KIDS FROM MARS. PRODUCTE FRESC

“No ens volem sentir atrapats en un gènere”

Amb només quinze anys van agafar la bateria i la guitarra i van començar a fer temes al més pur estil Twenty One Pilot o The Neighbourhood. Dos anys després segueixen creant sense parar, ara expandint la seva personalitat cap a nous terrenys sònics. L’Òscar i el Roger, més coneguts com a Kids From Mars, són els alumnes avantatjats d’una nova fornada de músics sense prejudicis, clixés i barreres musicals.

El 2020 està sent un any molt difícil, per dir-ho d’alguna manera. Però per vosaltres està sent força fructífer: un EP; I don’t know what you feel but I feel it too (Luup Records, 2020), tres singles més…

Roger: A principis d’any vam treure l’EP i just quan anàvem a fer la presentació va arribar el coronavirus, el confinament… No vam poder seguir amb els nostre plans i vam haver de cancel·lar tots els concerts. Això ens va afectar molt.

En els temes nous es nota una evolució, una aproximació a estils amb què no havíeu jugat abans.

R: Aquesta evolució o creixement ha sorprès molta gent. Ha estat un intent de fer alguna cosa que la gent no s’esperava. Un intent de fer veure a la gent que realment som eclèctics i versàtils, que ens agraden moltes coses.

Kids From Mars: insultament joves, sobradament preparats. / Gemma Martz

Aquesta evolució també us ha portat a passar de l’anglès al castellà. 

Òscar: Era una putada estar a un concert i que la gent clarament no entengués el que estàvem cantant.

R: Ens hem adonat que cantant en castellà la gent sent més la lletra, se la fa més pròpia. Ens agrada que la gent pugui viure les nostres lletres i pugui entendre el que ens està passant en cada moment. Era un pas important que volíem donar. 

I ara també ha començat a cantar en Roger. 

R: Ara cantem els dos per igual. 

O: Ho fa bastant guai, la veritat.

El procés creatiu ha canviat amb aquest canvi de rols?

O: No creguis, és bastant el mateix.

R: Sempre ho fem tot entre els dos. Ens trobem per treballar i cadascú diu la seva: lletra, melodia de veu, beat… Tot ho fem junts. Ara estem tot el dia tancats a l’estudi, sense cobertura ni res. Quedem gairebé cada dia, ens tanquem i ens posem a fer temes. Estan sortint coses molt guais.


Novetats?

R: Estem fent temes nous, sí. Ara li volem donar una volta més, provar amb nous estils que encara no hem tocat i obrir una mica aquests camins. També ens agrada fer això per veure la reacció de la gent.

O: Volem anar des del reggaeton fins a la música clàssica.

Fins a la música clàssica?

O: No no, era broma. (Riures) Però seria bonic…

Vosaltres no creieu molt en la idea dels estils musicals com a gèneres independents, no?

R: S’ha de tocar tot, s’ha de provar tot. No fem això per demostrar res, sinó que ho fem perquè és el que sentim. Depenent de les sensacions i temes que volem tocar, fem un estil o un altre, sempre buscant la comoditat. Ara volíem provar alguna cosa més trap com “Oro” o més pop com “Frifri”.

O: No ens volem sentir atrapats en un gènere.

Per tant, entenc que el canvi al trap no és definitiu, oi?

R: Correcte. El trap no és definitiu, de fet, ara estem investigant altres sonoritats. També ens agrada investigar al que la gent li mola i a veure el que funciona.

O: No volem ser rockers, no volem ser trapers, no volem ser reggaetoneros. Volem ser artistes.

Petits marcians amb grans inquietuds artístiques / Gemma Martz
Petits marcians amb grans inquietuds artístiques / Gemma Martz

La gents que us segueix, ha entès aquestes ganes vostres d’evolucionar?

O: S’ho han pres sorprenentment bé. Les reaccions que ens han arribat han molt guais. Esperàvem que aniria bé, però no tant potser. De fet, hem guanyat seguidors.

R: Exacte. Abans teníem un target d’edat més gran i ara estem fent un swap. Cada cop ens escolta més gent de la nostra edat, que és a qui va dirigida la nostra música. Al cap i a la fi, és la gent de la nostra edat la que viu i sent el mateix que nosaltres vivim i sentim.

“Oro”, que és una exaltació als diners i la fama. No sé si la gent de la vostra edat comparteix aquestes vivències i sentiments.

R: Nosaltres no som trapers. Hem volgut fer el joc de què som trapers però realment es veu que no. Al videoclip es veu que l’or no és de veritat i que el rellotge és un Casio. La cançó parla de ‘coses traperes’ però realment en el videoclip estem amb els nostres amics de tota la vida anant per Barcelona en una limusina llogada amb or fals. 

Les lletres dels últims dos temes són bastant més senzilles i de carrer que les dels vostres temes en anglès. La temàtica ha canviat o només el punt de vista?

O: El que expliquem és el mateix, les idees són les mateixes. La diferència és que en anglès eren més boniques, més depurades i ara són més raw (crues). Nosaltres estem escrivint bàsicament del mateix, del que sentim. Al cap i a la fi tenim disset anys i és una edat molt complicada i confusa, on sents moltes coses. Les cançons es basen en les nostres experiències.


Com reformulareu en directe aquesta nova direcció sonora?

O: Aquest 14 d’agost toquem i la gent que vingui podrà veure que barregem tot. El que a partir d’ara ens vegi per primera vegada  s’adonarà que les cançons no tenen res a veure escoltades per spoti que en directe. Realment, els diferents estils que fem lliguen, perquè comparteixen l’energia. Vam rebre molt bon feedback al PrimaveraPro i estem esperant a fer més concerts, que és el que ens mola més i ens permet conèixer a més gent.

No ens podem oblidar de què teniu disset anys. Com heu compaginat primer de batxillerat, la pandèmia i la música.

O: Aquest any no hem currat molt, la veritat, així que millor que mai (riures).

R: Bueno, bueno… És difícil. Jo faig el batxillerat científic i ell l’artístic i, no ens enganyem, s’ha d’estudiar. Ho hem sabut compaginar també perquè tenim molta gent darrer, de la discogràfica i el management, que ens ajuda. Sense ells no haguéssim pogut fer res. Alguns amics no entenen per què sempre estem currant i ens diuen que sortim de festa. Però a nosaltres realment ens encanta fer això.

O: Si volem que la música sigui la nostra feina, hem d’espavilar.

Al vostre spoti que està sonant ara?

R: Ara estem molt amb The 1975, reggaeton, el nou àlbum de The Strokes… Tenim una barreja d’estils brutal i és el que volem plasmar a la nostra música.

Si haguéssiu de fer servir un adjectiu, com definiríeu el vostre estil?

O: Amb una paraula: fresh.

Per cert, heu publicat moltes cançons i però cap col·labo, què estan molt de moda. 

R: Working, working. En breus ens tornes a fer una entrevista i ens tornes a fer la mateixa pregunta (riures).

O: Tenim coses preparades amb gent de tot arreu. Fins i tot tenim coses amb un artista d’Amèrica Llatina, però no direm qui.

Text: Marc Ferrer
Fotos: Gemma Martz

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *