LA COL·LECCIÓ. LOUISE SANSOM

És una de les figures més fonamentals en la nostra escena musical actualment, especialment aquella que defuig els camins més transitats. Part capital d’Anímic (hola, haurem d’esperar molt per poder gaudir d’un nou disc?), Louise Sansom també és la impulsora i propulsora de la discogràfica Hidden Track. Una sibarita de la bona música amb un paladar sonor exquisit, tal com demostra amb la seva col·lecció. 

Quin va ser el disc que va inaugurar la teva col·lecció?
En casset, Pump up the Jam (EMI, 1989) de Technotronic. En CD, Don’t Be Cruel (MCA Records, 1988) de Bobby Brown. En vinil, Arular (XL Recordings, 2005) de M.I.A. Això de Bobby Brown no m’ho sé explicar, però musicalment Technotronic va marcar un abans i un després en la meva vida.

Quin és el disc que has escoltat fins a cremar-lo?
De nou, Arular de M.I.A. Segur que a l’adolescència va haver-hi molts més. Però en els darrers quinze anys, no hi ha cap disc que hagi escoltat més. Em vaig tornar fan només publicar-lo. Em sembla que té un so únic i molt pioner.

Quin casset no deixava de sonar mai al cotxe dels teus pares?
(Riures) Si conduïa la meva mare, era un de Luther Vandross o Marvin Gaye. Si conduïa el meu pare, era The Christians o un casset de versions de Bruce Willis, The Return of Bruno (Motown, 1987). Tenia el seu rotllo!

Amb quin disc et vas voler convertir en una estrella del rock?
Jo em vaig voler dedicar a la música molt tard, als 24, i gràcies a la insistència del meu marit Ferran (Palau). Però si hagués de dir un disc que m’inspirés a estimar la música, hauria de ser el No Need to Argue (Universal, 1994) de The Cranberries.

Un disc imprescindible per entendre el so d’Anímic?
A Anímic conflueixen  influències molt diverses. Des de les ja citades fins a  les nostres arrels més profundes, com les músiques angleses i irlandeses més tradicionals. Portishead i el seu disc Dummy (Go! Beat Records, 194) sí que han estat sempre un referent, però més com a inspiració conceptual que musical.

Quin disc hauria de tenir tothom obligatòriament?
A part de qualsevol de Hidden Track? (Riures). Aquesta és difícil de contestar perquè sóc de gustos molt eclèctics. Potser per la seva qualitat, sobretot tenint en compte la seva edat i trajectòria, diria que l’últim disc de Núria Graham, Marjorie (Primavera Labels, 2020). Encara no és un clàssic, però ho serà. A més a més, és l’enorme plasmació que no tot és trap i electrònica entre el jovent. Continua havent-hi un univers de pop més clàssic i de molt de talent entre nosaltres.

Un disc nostrat?
Arco Mediterráneo (BCore, 2014) d’Alberto Montero

Un plaer pecaminós?
Halcyon Days (Polydor, 2013) d’Ellie Goulding. Va ser molt efímer, però vaig estar unes setmanes enganxada a aquest disc. Sona fatal, però em va ajudar a veure les coses una mica més clares.

Un disc que compraries només per la seva portada?
És que abans compràvem els discos per la seva portada (riures). Ara m’agrada molt l’art de FKATwigs. Té portades fins i tot un xic grotesques, però alhora algunes son peces d’art que les penjaries directament a la paret. Una que m’agrada molt pel seu color és la de LP1 (Young Turks, 2014). 

L’últim disc que t’ha fet esclatar el cap?
Igor (A Boy Is a Guin, 2019) de Tyler, The Creator. La seva actuació als Grammys va ser espectacular!

Una botiga de discos?
Això és difícil perquè sóc fan de les coses fetes amb amor, així que sempre recomanaré les que ens cuiden. Ultralocal Records, BCore, La Botiga del Genio Equivocado, Discos 100 i Surco.

Vinil, cd, digital?
Vinil i digital. Sempre hi ha algun disc que vull tenir en vinil. És la necessitat de tenir alguna cosa entre les mans que sigui real, que corrobori el teu amor cap aquest disc o aquell artista. En el meu dia a dia més rutinari sempre uso el format digital.

Text: Oriol Rodríguez
Foto: Arxiu Louise Samson

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *