Joina. Entrant en òrbita

Tres anys després de l’expansiu i molt combatiu Companyes (Autoeditat, 2018), Joina viatge en espiral per oferir una mirada introspectiva del seu univers amb d’Òrbita 9.18 (Segell Microscopi, 2021). Jazz, R&B i neosoul existencialista per cartografiar amb molt de groove qui som, d’on venim i cap a on anem. 

Vam ser a la presentació d’Òrbita 9.18 al CAT de Gràcia. Quin espectacle més treballat que presentes en directe!

Va ser una nit molt feliç. Tenia moltes ganes de compartir aquest nou disc amb la gent que em segueix. Hi havia moltes ganes de rodar, especialment perquè la banda és nova. Sent el primer bolo i hi havia molts nervis. També vam descobrir detalls que segur que amb els concerts aniran evolucionant. Però la paraula per definir aquella nit és felicitat.

Quan vas començar a concebre el projecte d’Òrbita 9.18 ja tenies present aquesta idea panoràmica que juga amb la música, l’audiovisual, l’escenografia.

Més o menys. No exactament tal com ha acabat sent, perquè totes les idees van evolucionant i modelant a mesura que les cançons van prenent forma. Però és ben cert que quan inicio projectes ja m’agrada pensar també amb les sensacions, textures i formes, la narrativa i l’escenografia que aniran acompanyant la música.

Com va néixer la idea que engloba d’Òrbita 9.18.

Al principi només hi havia algunes cançons sense adonar-me del comú denominador de totes elles. El concepte, però, de refugi personal com a punt de partida del viatge, va sorgir component els temes. Tot un conjunt de cançons on es repetien certes idees.

Quines?

Hi havia aquesta ideal de Nonhome, que ha acabat englobant el primer episodi del disc. Una idea rere la que s’amaga aquesta sensació de trànsit entre dues etapes. El segon capítol del disc, que he anomenat Pastorale, són cançons de tall més nostàlgic. Una mirada d’enyor d’una època passada. El tercer i últim episodi es diu Out of Time, i té una mirada autocrítica cap aquesta vida que duem a un ritme vertiginós que em duu a sentir que visc fora de temps.

Un concepte molt existencialista que cerca respostes a les preguntes més vitals: qui som, què fem, cap a on anem…

Bastant. Una etapa per la qual passem totes quan acabem l’etapa de l’acadèmia per endinsar-nos en la vida adulta. Suma-li que aquesta fase en la meva generació ha coincidit en la crisi per la pandèmia del coronavirus.

Joina desafia a la càmera

Òrbita 9.18 és, però, un projecte que neix abans de la pandèmia, no?

Neix abans, però algunes de les cançons les vaig escriure durant la pandèmia. Si hagués de posar dates, el procés de creació va començar el novembre o desembre de 2019, però els temes del segon episodi els vaig escriure durant el confinament.

On el vas passar, el confinament.

Vaig tornar a casa meva de tota la vida, a l’Empordà. Definitivament és un disc prepandèmic, pandèmic i postpandèmic.

Fent un disc cercant respostes sorgeixen més preguntes?

Amb aquest disc busco més fer-me preguntes que no cercar respostes. Les cançons no busquen una conclusió, sinó que nedo un mar d’incertesa en un moment d’incertesa global i us ho explico. Aquesta és la meva realitat, però m’obro perquè també pot ser la de moltes.

Pensa global, actua local. És la teva realitat però són sentiments universals.

L’art és això, explicar la teva visió del món i transformar-la, en aquest cas, en cançó. Unes cançons que potser fan pensar en una oient que a través de l’art arriba a les seves pròpies conclusions.

Companyes (Autoeditat, 2018) tenia un caràcter decididament combatiu, però l’existencialisme també pot ser una eina política: no pots canviar el món si abans no saps qui ets tu i què vols fer amb la teva vida.

Total! Companyes era un disc aparentment combatiu, perquè mostrar les teves incerteses i dubtes també és valent i combatiu. A les lletres de Companyes, però, sí que hi ha una interpel·lació directa: jo dic això, ho denuncio i vull que canviï. Les dones estem aquí i amb un megàfon i un altaveu ho dic tan alt i fort com m’és possible. Òrbita 9.18 no pretén ser una reivindicació sinó una obertura, però ho acaba sent.

Tornaràs a prendre el megàfon?

Per què no? No sé si a través de la música, dels meus discos, però em segueixen preocupant moltes de les coses que passen al meu voltant. Sindicant, escrivint, anant a manifestacions…

Com vas viure el 8M?

Vaig anar a la manifestació de Girona. Va ser molt emocionant. No només per la manifestació i la lluita que implica, sinó perquè ja ens havíem oblidat de veure a molta gent junt manifestant-se per una mateixa causa.

Tu com artista que té un altaveu i un aparador, sents que tens una responsabilitat?

Sí, constantment ho penso. Els artistes i les artistes ho han de tenir molt present tot això i pensar constantment què estem dient i ser conseqüents amb el que diem. Això no vol dir que tot el que fem hagi de ser reivindicatiu i combatiu, però sí que ha de tenir una consciència.

Retrat de la cantant empordanesa

De Companyes a Òrbita 9.18 hi ha una evolució conceptual, però també d’estil. En el primer disc el hip hop estava molt present. Ara les teves cançons sonen més pròximes al jazz, l’R&B i el neosoul.

L’univers sonor d’aquest nou àlbum és més íntim. No he analitzat en profunditat aquesta evolució, simplement ha anat així. Ha estat un procés molt artesanal, d’anar provant sons. Jo tenia unes demos amb les melodies, les instrumentalitzacions, les melodies… Unes gravacions primerenques que vaig passar a Arnau Figueres i Quimi Saigi, els productors de l’àlbum. Ens vam anar trobant durant tot l’estiu i fins ben entrada la tardor. Un procés molt lent i detallista en què ells m’han ajudat moltíssim mostrant-me noves dimensions sonores. El resultat és un disc més chill, més tranqui, però sense perdre el groove de Companyes.

Quin és el teu somni?

Sentir que estic fent el que m’omple. Dec ser poc pretensiosa, però no tinc cap gran somni més enllà de publicar discos, sentir-me realitzada artísticament i seguir aprenent i compartint. Dedicar-me a això.

Sempre has tingut alguna cosa d’especial.

Que difícil de respondre! No sé pas gaire què dir. Jo fa molts anys que faig música i estic en contacte amb l’art. Vaig passar per l’ESMUC amb tota la meva curiositat aprenent tot el que vaig poder. Vaig estudiar piano clàssic però sense limitar-me a res. Sempre m’ha agradat pensar en conceptes globals, idear projectes totals que englobin moltes disciplines artístiques, no només la música.

A l’ESMUC va ser una estudiant modèlica però rebel.

Em sentía una mica bitxo raro. Amb el temps vaig entendre que hi havia més món i realitats musicals més enllà de l’ESMUC i aleshores em vaig calmar i vaig gaudir en plenitud de l’experiència.

És brutal tot el talent que ha sortit de l’ESMUC i, molt especialment, tot el talent femení.

Molt fort! Judit Neddermann, Sílvia Pérez Cruz, Rosalía, Clara Peya… Orgull màxim de companyes. Quan veig totes aquestes artistasses penso waaaaala, que fort.

 

Amb la Clara Peya teniu vides paral·leles.

Sí, hi ha força punts en comú. Ella també va fer piano clàssic. És un gran referent, també d’actitud, determinació i compromís.

Quan vas saber què et volies dedicar a la música?

Recordo moltíssim aquest moment. Estudiava piano al Conservatori de Girona però sense cap pretensió de fer de la música la meva vida. Vaig tenir un profe que em va convidar a un curs d’estiu de piano a Camprodon. Van ser deu dies que em van canviar la vida. Sortir de la meva realitat del conservatori i veure tant de talent em va connectar amb alguna cosa molt forta. Vaig tornar del curs dient-li a ma mare que volia ser pianista. Fins aleshores havia pensat que a estudiar Filosofia o Periodisme, que també m’agrada molt. Però penso que he triat bé.

Text: Oriol Rodríguez / Fotos: Xavi Torres-Bacchetta

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *