La col·lecció de César Martín

Molts som els que hem volgut dedicar-nos a això de divagar sobre música intoxicats per la prosa apassionada de César Martín, cap de redacció de la revista Popular 1. El rock critic barceloní acaba d’editar un llibre amb els millors articles apareguts a la seva mítica secció No Me Judas Satanás (el podeu encarregar a popular1book@gmail.com).

Quin va ser el disc que va inaugurar la teva col·lecció?
La meva col·lecció va arribar al món abans que jo. Els meus pares tenien una col·lecció de vinils enorme que cobria tota una habitació. Des que tinc ús de raó, puc recordar tots aquests mítics vinils de Led Zeppelin, The Rolling Stones, Bob Dylan, Elvis Presley, The Stooges, Chuck Berry, Jerry Lee Lewis, The Grateful Dead… No vaig haver de fer cap esforç per començar la meva col·lecció. Simplement em vaig asseure en aquella habitació i vaig començar a explorar el que s’amagava dins de totes aquelles mítiques carpetes. Però si que recordo el primer àlbum que va captar la meva atenció quan encara era una criatura: Elvis para los fans españoles, un recopilatori d’Elvis que es va publicar en 1976. Fins aleshores, jo considerava que els meus Madelman rockejaven molt més dur que qualsevol músic, però aquest doble elapé ho va canviar tot per a mi. Vaig descobrir cançons com “King Creole”, “Jailhouse Rock” i “Suspicious Minds” i ja res va ser el mateix després d’això. Elvis va ser el meu primer gran ídol, i ho continua sent. La meva mare també va començar a escoltar rock de la mà d’Elvis gràcies a “King Creole”.

Quin disc has escoltat fins a cremar-lo?
Impossible citar un sol títol. La llista és interminable. Sóc molt repetitiu amb la música i, encara que m’agrada parar atenció a les novetats, sempre torno als meus clàssics. Entre els discos que he escoltat fins a cremar-los i, tot i així, continuo gaudint-los com el primer dia, podria citar mítics Strangers in the Night d’UFO, Alive! i Alive II de KISS, Fun House dels Stooges, Exile On Main Street dels Stones, Scarecrow de John Mellencamp, Wildflowers de Tom Petty, Van Halen I de Van Halen, Dirt d’Alice In Chains, Screaming for Vengeance de Judas Priest, Superfly de Curtis Mayfield, Electric de The Cult... I no seguiré, perquè això al final semblarà una d’aquelles cartes de la Heavy Rock en què el metalhead de torn citava les seves 60 bandes favorites d’una tirada. Mentre escolto Hanoi Rocks i Alice Cooper, provo amb el nou de Puscifer, em moro de fàstic i torno corrents a Alice Cooper i Hanoi Rocks. De sobte cau a les meves mans un disc de The Baboon Show, i aparco els meus clàssics uns dies, però tard o d’hora acabo tornant a Thin Lizzy, Public Enemy, Saxon, Rock City Angels

El millor disc en la col·lecció dels teus pares?
Una vegada més, impossible respondre a això! En la col·lecció de discos dels meus pares vaig descobrir tota la música que em va canviar la vida. Era molt excitant aventurar-se en aquest món inexplorat, plagat d’obres mestres. Vaig escoltar a moltes de les grans llegendes del rock quan tenia set o vuit anys. Posava discos de Frank Zappa i Pink Floyd, i no entenia res, però em semblaven increïbles! Un dels primers àlbums que directament va capgirar el meu món va ser Led Zeppelin II. Des d’aquell mateix instant es van convertir en la meva banda favorita. Cada dia, després del col·legi, anava al magatzem de revistes, a la redacció del Popu, i em passava hores llegint articles de Led Zeppelin i retallant fotos de Jimmy Page, Robert Plant, John Bonham i John Paul Jones.

Recordes el primer disc del qual vas escriure una crítica?
Ni idea. Vaig començar a escriure al Popu quan era una criatura i ho vaig fer tot de cop: cròniques de concerts i festivals, reportatges fotogràfics, ressenyes de discos, els primers No Me Judas… Quan penso en aquells dies, és com una gran nebulosa, com si toto allò m’hagués passat en una altra vida.

Quin disc hauria de tenir tothom obligatòriament?
Les Sun Sessions d’Elvis enriquirien la vida de qualsevol”.

Un disc d’un grup d’aquí?
Duro y potente de Banzai. Un record des d’aquí per a Jose Antonio Manzano, el millor cantant de hard rock d’aquest país. I per a Salvador Domínguez, un dels meus guitarristes favorits de la història.

Un guilty pleasure?
La discografia completa de Heino. Però no em sento gens culpable per això. Molt fan d’aquest cavaller.

Un disc que compraries només per la seva portada?
Back to the Shit de Millie Jackson. M’agraden molt els seus discos dels setanta, especialment Caught On i el directe Live and Uncensored. Millie és una cantant molt infravalorada. Sabia que Back to the Shit no seria un gran disc, però necessitava tenir-lo únicament per aquesta portada atòmica de Millie defecant. I vaig trigar anys a aconseguir-lo! Cada vegada que el demanava a la Tower Records de Los Angeles o a la de Londres, els dependents em responien amb un somriure que ja no els quedava cap còpia. Finalment vaig donar amb ell a la Virgin de Barcelona. També vaig comprar We Can’t Be Stopped de Geto Boys per la seva portada. Aquesta imatge de Bushwick Bill sense ull, parlant amb un primitiu mòbil, després de disparar-se a si mateix accidentalment en una baralla amb la seva nòvia, és un clàssic.

Quin és l’últim disc que t’ha fet explotar el cap?
Difícil respondre a això. Si ja has estat exposat a coses com Fun House dels Stooges o Nothing’s Shocking de Jane’s Addiction, és difícil que t’exploti el cap amb alguna cosa. L’últim que m’ha agradat especialment ha estat l’àlbum d’Amyl and the Sniffers, i va ser un plaer dedicar-los la portada del Popu al març.

Si el Popu fos un disc, quin seria?
Coup D’Etat de Plasmatics.

 

Text: Oriol Rodríguez

Foto: Arxiu C.M.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *