LA COL·LECCIÓ. PERE AGRAMUNT

Eix rotor creatiu dels vilanovins La Brigada, una de les experiències pop més excelses que ens ha regalat la nostra escena musical, a més d’un mag a l’hora de filar melodies memorables; Pere Agramunt és a més un melòman malaltís de gust refinant i exquisit. Ho corrobora la seva col·lecció.

Quin va ser el disc que va inaugurar la teva col·lecció?
El single de la banda sonora de la sèrie de TV d’Spiderman.

Quin és el disc que has escoltat fins a cremar-lo?
Molt probablement The Kinks Are The Village Green Preservation Society (Pye Records, 1968). En tinc tres còpies en formats i edicions diferents, a més a més.

Quin casset no deixava de sonar mai al cotxe dels teus pares?
Un que encara escolto de tant en tant: el primer i homònim de T.Rex, T.Rex (Reprise, 1970). Etapa de transició entre l’acústic i l’elèctric. Meravellós.

Amb quin disc et vas voler convertir en una estrella del rock
Cap en concret. A casa la música hi era de sempre. El meu pare era músic: bateria i cantant. Un avi era trompetista. L’altre avi, fan de Juanito Valderrama i Manolo Caracol.

En quin disc t’hauria agradat aparéixer als títols de crèdit?
Tocar-hi, no ho sé… Però presenciar les sessions d’enregistrament del debut en solitari del Curtis Mayfield, Curtis (Curtom, 1970) sí.

Un disc imprescindible per entendre el so de La Brigada?
Ens va marcar molt The Ghost of Fashion (spinArt, 2001)de Clem Snide.

Quin disc hauria de tenir tothom obligatòriament?
Bona, aquesta. Vaig regalar diversos cops, amb entusisame, el Paris 1919 (Reprise Records, 1973) de John Cale.

Un disc nostrat?
Jardí tancat (Ariola, 1981) de Maria del Mar Bonet.

Un plaer pecaminós?
Com diu el Xavier Cervantes, no als plaers culpables però sí a les fascinacions incòmodes. En el meu cas: Kanye West.

Un disc que compraries només per la seva portada?
El Why? (Diábolo, 1970) de Màquina!, feta per Jordi Batiste i diuen que elogiada pel mateix Salvador Dalí.

Màquina! - Why?
Màquina! – Why?

L’últim disc que t’ha fet esclatar el cap?
El primer disc en català dels Biscuit, Guerrilla Zen (La Castanya, 2020). N’he fet els textos de promoció. Sortirà ben aviat. Flipareu.

Una botiga de discos?
A Barcelona, Wah Wah Records. A Vilanova, Machinda Records.

Vinil, cd, digital?
Per educació sentimental, sempre vinil. Vaig arribar a acumular més d’un miler de compactes. I també tiro de digital, intentant evitar Spotify (pel tracte abusiu en els percentatges de les multinacionals als artistes).

Text: Oriol Rodríguez
Foto: Arxiu Pere Agramunt

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *