LA COL·LECIÓ. HERNÁN MIGOYA

“Intento escriure sempre com Freddie Mercury
canta a ‘The Millionaire Waltz'”

El guionista de còmics Hernán Migoya retorna a la novel·la amb Baricentro (Random House, 2020), honest, emotiu, colpidor i tronxant relat autobiogràfic. La seva col·lecció de discos és tant fascinant (i desconcertant) com la seva infància i adolescència a Barberà del Vallès.

Quin disc va marcar la teva infància?
El Parade (Chrysalis, 1984) de Spandau Ballet. Tenia 1500 peles estalviades (un disc costava una cosa així l’any 1984) i em feia il·lusió comprar un de “música estrangera”. Els Spandau Ballet no els havia escoltat mai, però em va encantar la portada. I el disc també em va flipar. En el fons, sóc un vell “nou romàntic”.

Sense quin disc no podries viure?
Imagino que això oscil·la entre el Mr. Bad Guy (Columbia, 1985) de Freddie Mercury i el A México (Columbia, 1975) de Julio Iglesias. Dues meravelles. La cançó “Made in Heaven” del Freddie és el meu himne vital. I les mexicanes que canta el Julio, temes d’Agustín Lara o José Alfredo Jiménez, són de les millors que s’han compost mai. I amb els arranjaments musicals de Rafael Ferro, cada introducció aportava una deliciosa melodia extra!

Quian era la cinta de casset que mai no faltava al cotxe dels teus pares?
Un doble elapé recopilatori d’Antonio Aguilar, el meu cantant mexicà favorit. De nen tenia predilecció pels cantants mexicans èpics, solemnes, clàssics, i l’Aguilar també podia fer això (amb estàndards com “La cama de piedra” o “Juan Charrasqueado”), però de cop canviava el registre i et deixava KO amb una cancò tristísima tipus “Llanto a mi madre” o una satírica i divertida con “Te traigo en mi cartera”, “El aventurero” o “Ay Chabela”. Les còmiques les brodava, el cabró! També li tenia molt de carinyo a aquest elapé perquè a la portada sortia ell amb una expressió severa, que em recordava moltíssim al meu avi asturià quan sortia de la mina.

Hi ha hagut cap disc que hagi provocat que et volguessis dedicar a la música?
Entre el cielo y el suelo (BMG Ariola, 1986) de Mecano em va fer envejar molt la capacitat dels germans Cano de compondre una cançó pop perfecta, amb tota la seva aparent lleugeresa. M’hauria encantat ser compositor de cançons pop com ells, o el Xabi San Martín de La Oreja de Van Gogh, o el Dave Stewart d’Eurythmics o el Pal Waaktaar dels A-Ha o el Max Martin de la Britney Spears o l’Adrià Puntí de l’Adrià Puntí. Per sort per a la gent, l’únic a què em dedico professionalment relacionat amb la música és a ser un soplagaites.

I si haguessis estat música t’hauria agradat tocar a…?
Al Thank You (EMI, 1995) dels Duran Duran, el seu disc de versions. Sóc més fan de Queen, però estèticament jo em veig allà darrere amb un teclat fent poses guapes. M’hauria encantat deixar la meva emprenta en la gravació del seu “Perfect Day” del Lou Reed, fer unes veus o tocar una pandereta. És la millor versió del món.

Un disc que t’hagi inspirat escrivint?
Sempre que escric novel·les tracto de trobar un equilibri d’emocions com el de l’A Day at the Races (EMI, 1976) dels Queen. Per a mi, com a gradació i construcció de tons és millor i més complet que l’A Night at the Opera (EMI; 1975). Rock, cabaret a l’estil de la Dietrich, baladeta country, vals majestàtic i pop, tot això en una sola cara. La pitjor cançó d’aquest disc és el “Somebody to Love”. Intento escriure sempre com Freddie Mercury canta a “The Millionaire Waltz”. O tot o res!

Quin disc no hauria de faltar a cap casa?
La música és un tema massa personal i que cadascú s’ha de fer la seva ruta de preferències. Sí recordo que el 2001 vaig visitar a l’autor de còmics Peter Bagge als Estats Units i li vaig regalar el Minage (Sony, 2000) de Mónica Naranjo, perquè ell és molt fan del pop i vaig pensar que la Naranjo era l’estrella pop més important de Catalunya. Ho va escoltar i em va dir que li sonava a àrab! Ara li enviaré el de la Rosalía, a veure què li sembla.

Un disc d’un grup o un artista de casa.
Per a mi Serrat, Adrià Puntí i el grup Manel són els millors creadors de cançons que hi ha a Catalunya. Com a disc, em quedo amb Terra secreta (Picap, 2007) de Maria del Mar Bonet. És veritat que sembla un assortiment de diferents cançons d’estudi que no tenen massa a veure entre elles. Sembla un recopilatori, però és que totes les cançons són boníssimes i la seva veu sona més mítica i mitològica que mai.

Un plaer pecaminós?
Doncs em sento culpable perquè la Selena Gomez comença a agradar-me tant com la Britney. Ai, el que he dit! Si la Britney és insubstituïble! M’encanta la Selena Gomez, és una cantant d’un timbre diví i molt intel·ligent a l’hora de triar temes i producció. Em podria passar tota la vida acompanyant amb el cap el seu “Love You Like a Love Song”.

Un disc que compraries només per la seva portada?
El Diamond Life (Epic, 1984) de Sade. Sempre vaig somniar amb tenir una parella com la Sade Adu. Les parelles no m’han durat, però el disc encara el tinc i encara em fa somniar.

L’últim disc que t’ha fet esclatar el cap?
El mal querer (Sony, 2019) de Rosalía. És la primera vegada que una estrella d’aquí supera la nostra misèria moral i discriminació cap als nostres artistes i logra triomfar en tot el món. I escoltant aquest disc entens per què.

Una botiga de discos.
Home, la del supermercat Continente quan existia dintre del centre comercial Baricentro. Em passava hores mirant les cubetes i els posters a la venda!

Vinil, CD o digital?
Spotify. Hi ha de tot, sense clasismes culturals. Puc trobar reggaetón del Don Omar, ranxeres de la Rocío Dúrcal, coples del Manolo Escobar i canya dels Skunk Anansie. Un luxe! I els pobres Spotyfiers intenten que pagui una mensualitat posant spots inofensius al mig. No saben el que era escoltar l’Encarna Sánchez a Ràdio Miramar i els seus anuncis interminables de la Cadena Los Tigres!

Text: Oriol Rodríguez
Foto: Arxiu Hernán Migoya

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *