JARABE DE PALO. CANÇONS D’UNA ALTRA DIMENSIÓ

No tinc ni punyetera idea de la carrera de Jarabe de Palo. Sempre m’han donat més aviat tirria, coses injustificades de supèrbia cultural, suposo. Haureu de fugir a altres webs especialitzades per a trobar un article biograficista sobre la seva importància, que la tenen, al pop en castellà.

Sempre m’havia molestat el to amable, massa amable, de les seves cançons; potser perquè estava (i estic) a anys llum d’haver encaixat la mà amb la vida com ho ha fet Pau Donés fins al darrer moment.

El temps no m’havia apropat a ells. Fins i tot em sembla que “La Flaca” ha envellit amb rèmores colonials (“coral negro de la Habana/tremendísima mulata”).

Però “Eso que tu me das”, el primer senzill de Tragas o escupes (Tronco Records, 2020), és una de les cançons més potents que he escoltat mai.

Sense trucs. Ni cinisme.

Per què? Perquè la música és pur context. A la merda debats de cançons bones i dolentes.

I en aquest cas, tota la força que la veu ja debilitada de Pau Donés no li podia donar a la cançó, li donava tot allò que l’envoltava: el privilegi de la força contra la malaltia, la decisió de la celebració de la fi, la força emocional imbatible.

Perquè la música és qui la canta i qui la toca, el seu moment, en combinació amb el moment de qui la rep. Hi haurà a qui el tema li recordi la vitalitat, la mort, altres… què sé jo. Però la cançó ha passat a una altra dimensió; com segurament ho hauran fet moltes de Jarabe de Palo per als seguidors de la banda. És una dimensió crua però bonica, aquella on la música convergeix amb la mort. L’elevació al record.

Allà on la música transcendeix els gèneres, els estils i les escenes. Allà on el context es menja les notes, els arranjaments i els compassos i en queda una cosa pràcticament màgica. L’última vegada que vaig sentir això va ser amb Gata Cattana. A ella l’havia seguit des del primer dia. De Jarabe de Palo n’havia fugit, però ara és impossible no redimensionar-los. És trist haver esperat a escoltar “Agua” ara, d’aquesta manera, però així de atrafegats de prejudicis anem. Mai no és massa tard.

L’últim Yeray. 12 de juny de 2020.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *