Fent el cor dur. Joana Serrat

Sensibilitat i contundència, tot acompanyat d’una veu que embolcalla unes músiques que et transporten a diversos nivells, sensacions i fins i tot llocs llunyans. És Joana Serrat i el seu disc Hardcore from the Heart (Great Canyon Records, 2021).

La teva música va començar arran de la teva estada a Dublín o venia de més enrere?

La música sempre ha format part de la meva vida. Els primers records que tinc de la meva infantesa, la música ja hi és present. Dublín fou un viatge iniciàtic en què vaig decidir que faria les meves cançons encara que tingués veus desencoratjadores al meu voltant. Vaig marxar per a trencar rols i ho vaig aconseguir. Fou un inici de moltes coses.

Quins són els teus referents musicals?

En tinc de clàssics i de més contemporanis. De vegades són cançons i gravacions que estan tocades per una vareta màgica que t’obren un nou món i et fan reviure la música per primera vegada.

I sempre en anglès Canto en anglès perquè és així com entenc la meva música.

Quan ho faig en català és perquè també ho sento d’aquesta manera. Forma part d’un ideari. Les llengües evoquen mons. Tinc uns referents musicals molt clars.

És més fàcil dir intimitats o destapar-se en un idioma que no és el teu?

Hi ha aquesta creença. Tot depèn del que signifiqui aquest idioma per a tu.

Hardcore from the heart és el teu cinqupe i el més intens en termes emotius.

La meva sonoritat és intensa. O així ho veig jo. Crec que reflecteix la manera com sento el món i visc la vida. Sóc una persona altament emocional i sensible i això ho trasllado a les cançons i als discos. Aquest disc, en termes lírics, ofereix més detalls de la meva vida privada i parlo d’una crisi personal. Potser per això, sembla que sigui més intens sentimentalment…

El títol està manllevat del llibre de la sexòloga i actriu pornogràfica Annie Sprinkle Com lliga el llibre amb el disc?

He establert un paral·lelisme entre la pornografia i el dol. Tant l’assagista del llibre com les cançons del disc neixen de la necessitat d’explicar la fallida comunicativa del no ressò i del no retorn en una terra erma.

Com hem d’escoltar aquest Hardcore from the heart?

Sense cap mena de censura ni prejudici.

Què és el que va passar a l’habitació 609, si és que existeix?

Si existeix o no, no és rellevant. El que volia remarcar va ser una revelació que vaig tenir en la qual, tot d’una, em vaig sentir engolida i superada per la realitat. De vegades, hi ha situacions que prenen un significat divers quan canvies de lloc alguna de les peces del tauler. La fal·lera que ens encega i, en concret, que em va fer perdre el món de vista, feren que continués perseguint follies sense pensar que en aquest anhel pots fer mal a aquells qui més estimes.

Joana Serrat desafiant a l’objectiu

En aquest disc sembla que cerques un autocuració i un distanciament.

No buscava sanar-me; tan sols tenia la necessitat d’expressar tot un procés emocional i mental que estava experimentant. No volia distanciar-me, tot el contrari, volia aferrar-me tant com pogués a aquella identitat, aquella felicitat i aquell nou món que s’havia obert davant meu.

Ho vas aconseguir?

No, perquè la realitat s’imposava i marcava un paradigma totalment diferent. Allò que havia viscut era finit i havia acabat. Una de les reflexions que vaig fer després d’haver-lo gravat, fou la necessitat de passar pàgina perquè realment em sentia atrapada en un univers paral·lel i inexistent. Vaja, que només tenia sentit per a mi. Per sort, he pogut avançar amb la meva vida i col·locar les coses al seu lloc i reconèixer-les com a tal sense que em facin mal.

Ets un referent de la música “americana” feta a casa nostre?

Per a mi, l’americana és una manera d’entendre el món. T’identifiques amb una sonoritat que evoca tot un ideari que t’interpel·la. Crec que en aquest país, l’americana és un gènere de pas, que mai acaba d’arrelar. Hi ha tendències més blue grass, més folk i fins i tot més country, però no hi ha una reflexió profunda vers el gènere.

D’on ve la fal·lera per la cultura ianqui?

De la cultura americana m’apassiona, sobretot, la seva música. Però també aquesta qüestió tan ben explicada per Leslie Fiedler: “Ser americà (a diferència de ser anglès o francès, per exemple) és precisament imaginar un destí en comptes d’heretar-lo; ja que, per la nostra pròpia condició d’americans, sempre hem habitat en el territori del mite en lloc d’en el de la història”. És a dir, aquesta capacitat de reinvenció inherent i tot el que això comporta.

En una entrevista de fa uns anys deies alguna cosa així com que “formaves part d’un món que s’estava extingint” Després de viure un confinament i una pandèmia, com veus ara aquest món que tenim i vivim?

Doncs amb la mateixa inèrcia que duia ara fa quatre anys, quan vaig mantenir aquesta conversa. El món s’apaga, i cada vegada ho fa més de pressa. I al final, tard o d’hora, el món s’extingirà per a tothom.

Aquest disc ja el tenies fet fa un any, per què has esperat a publicar-lo?

Vaig mantenir el cap fred, no volia treure el disc i no poder presentar-lo en directe. Per una banda, no volia que passés desapercebut i em semblava que ara fa un any la confusió era encara més aguda que actualment. També existia una grau de desafecció. Per una altra banda i, finalment, necessito fer concerts.

Mostrar-lo en directe.

No puc perdre l’oportunitat que suposa publicar un disc i poder-lo girar.

Per què la Joana Serrat no encapçala els Festivals de Música que se celebren aquest estiu a casa nostra?

Això t’ho haurien de respondre els responsables artístics dels festivals respectius.

Serrat sentada en blanc i negre

Tot i això se t’ha girat molta feina de concerts. Com portes la nova forma del directe?

Animada. És un nou repte i crec que hi ha moltes co – ses positives que es veuen reforçades amb aquest nou format.

Aquest any també hem pogut gaudir de la teva col·laboració en el disc de Ricky Gil ‘Infinites Rutes Invisibles’, alguna col·laboració futura que t’agradaria compartir amb nosaltres?

Sempre hi ha projectes, tant de bo en pugui parlar d’algun ben aviat.

Com intueixes el teu futur?

Si em preguntes com el veig no el puc deslligar del context històric en què visc, i per tant, aquesta lectura l’obvio tot sovint. Prefereixo centrar-me en el dia a dia. Si la pregunta és què n’espero de la meva carrera, et diré que voldria que fos longeva i pròspera. La música ha donat sentit a la meva vida i espero que ho continuï fent durant molts i molts anys. 

Text: Laura Penya i Joan Vendrell-Gannau / Fotos: Jordi Vidal

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *