Kiko Amat: “Sóc un autor populista, en el millor sentit. Sóc un autor d’històries i personatges”

Kiko Amat, el nostre escriptor més estrella del rock, acaba de signar la seva millor novel·la. Amb Revancha el santboià broda una colpidora i ultraviolenta història d’extraradi, skinheads, homosexualitat i, sí, clar, revenja.
Retrat de Kiko Amat

Ja, així, a la primera i d’entrada, no em puc estar de preguntar-li a Kiko Amat sobre aquesta esmunyedissa i entremaliada segona persona narrativa de la novel·la -en realitat una primera persona amagada-. Màgia i escapisme al més pur estil Houdini: una veu que, alhora, apel·la directament al lector mentre ressona, de tant en tant, la tercera persona. Heu vist mai els trilers a la Rambla de Canaletes de Barcelona? Aquells que passen la piloteta d’un got a l’altre perquè endevinis on és, quan ja fa estona que ha desaparegut d’escena, a mans de l’hàbil i astut triler? Això és el que fa el Kiko amb Revancha (Anagrama, 2021), remenar la piloteta i els gots davant dels nostres nassos. De la nostra naka, que dirien amb el seu propi argot els Lokos, la facció criminal del gol sud del F.C. Barcelona, protagonista del llibre.

L’arquitectura de les veus narratives de la novel·la és, com dèiem, magistral: “Glutamat, nen”, diu el Kiko. “A més”, continua, “això és com el condiment aquest que foten al Kentucky Fried Chicken, que tu no saps que és, però ja t’has fotut un cub d’aletes.” Tal qual: és començar a llegir Revancha i no la pots deixar anar fins que te la ventiles d’una volada. I, certament, aquest glutamat de què parla l’ensumes, però no el veus: “Hi ha un tipus d’art menys intel·lectual, el que ens agrada a nosaltres, que està fet perquè tu no hi pensis en la tècnica, com la música pop o el house. El mateix passa amb Revancha i amb el tipus de literatura que jo faig: és tot emoció, però hi ha molta tècnica, el que passa és que és invisible. El lector no ho ha d’apreciar, no se n’ha d’adonar.”

Aquesta desaparició de l’autor ja la vam veure a la seva anterior entrega, Antes del huracán (Anagrama, 2018), on l’autor va optar conscientment per desaparèixer d’escena. “És una decisió, molt conscient: la desaparició de l’autor i la persona. En totes les meves novel·les… i m’agraden molt, excepte Cienfuegos, que m’agrada menys…” El tallo vilment i li dic que es deixi estar d’autoboicotejar constantment aquesta novel·la, Eres el mejor, Cienfuegos (Anagrama, 2012). Ell riu: “Ja… Bé, aquest no és el tema.. El tema és que jo tenia alguna recança del meu estil fins aleshores, sobretot pel que fa a la intromissió de la persona i de l’autor a les meves històries. I ho feia en els moments que jo pensava que podria ajudar, i en alguns casos era així, però en altres moments, i per a un tipus de lector determinat, clarament no ho era.” Ocupant l’espai que ara resta lliure pel lector. “Exacte!, treus espai. En música pop hem parlat moltes vegades de la necessitat d’espai… ESG, per exemple, allò és tot espai! Hi ha obres que poden aclaparar amb la quantitat d’elements que hi ha. I això, sembla que no, però pot arribar a dificultar molt la lectura. Jo sóc un autor populista, en el millor sentit de la paraula. Sóc un autor d’històries i personatges.

A Revancha, tot aquell univers pop i subcultural que sempre estava present a les seves novel·les ha desaparegut. Ara tot gravita al voltant de les necessitats dels seus personatges i les seves històries i localitzacions. “Tot això ara ja no hi té cabuda a la meva literatura. La cosa ha d’anar del que escoltarien els meus personatges… Si son nens dels anys vuitanta no escoltarien als Orchids, escoltarien Tina Turner. Això és així! I a mi m’agrada molt Tina Turner, eh!”

Li faig veure que aquesta nova història que acaba de publicar recorda a l’èpica pròpia dels westerns: “Si (Revancha) és un western, totalment, però no vaig pensar en westerns a l’hora d’escriure la novel·la. Jo no funciono així. És quan acabo que dic: “Hòstia, sembla un western”, però primer he d’haver escrit el puto llibre.” Revancha em fa pensar en alguns films de Quentin Tarantino, un altre triler de categoria, que, o bé son directament westerns o recreacions lliures, barrejades amb altres gèneres: “(Tarantino) És pur Liberty Wallance… i aquest llibre també té un rotllo molt de Liberty Wallance: trobada al final i demés. Però jo no penso en art mentre faig art.

El Kiko i jo seguim xerrant i -com no pot ser d’altra manera en una entrevista amb ell- fent canyes. Xarrem, xarrem i xarrem i ens oblidem de la novel·la. Ara m’explica que fa de programador de saraus de la nova llibreria Finestres, i em convida a fer-hi una xerrada i punxar uns vinils. De cap. I seguim parlant d’això i d’allò altre. I el temps passa volant. Com volant passen les pàgines de Revancha. Una altra birra? Que siguin dues! Salut.

Text: Luis Costa / Foto: Xavi Torres-Bacchetta

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *