LA COL·LECCIÓ. RED PERILL

Allà on conflueix el llegat del Beck més bombàstic amb l’herència del Jamiroquai més ballable, alà, justament allà és on trobem a Red Perill. Barman sacsejant una acolorida coctelera sonora on hi ha espai pel funk i el pop, l’R&B, el rock, el soul, el jazz i el hip hop; el músic igualadí va posar banda sonora a l’estiu del 2019 amb el tema “Som el que som”, refrescant avançament de l’imperdible Aquari / Safari (All Brothers Agency, 2020). Tan eclèctica com la seva proposta, aquesta es la seva personal i particular col·lecció.

Quin va ser el primer disc que et vas comprar?
Juraria que el Loco Live (Sire Records, 1991) dels Ramones, en cassette. En CD, un recopilatori de Europe.

Quin és el disc que has escoltat més vegades a la teva vida?
Tenia un cassette amb el Highway to Hell (Atlantic Records, 1979) d’AC/DC que diria que el vaig gastar del tot.

Quin era el millor disc en la col·lecció dels teus pares?
Quan era petit, recordo flipar amb el Xesco Boix i amb el Yellow Submarine (Apple Records, 1969) dels Beatles. I amb la Trinca també. Recordo alguns dibuixos picants a l’interior de les fundes dels seus vinils.

Quin va ser el disc que va provocar que et volguessis dedicar a la música?
El Songs (Warner, 1998) de Brad Mehldau em va fer voler ser pianista. Fins aleshores havia intentat fer coses sense massa èxit, com tocar la guitarra o el saxo.

En quin disc t’hauria agradat tocar?
En algun que es gaudís com un boig saltant o ballant. El primer de Rage Against the Machine o The Great Chicago Concert 1956 (Sony, 1997) de Louise Armstrong. O el Roots (Roadrunner, 1996) de Sepultura.

El disc que més ha influenciat en la música de Red Perill?
Buuuufffff. El Dangerous (Epic, 1989) de Michael Jackson? És difícil de dir, sóc molt eclèctic!

Quin és el disc que has regalat més vegades?
Crec que no regalo discs, però en recomano molts. Quan descobreixo alguna cosa, la recomano de seguida.

Un disc d’un grup o un artista de casa?
Com cremar una ciutat (RGB Suports, 2009) de Rosa Luxemburg. És un retrat d’una època estranya, te l’escoltes ara i és com una crònica dels inicis de la Internet, de la pèrdua de la innocència, de com una generació s’anava desencantant. Les lletres són l’hòstia. I alhora eren divertits.

Un plaer pecaminós?
Abans en tenia molts perquè era una mica esnob… Avui en dia, ja tinc pocs prejudicis i la majoria de coses les puc acceptar sense patir. Últimament he gaudit molt de Dua Lipa o del disc de Justin Bieber produït per Skrillex (el cantant canadenc va posar veu al tema de 2015 “Where Are Ü N0w” produït per Skrillex i Diplo, ndr.-). Poca broma perquè al mainstream hi ha unes produccions acollonants. El que s’ha de fer és passar de les lletres i dels videoclips i gaudir els temassos de certs artistes comercials. Doja Cat, Drake o Bruno Mars tenen autèntics temassos. Ara bé, molts d’ells segurament deuen tenir molts temes per omplir. Però, insisteixo, poca broma…

Un disc que compraries només per la seva portada?
Qualsevol de Pink Floyd o de Blue Note.

L’últim disc que t’ha fet esclatar el cap?
L’últim disc de títol impronunciable dels Pulpopop, Unamentlentaeminentalimentalentenimentilamenta (Discmedi, 2019) i el disc de debut dels Gèls, que es diu Gèls (Hidden Track, 2019). L’últim EP de la Namina, Ens endurem el vent (Microscopi, 2019), que l’he descobert fa tot just dos dies.

Una botiga de discos
La de la pel·lícula Alta fidelitat (ríu).

Vinil, cd o digital?
Doncs la veritat és que ho compro gairebé tot en digital, últimament. Al Bandcamp sobretot.

Text: Oriol Rodríguez
Fotos: Arxiu Red Perill

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *