Kiwis: “Volíem que la base de les nostres cançons fos el pop i el so lluminós”

Quatre cares conegudes de l’escena musical underground barcelonina s’ajunten per formar un dels grups de pop més additiu i excitant dels darrers anys. Es diuen Kiwis i presenten el lluminós debut Vida Exterior, pura teràpia de xoc en temps de pandèmia

És un matí de dissabte pandèmic de desembre, ennuvolat i mandrós, i em trobo amb els Kiwis, que els he citat al Parc de la Ciutadella. La idea és fer primer una assilvestrada sessió de fotos al pati de l’Hivernacle que, és clar, està xapat. Les farem al davant de l’Umbracle, que, òbviament, també està tancat. He quedat amb els quatre per parlar del seu recent disc de debut, l’exuberant Vida Exterior. Marc Andreu ha tocat en un munt de grups, amb els enyorats Veracruz o amb el seu projecte Senderos, que encara remena. Inés Martínez de Albornoz, a Donosti, en un altre munt de grups de hardcore o punk com Las Perras del Infierno, o amb La Célula Durmiente, ja a Barcelona. La veu de la Inés, deixeu-m’ho dir, és pura mel, i amb Kiwis la podem gaudir en tota la seva esplendor en un nou registre, definitivament pop. Marta Millet, tocava amb Las Dolores o Parlament, el primer grup del Jordi Garrigós, esmunyedís periodista cultural que va agafar una guitarra per primera vegada ben passada la trentena. “Jo no havia tocat mai en un grup, ni m’havia dedicat a la música o a aprendre cap instrument. Fins que, amb trenta-sis anys, decideixo posar-me a aprendre a tocar la guitarra i aprenc, literalment, quatre acords… I acabo formant el grup Parlament, amb un amic, a on acaben entrant la Marta (Millet) i la Inés. Aquest grup va tenir un recorregut molt curt es va acabar. Amb el Marc, tot i que no ho havíem parlat mai, teníem ganes de fer alguna cosa junts quasi des que ens vam conèixer. I vam formar Kiwis, el 2016. Va sortir tot molt sol”, ens descobreix el Jordi per tot seguit ser en Marc qui lipren el relleu de la història: “Jo estava tocant en un grup en aquell moment, Halcón, amb el Beto de Veracruz, el Carloto de Me and The Bees i Cristian Pallejà de Nisei, que no acabava d’engegar, i estàvem compartint local d’assaig amb Parlament, que volien seguir tocant junts. I, molt espontàniament, vam parlar de fer un grup nou, des de zero”.

Confesen que tenien diverses idees al cap… “Jo tenia algunes cançons en ment que volia acabar de compondre i aquest grup era un filó per a poder fer-lo”, recorda la Inés. “He estat en diversos grups on he participat en la composició de les cançons, però feia temps que no tenia un grup on fos compositora, aportant les meves pròpies cançons. A més, em va enxampar en un moment molt creatiu. Però crec que va ser una cosa bastant general, tots estàvem en aquest punt i amb moltes ganes”. Com el kiwi, el simpàtic i intens fruit, els components d’aquest grup s’assemblen molt, sí, però cadascú te un tarannà i un gust particulars. El punt de trobada, després d’anys sacsejant la coctelera d’influències i filies, seria el POP, així, en majúscules. I, més que tenir en ment com volien sonar, el que tenien clar és a què no volien sonar: “punk, hardcore o pop-rock introspectiu dels noranta està clar que no. Volíem que la base de les nostres cançons fos el pop i el so lluminós”, sentencia el Marc, que està fent un esforç encomiable per respondre amb empenta a les meves preguntes de manual. T’entenc perfectament, estimat, però ara és el que toca. Volem saber-ho tot.

 

Aquesta entretinguda i imprevisible pandèmia, amb constants girs de guió, ha volgut que aquest disc, tot i estar gravat dos anys enrere, veiés la llum exterior el passat mes de novembre sota el segell compartit de les discogràfiques Snap! Clap! Club i Discos de las Antípodas. Ens ho explica la Marta: “Vam fer una aturada pel naixement de la segona filla de la Inés, que va ser previ al confinament. Aleshores, vam tenir un any pràcticament aturat. Perquè el disc es va gravar entre la primavera i l’estiu del 2019, i ja se’ns va ajuntar amb el confinament. Després, quan hem quedat, sí que hem fet alguna que altra cançó, però ens hem vist poc al local, per tot el que ha passat“. Un disc lluminós que s’obre amb “La llum”, cançó de títol idiosincràtic i revelador que enceta aquest primer treball llarg de Kiwis. Arriba en el millor moment per il·luminar aquests temps, foscos i grisos. Em pregunto si, ara que el disc ja volta, els serà complicat tornar al punt d’entusiasme d’on surten aquestes cançons… “Jo crec que no serà gens difícil tornar a on érem… És que, a veure… No hem passat una guerra… Hem tingut una aturada d’un any, però tampoc és que les coses ens hagin canviat tan interiorment per deixar de ser el que érem musicalment”, apunta el Marc, que segueix vibrant amb l’entrevista aquesta.

Finalment, després que els Kiwis em parlin de la imminent reedició del disc, que es va esgotar en… ¡40 hores, oju! i de les ganes boges de presentar el disc com cal, fent “un fiestón” (sentencia la Inés), el Marc se sincera i em diu que les entrevistes amb grups l’avorreixen sobiranament, tant llegir-les com contestar-les. Em comenta que sempre es fan les mateixes preguntes i que ell preferiria parlar d’altres coses… De la vida… Dissertacions de bar entre canyes, vaja. Fet, Marc. Mira, la pròxima quedem a una bodega directament, i no portaré preguntes rumiades, només ganes de compartir vida exterior.

Text: Luis Costa / Foto: Mariano Herrera

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *