LA COL·LECCIÓ. RICKY GIL

Cantant i baixista dels nostres modfathers particulars, els sempre necessaris i a reivindicar Brighton 64, Ricky Gil és tot un connaisseur en les fines arts de la modelació de melodies superbes. De Bob Dylan a Los Chunguitos, de Tim Maia a, evidentment, The Jam, aquesta és la seva col·lecció.

Quin va ser el disc que va inaugurar la teva col·lecció?
Discovery (Columbia, 1979) de l’Electric Light Orquestra (ELO), perquè era el que escoltaven els companys de la classe. Em continua agradant, però mai més vaig tornar a comprar un disc d’aquest grup.

Quin és el disc que has escoltat fins a cremar-lo?
N’hi ha moltíssims, però sí n’he de triar un diré Highway 61 Revisited (Columbia, 1965) de Bob Dylan.

Quin casset no deixava de sonar mai al cotxe dels teus pares?
Un que m’impressionava molt de petit era Santa María de Iquique (Jota Jota, 1970) de Quilapayún, que era la història de la repressió brutal contra uns miners en vaga en aquesta població xilena. Era un casset de color blau.

Amb quin disc et vas voler convertir en una estrella del rock?
Probablement va ser amb Motorvatin (Chess, 1977) de Chuck Berry. Un doble recopilatori on hi havia tots els seus èxits dels anys cinquanta.

En quin disc t’hauria agradat aparèixer als títols de crèdit?
En qualsevol dels clàssics de Neil Young & Crazy Horse, ocupant el lloc del baixista Billy Talbot. Sempre he pensat que era el músic amb la millor feina del món, perquè sense fer gaires esforços està ajudant a crear aquest so tan fabulós. Sembla tan fàcil, que fins i tot jo podria tocar el baix amb Crazy Horse!

Un disc imprescindible per entendre el so de Brighton 64?
In the City, de The Jam.

Quin disc hauria de tenir tothom obligatòriament?
La humanitat seria molt més feliç si tothom tingués a casa els dos volums de Tim Maia Racional (Vitória Régia Discos, 1974 i 76). Però són discos tan difícils de trobar (en vinil) que no els tinc ni jo.

Un disc nostrat?
Música de consum, l’àlbum final dels Surfing Sirles.

Un plaer pecaminós?
Los Chunguitos. Qualsevol dels seus cassets de carretera dels anys vuitanta.

Un disc que compraries només per la seva portada?
Te’n dic un que efectivament vaig comprar per la portada, perquè no tenia ni idea de com sonaria: Unidade Luta Progreso (La Do Si Discos, 1983), del grup de Guinea-Bissau N’Kassa Cobra. Boníssim!

L’últim disc que t’ha fet esclatar el cap?
In My Own Time (Paramount Record, 1971), de Karen Dalton.

Una botiga de discos?
Per raons sentimentals: Bob’s Blues & Jazz Mart, a Chicago.

Vinil, cd, digital?
Fa temps que vaig tornar al vinil i ja no l’abandonaré mai. Els meus cedés acumulen pols, cosa que em fa una mica de pena. El format digital el trobo útil però em resulta irritant.

Text: Oriol Rodríguez
Foto: Arxiu Ricky Gil

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *