JONATAN PENALBA. LA NOVA VERSIÓ DE LA TRADICIÓ

“Este disc té un 30% de folk i un 70% de cançó d’autor”

Treballa la meitat de l’any en una cooperativa de La Ribera, una de les comarques centrals del País Valencià, a mitja hora en cotxe de la capital. L’altre mig, regant els camps del Xúquer. Però Jonatan Penalba (L’Alcúdia, 1991) és en realitat conegut per ser una de les grans figures del folk valencià actualment, partint de pals com el cant d’estil, però sense cap fonamentalisme sonor, sempre obert a empapar-se de qualsevol branca de la cançó d’autor. Només cal escoltar com adapta a Lluís Llach en un dels talls del seu nou treball. Teòricament, el seu segon àlbum anava a publicar-se el 22 de maig, però la situació que patim de crisi sanitària l’ha obligat a esperar fins al 3 de juliol. Reversions (Temps Record, 2020) és el nom de la seua estimulant nova criatura, i l’excusa perfecta per a parlar amb ell, amb la incertesa de no saber encara si el podrà presentar en directe tal com tenia previst. De moment, l’11 de juliol al festival Feslloc i el 17 al seu seu poble, l’Alcùdia. Si és que es pot, és clar.

Has publicat fins ara un parell d’avanços del nou disc: una versió del “M’aclame a tu” d’Ovidi Montllor i una altra de “El dia que tot rebente” de La Gossa Sorda, abordada amb Tesa i el mateix Josep Nadal.  
I en juny eixirà un altre avanç, una granaína, que és més tradicional. “Granaína de Montaverner”. Encara que este disc de tradicional, té poc.

Vols dir que no serà paregut a l’anterior, De soca-rel (2018)?
No, jo pense que no té res a vore. Sobre les dues versions, jo en cada disc intente fer el meu xicotet homenatge als músics amb els quals jo he disfrutat, sobretot els que m’han fet disfrutar de jove baix d’un escenari. En el primer estava “Al país de l’olivera”, d’Obrint Pas, per exemple. Amb la versió de La Gossa Sorda, el que he intentat és canviar un poc la sonoritat, també. Jo vinc del món folk, de la tradició, i tenia ganes de canviar un poc el so, la veritat. Són cançons que m’agradaven i tenia moltíssimes ganes de gravar. Sort que hem pogut acabar el disc abans de març, que si no…

En el cas “El dia que tot rebente” l’has feta a ritme de reggae, molt diferent a l’original de La Gossa Sorda. A més, és una cançó que descriu molt bé la desigualtat social arran de l’última crisi econòmica.
Sí, efectivament. Jo pense que la cançó original és molt melòdica, amb eixe drama que li dóna el piano, i la nostra és potser un poc més moderneta… No sé com explicar-lo. Realment, no canvia massa, perquè des de 2008 fins ara, tot el que conta la cançó està tan vigent… És molt trist. Però sí que volíem que sonara diferent. Conste que no he fet la versió aposta, pensant en si estaria més vigent encara amb la pandèmia. Va ser abans del virus. Però… i tant que ha rebentat tot ara. I tant.

Hi haurà més versions a l’àlbum?
Sí, “El que diuen els arbres” de Feliu Ventura, que la cante amb Mireia Vives. També un romanç tradicional que cante amb Carmen París, “Andarique”, al que hem canviat un poc la lletra.  I una altra del “Veles e Vents” de Raimon – text d’Ausiàs March – , que ja la volia gravar per al primer disc però Pere (Ródenas) (l’arranjador i productor del disc, ndr.-) no em va deixar. Em deia: “a on vas tú?”. I la veritat és que m’ha costat la vida, per la manera de frasejar. Ara m’isc de pe a pa, però m’ha costat.

Volies que este disc estiguera més deslligat de la tradició?
No, ja te dic que no. Perquè comencem amb una granaína, després un romanç, està “Veles e vents”, “M’aclame a tu”, fins i tot “Que tinguem sort” de Lluís Llach. També unes albaes modernes clavaes ahí, “De manars i garrotades”, de Miquel Gil, que són valencianes, una altra cançó de Miquel Gil, “L’amor és Deu en barca”, que per a mi és amor… Vull dir, que sí que em desmarque, però no acabe de desmarcar-me del tot de la tradició. El disc té arrel. Jo diria que el meu anterior disc era un 80% música tradicional i un 20% cançó d’autor, i en este crec que seria un 70% front a un 30%. Inclús un 60%-40%. Si no ho sent, jo no grave res. Perquè tampoc ho transmetria. He de sentir-lo.

Alguna vegada t’has volgut enfrontar amb un material alié que no s’adaptava al teu registre i les teues capacitats, i has hagut de renunciar a fer-ho?
Sincerament, és la pregunta més difícil que m’han fet en la vida. M’encanta.

Pot passar que no et veges.
Doncs jo pense que no. Igual només si tire a gravar coses d’algun artista de rock, la cagaria. O de rap.

O siga, que no ho mesclaries amb el rock o pop, a l’estil dels Mox, la banda de Puçol. Potser els únics que s’han atrevit a fer-ho, per cert.
Sí, sí, sí, m’agraden. Els vaig vore en un festival, crec que va ser el Feslloch, i vaig disfrutar tant… Vaig dir-me a mi mateix que per fi escoltava algo original, música tradicional però de forma diferent. Jo els diria, a tota la gent que s’atreveix a fer coses diferents, que avant. Que no tinguen por.

Creus que encara hi ha polèmica entre els puristes de la tradició i els que volen modernitzar el cant d’estil i el folk valencià?
Jo crec que, cada vegada, menys. Però sempre hi haurà qui siga més purista. Com tot en la vida. Cada vegada la gent està oberta a més coses, però segur que encara quedaran puristes. Ja et dic jo que sí. Segur. Jo estic content perquè se cantar les albaes i el cant d’estil. Però si hi ha que fer algo diferent amb ells, també ho faria. ¿Per què no? Per a gustos, els colors.

Entrevistant a Pep Gimeno Botifarra fa un parell d’anys, em deia que ell no es considera un artista, només un transmissor de la tradició. Com et veus tu?
Lo que fa Botifarra és tan gran… Jo em dedique a cantar i a transmetre a la gent la nostra llengua i les cançons d’abans, però el que fa Botifarra és molt gran. Ha recuperat moltes cançons, i ja no és només el cantar, és la manera de parlar, les històries que sap, les dites… Com va dir Feliu Ventura una vegada, és una fonoteca que camina. Com Botifarra no n’hi haurà ningú. En la vida em pense comparar amb ell, perquè ell és únic. Això és així.

Supose que per a tu va ser un referent indiscutible, un exemple.
He estat tants anys lligat al Grup de Danses, cantant jotes, fandangos, seguirilles, acostumat a les sonoritats tradicionals… Però que després escoltes els discos de Pep i dius: “això mola molt”. Es poden fer moltes coses amb els instruments. Podem arribar a altres públics. Jo vinc del món de la música tradicional però veig que es poden fer més coses enllà de la sonoritat tradicional, amb molts més instruments.

Creus que hi ha renovació generacional? ¿Un interés clar per part del públic més jove?
Sí. Ara més que mai, pense jo. Hi han molts cantaors jòvens. Això no vol dir que la gent jove ho escolte molt, això és una altra cosa. Però sempre hi haurà a qui lo picarà el cuc i ho farà. I per molt pocs que pugam ser, sempre farem molt de ruido (rialles).

Està la música folk valenciana millor ara que fa uns 10 o 15 anys?
Interés sempre hi ha hagut. Una altra cosa és que les institucions que hi havia abans el tingueren. Hem vingut de molts anys del PP. Jo no he conegut una altra cosa. I em considere un privilegiat perquè no he patit res en comparació amb Obrint Pas, La Gossa Sorda, Aspencat i altres que estaven molt abans. No vull ni pensar lo que ells s’hauran hagut de menjar durant tots aquells anys.

No és gens impensable que tornem enrere amb el mateix partit governant una altra vegada en un futur molt pròxim, i a més amb el suport indispensable de l’extrema dreta.
Ja ho sé, ja. Mira, jo ja no veig ni la tele. Estic desconnectat de la política perquè preferisc no saber res.

Text: Carlos Pérez de Ziriza.
Foto: Lucia Piera

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *