va venir cap a mi l’octogenari pianista:

Maestro Bebo, ¿le puedo hacer un par de retratos?

Em va mirar i amb el seu extraordinari somriure i l’inconfusible accent cubà em va dir:

Pero cómo no chico!

Text i fotos: Xavier Torres-Bacchetta, editor gràfic de Música Dispersa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *