Jordi Matas “La simplicitat és el que més m’emociona”

Aquest relat estaria imcomplert de no citar Jordi Matas. Guitarrista de Ferran Palau i El Petit de Cal Eril, també ha estat el productor de tots els discos en solitari del primer i de les millors referencies fonogràfigues del segon. Indubtablement, ell és el gran cadetràtic en el so del pop metafísic.

La metafísica (si és que existeix,)… aquell so en què menys sempre és més.

Però no per això és més fàcil. Trobar-ho és complicat. Un disc és com una taula de fusta, que si li treus una pota pot caure. A les meves produccions intento que tots els elements que hi apareixen tinguin una funció. Si hi ha res que balla, que trontolla, no m’interessa. Tot el que sona ha de ser molt important. És la meva manera de sentir les coses. Això no vol dir que no flipi amb produccions supercarregades, però jo no ho sé fer. La simplicitat és el que més m’emociona.

La música sempre ha estat allà, oi?

El meu pare tocava en un grup. Era molt petit que ja l’anava a veure’l assajar. Allà em vaig enamorar de la música. Al · lucinava. Notava que passava alguna cosa important.

Quin va ser el teu primer instrument?

Un Casio P-T1. Aquell teclat, però, el vaig enterrar ràpidament, i em vaig passar a la guitarra, que era l’instrument que tocava el meu pare. Però no va ser ell qui et va ensenyar a tocar. No. Em va ensenyar en Jaume, que era l’altre guitarrista del grup en què tocava. El meu pare deia que no tenia paciència per ensenyar-me.

Quina música feien?

Era un grup de versions dels Shadows.

Música surf.

Exacte. En aquests grups sempre hi havia una guitarra solista, que era en Jaume, perquè sabia més, i un guitarra d’acompanyament, que era el meu pare.

I tu què escoltaves?

Aniria a vuitè de bàsica que em vaig comprar dos vinils: The Wall de Pink Floyd i Alchemy de Dire Straits. Me’ls posava i, encara que no tenia ni idea, tocava a sobre. Va ser molt inspirador. Quan acabaven els temes i sonaven els aplaudiments, sentia com si d’alguna manera jo també estigués tocant en directe. Era una flipada.

Potser no tant amb en Ferran, però amb El Petit de Cal Eril sí que es nota aquesta influència de la música psicodèlica i progressiva, especialment en directe.

En Joan sempre ha tingut aquesta pulsió per la música psicodèlica. Per a nosaltres el més impostant sempre és la cançó. Però als concerts sempre deixem espai per l’exploració sònica. És com fer un viatge.

Retrat del músic i productor Jordi Matas.

Tu vas acabar derivant cap al jazz i el Ferran, d’adolescent, feia hardcore punk. Tot i que cosins, com vau confluir?

En Ferran va anar a l’escola de música i li van dir que millor es dediqués a una altra cosa perquè no servia per això.

Un gran visionari, qui li ho va dir.

Tal qual, li van dir que no valia. Va ser aleshores que li vaig ensenyar a tocar temes de grups que escoltàvem aleshores: Pearl Jam, Nirvana

El grunge de l’època.

El que sonava. Li vaig ensenyar tres o quatre acords i amb allò ell ja va tenir prou per començar a compondre com un boig. Ell aleshores, cert, tocava amb grups de hardocre punk, i jo els gravava en directe al meu local. Jo, que sóc una mica més gran, aleshores em dedicava al jazz i ja tenia una agenda força atapeïda però, tot i estar als antípodes, va ser bonic veure’l com anava creixent i explorant i explotant tot el seu talent.

De mica en mica us vau anar trobant.

A mi sempre m’ha agradat el pop i quan va formar Anímic el que ell feia ja estava molt més a prop de la meva estètica.

Més encara quan va començar a fer discos en solitari. V

a arribar un moment que va començar a escriure cançons que no les veia per Anímic. D’allà va sorgir L’aigua del rierol, el seu primer disc en solitari. D’aquelles cançons jo, amb l’únic requeriment que fos un disc acústic, vaig fer els arranjaments per vents, corda i guitarra. Allà va començar tota aquesta història.

Sense en Ferran hauries acabat sent productor?

La cosa de gravar sempre l’he tinguda; tenia el meu estudi i gravava els meus projectes o els d’amics. Gravava el que tocava era com un mètode de treball. Trobar-me amb en Ferran va accelerar aquest procés.

I amb en Joan del Petit de Cal Eril com et vas trobar?

Al Joan el coneixia. Havíem coincidit alguna vegada però no havíem parlat mai. Ens va presentar en Ferran i vam començar a treballar en un projecte que no va acabar de funcionar. Però allò ens va servir per adonar-nos que hi havia una connexió. Una connexió no només musical sinó humana.

D’aquesta relació va venir que et cridés per produir La força.

Aquella trucada va ser un punt d’inflexió en la meva trajectòria. Allà va ser quan per primera vegada em vaig sentir que era productor. Amb en Ferran la relació era més semblant a la d’un grup. Aquella experiència em va servir per adonar-me que aquesta feina de producció m’agradava.

El que heu format tots tres és un vincle molt fort.

Som una família, tot i que amb en Ferran, com a cosins, ja ho som en l’accepció més tradicional. Aquesta és la família que he triat. Les persones amb què he decidit treballar, aprendre i viure. Són les persones que estimo, i això ho fa tot més fàcil. Una manera d’entendre i sentir que he intentat extrapolar a tot el que faig: quan produeixo un nou artista també em fixo en la part humana. He de tenir connexió, sinó és complicat.

Què busques en els artistes que produeixes?

Primer de tot he de tenir temps per dedicar, perquè entre els projectes del Ferran i El Petit de Cal Eril tinc, fent tots dos un disc o dos a l’any gairebé no em queda temps. I quan el tinc, busco coses que m’emocionin molt, primer musicalment, però també humanament. Ha d’haver-hi connexió vital. No tenim tant de temps a la vida com per malbaratar-lo.

Heu aconseguit el més difícil de tot: tenir un so propi.

Em fa il·lusió que sigui així. És el fruit del treball de molts anys. Cap dels dos, ni el Ferran ni El Petit de Cal Eril han viscut un boom. Tots dos vénen de l’underground i de picar molta pedra. Dos artistes, amb molta personalitat i una fe cega en tot allò que fan.

De fet, pel bo i pel dolent, el vostre èxit ha derivat en què hi ha grups pels quals sou una influència directa (per no dir directament que us copien).

Ho trobo un elogi. De nou, em fa il·lusió. Em passa a vegades que escolto coses a la ràdio que sonen a nosaltres i dubto si les he produïdes jo o no (riures). Cada vegada que hi ha més grups que beuen dels nostres fonaments i lluny de molestar-me, em fa gràcia.

Heu sabut connectar amb les generacions que vénen rere vostre.

Tant en Joan i el Ferran com jo, estem molt alerta del que passa musicalment. És important estar al dia del que passa. És molt difícil reconèixer al talent al moment, però s’ha d’intentar.

Quins talents t’han cridat l’atenció últimament?

El Ferran m’ha fet un regal descobrint-me la Little Simz, una rapera britànica. Em flipa la producció del seu últim disc, Sometimes I Might Be Introvert. Un treball que ha fet el seu col·laborador habitual, un productor que no coneixia que es diu Inflo.

Quins són, ja que hi som, els teus productors de capçalera.

Mai he tingut cap productor de referència, però sempre he estat atent a què es feia, qui ho feia i com ho feia.

De tots els discos que has produït em fascina la història del cantautor d’Israel Alon Tayar.

Quan vam fer La força, amb El Petit de Cal Eril, vam masteritzar el disc a Nova York amb la Heba Kadri, una enginyera de so espectacular que ha treballat amb artistes com la Bjork, Deerhunter o Beach House. Poc després va fer una story a Instagram dient que ‘Pols’ era una de les millors cançons amb què havia treballat de l’any. Va ser una flipada. Una autèntica passada. Aquell dia se’m va agregar un munt de gent a l’Insta, entre altres l’Alon.

I d’aquí que li produíssiu el seu disc, a l’Alon Tayar.

I ara estem treballant en el disc d’un altre músic israelià, de Tel Aviv, amic de l’Alon. Un artista pop que es diu Iogi. És molt fort, perquè a Tel Aviv hi ha tota una escena musical molt connectada amb què fem nosaltres. És pop metafísic però d’Israel.

Així, el pop metafísic existeix? (Riures)

No crec que existeixi. Existeix tot un seguit d’artistes que compartim referents, fonts, influències i sensibilitats.

Quin és el disc que millor et representa com a productor?

No tinc cap número preferit, cap color preferit… De cada disc em quedo amb alguna cosa. Sí que La força és especial perquè va ser el meu prmer disc com a productor. I Kevin i Energia fosca també són especials perquè són la culminació de tot el que havíem estat fent fins aleshores.

I ara, crec que una de les pròximes produccions que tens en cartera és el nou disc dels Pets, que faràs a partir del març amb el Joan Pons, oi?

No sé si això és publicable, però sí (riures). A més a més, amb en Joan també gravarem un projecte nou dels Za! amb les Tarta Relena. I ara he acabat de fer el nou disc de l’Anna Andreu i també el nou de l’Ernest Crusats, de La Iaia. Feia temps que no publicava res i aquest serà el seu primer disc en solitari. Ho hem gravat tot en analògic. Ha quedat un àlbum guapíssim. Un disc, realment, molt especial.

Text: Oriol Rodríguez / Fotos: Xavi Torres-Bacchetta