KOERS. APUNTANT ALT

“Som una banda molt jove però amb les idees molt clares”

Son una de les pedres angulars de la cada vegada més nodrida i interessant escena reggae nostrada. Des de Lleida fins al lloc més alt del món, els ritmes sincopats de Koers, que acaben de publicar el seu segon disc, That Day (Hallery Records, 2020) s’escolten cada vegada amb més força i desig. Parlem amb el seu cantant i brúixola creativa, Kelly Isaiah.

That Day  és, d’alguna manera, un retorn a les arrels. A casa, de petit, hi havia molta música?
Em recordo, sí, ja de molt petit amb un walkman del meu pare que era més gran que el meu cap. Encara guardem alguna foto que surto amb aquest walkman. El duia posat tot el dia. I tot el dia que escoltava música. Hi havia molta música i de tota mena, a casa.  Això sí, el més important era el gospel.

El gospel?
Sí, venim del gospel, de l’església. La música està constantment present a l’església evangèlica de la qqual formem part. Ja als sis o set anys hi cantava a l’església. De fet, ma mare era la directora del cor de gospel, allà a Nigèria. Recordo que em porta als assajos. M’encantava. Sempre m’imaginava cantant com ella dins de l’església.

Quins altres records guardes?
Just abans de venir, estudiava el que seria l’equivalent al primer d’ESO d’aquí. Era un institut molt gran, el meu, i la música també estava molt present. Abans d’entrar a classe es fa una mena d’assemblea, escoltes el que té a dir el director i es repassa l’ordre del dia, per`tot això es fa amb música. Era molt divertit. Tinc tota mena de records.

De quina ciutat de Nigèria ets?
De Benin City, una ciutat molt antiga, molt gran i caòtica. Una ciutat molt… Nigèria (riures)

Què vols dir amb això que és una ciutat molt Nigèria?
Cada dia et lleves sense cap mena d’expectativa. Et despertes preguntat-te què és el que et portarà la vida. És una ciutat, Benin City, que no té res a veure amb cap dels altres llocs on he estat, menys encara amb Lleida.

Enyores la teva ciutat, el teu país?
Una mica, sí. M’agradaria tenir una mica més de caos a la meva vida. Viure aquella incertesa tan excitant. Sí, ho enyoro moltíssim. El més curiós és que fins fa no res no em passava.

D’això crec que també se’n diu fer-se gran.
Ticn moltes ganes de tornar-hi. De viure en primera persona la música del meu país i la cultura que hi vaig deixar.

Has tornat mai?
No, no hi he tornat des que vam marxar. Els vols són molt cars. A més, per sort o per desgràcia, treballo molt i com que mai trobo el moment d’anar-hi. El fet és que si vas, has d’anar-hi per una bona temporada. No paga la pena anar-hi per una setmana. De fet, amb el meu millor amic estàvem planejant anar-hi aquest any. Ho havíem estat planejant des de l’any passat i em feia molta il·lusió, però les coses ara mateix estan com estan. L’any que ve. El meu somni, però, és anar-hi amb els Koers. És el somni més bèstia que tinc: anar-hi amb la banda, ensenyar-los on vivia, què feia, la música, el menjar, els festivals que es fan…

I arriba un dia que la família decidiu deixar Nigèria i venir a viure a Lleida.
Sincerament, aquesta va ser una decisió que van prendre el meu pare i la meva mare. Amb ma mare sempre he mantingut una relació molt estreta, amb molt confiança i parlant obertament de tot. Recordo que amb dotze anys vam tenir una conversa a la meva habitació. Em va explicar que era molt probable que l’any següent vindríem a Lleida. El que no vaig entendre es que vindríem però per quedar-nos-hi a viure.

Com així va ser.
Som una família que sempre ens ha agradat molt viatjar i que, a més a més, hem tingut la sort de poder-ho fer. Sempre que era l’aniversari de ma germana, el meu germà o meu, ho celebràvem viatjant. Vaig creure que seria un d’aquests viatges.

Però no.
Poques setmanes abans de venir va ser quan ens va dir que ens veníem a viure.

Suposo que va ser un pal considerable.
Com a nen et diuen que marxes a viure a un lloc que t’és totalment desconegut i no saps què pensar. Vaig plorar moltíssim. Les coses que sé ara no les sabia aleshores. Però en aquell moment Lleida em semblava d’un altre planeta: l’idioma, el color de la pell, la manera de viure, el clima, la cultura, el menjar, la música.. Ara, mon germà i jo tenim la sort de poder dir que hem viscut dos mons. Dos mon dins del mateix planeta però dos mons. I això vitalment és súper enriquidor.

Koers. Foto: David Quintana
Koers. Foto: David Quintana

I aquí vas continuar amb la teva afició per la música.
El primer que vam fer només arribar a Lleida va ser buscar l’església evangèlica. I des del primer dia que em van segrestar pel cor de gòspel de l’església (riures). Amb tot, en aquella època mai vaig somiar amb formar un grup.

No!?
No, el que jo volia era estudiar. Ma mare i mon pare m’han inculcat aquest desig per estudiar. I a mi m’agradava fer-ho.

Quan eres petit, doncs, què volies ser de gran?
Polític, però com més gran em feia menys interessant em semblava (riures). Imagino que tot va canviar quan vaig arribar. Siguem sincers, per a un nen nigerià que només no sap expressar-se en l’idioma del país, les expectatives no eren gaire altes. ¿Com podia ser polític si no sabia parlar ni català ni castellà?

No vas ser polític però te’n vas sortir.
Sí. I vaig acabar estudiant filologia anglesa. M’agradava moltíssim i he treballat d’això durant moltíssims anys. Fins que vaig decidir apostar-ho tot per la música.

Un pas arriscat.
Però va ser fàcil de prendre’l. Sempre he apostat per la felicitat, i el que realment em feia feliç era la música.

Tornem, però, enrere: com van néixer Koers?
Vaig formar el meu primer grup amb 15 anys. Érem el Guille Só, encara ara el nostre guitarrista, el meu germà Kelvin a la bateria, el baixista era un amic que es diu Pasqual i jo. Ens dèiem Rock Bullet.

Quina música féieu?
Érem una banda de rock. Tocàvem cada dia. I si ens havíem de saltar una classe de matemàtiques o del que fos per anar a classe de música, ens la saltàvem. El nostre profe de música era Lo Pardal Roquer.

David Esterri, tota una figura de l’escena musical lleidatana!
Exacte. Ell ens va acabar d’inocular la passió i estima per la música. Tot aquest recorregut que he anat explicant és el que ha acabant fent de mi el que sóc ara. Koers no deixa de ser una evolució de Rock Bullet. De fet, amb Koers seguim vivint amb l’energia adolescent que teníem quan érem Rock Bullet.

I com, quan… feu el pas del rock al reggae.
No té una explicació concreta més enllà de que el reggae sempre ha format part de les nostres vides. A mon pare li encanta el reggae, vaja, que vam mamar reggae des del bressol. Bob Marley és el meu ídol. Em conec de principi a fi totes les seves cançons, des dels seus orígens a l’ska fins a la seva mort com a icona del reggae. Recordo perfectament el primer assaig amb Koers.

Què vau tocar?
Recordo que ens vam dir que no ens agobiéssim volent fer temes propis des del primer dia, que comencéssim fent versions i després ja anirien sortint les nostres cançons.I així va ser, perquè la primera cançó que vam tocar en el primer assaig de Koers va ser el “Walking on the Moon” de Police. De fet,a YouTube es pot trobar un vídeo nostra tocant-la.

Ha plogut ja força des d’aleshores.
Hem seguit una evolució molt progressiva però constant i ferma. Som una banda encara molt jove però amb les idees molt clares. Sabem perfectament el que volem fer. Hem anat pas a pas sense saltar-nos cap nivell.

El primer pas va ser l’EP Unity in Diverstiy (Autoeditat, 2016).
Sí, va ser un primer tastet del que era el grup. La carta de presentació i avantsala del nostre primer disc, Unbroken (Haley Records, 2017). I després vindrien l’EP Des de les cendres (Halley Records, 2019) i aquest segon disc That Day. I seguirem fent coses i seguirem evolucionant. Segurament en uns pocs mesos publicarem el primer single del nostre pròxim treball.

Ho deiem al principi, That Day és el disc en què, tan musicalment com en idea, Àfrica està més present.
Segurament no deixa de ser un reflex del meu desig d’anar-hi i d’anar-hi amb els meus companys de grup. Hem volgut representar els nostres orígens. De la mateixa manera que sempre reivindiquem que som de Lleida també hem volgut destacar les nostres arrels africanes. En realitat en aquest disc Àfrica és una metàfora. Quan canto que porto Àfrica al cor, també estic parlant de LLeida i de Catalunya.

Lleida…
“Des de Lleida ciutat fins al lloc més alt del món”. Ser de Lleia ha marcat la nostra personalitat, totalment. Sentim que som els grans oblidats i per això reivindiquem tant els nostres orígens.

Son dies intensos amb el moviment Black Lives Matter. Co ho estàs vivint, més en una ciutat com Lleida una de les nostres ciutats on aquest problema de desigualtat és més latent?
Evidentment, aquest és un fet que he viscut en primera persona des de sempre. Jo, però, intento ser una persona optimista en tot moment i en tot el que faig, especialment les meves cançons. EStic molt involucrat en la lluita per la igualtat entre races, però també entre sexes i clasSes socials. Afortunadament, encara que sigui per postureig, sembla que cada vegada som més els que volem participar d’asquesta lluita. Ha arribat el moment d’aixecar-nos i dir prou.

Text: Oriol Rodríguez
Foto: David Quintana

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *