DE BOLOS AMB EN MAURICI. JANE BIRKIN, FEBRER DE 2008

Aquell 19 de febrer de 2008 vaig anar de Sant Joan de Vilatorrada (Bages) cap a l’Auditori de Girona. Era un viatge realitzat expressament per a veure a Jane Birkin en concert.

Perdut a Les Guilleries

Amb l’Eix transversal a ple rendiment, mai abans no m’havia perdut per anar a Girona. De fet, és gairebé impossible. Però aquella nit, plovia tant que vaig agafar el trencall erroni i vaig acabar entrant, encara ara no sé com, al Parc Natural de Les Guilleries. Un tronc creuat al mig de la via, impossibilitava el pas. No es podia continuar. Tampoc no es podia girar. El vaig haver de treure jo mateix. Vaig acabar totalment xop però vaig poder seguir endavant amb el meu particular pelegrinatge. 

El 19 de febrer de 2008 Jane Birkin va actuar a l’Auditori de Girona. En Maurici va ser-hi. / Youtube

Un cop arribat a l’Auditori, vaig explicar el que m’havia passat i, molt amablement, em van donar accés a unes dutxes (entenc que eren per a treballadors i personal de neteja), un fet que evidentment vaig agrair molt. Per sort, treballant en una escola amb nens petits, sempre porto una muda neta al cotxe i una tovallola.

Mite o impostora

Amb el dilema de “mite o impostora?” una dona d’uns 80 anys acomiadava la més que correcta actuació de Jane Birkin.  En realitat, hi va haver tota mena d’opinions respecte al pas de l’anglesa afrancesada per la Sala Simfònica de l’Auditori de Girona.

És cert que  Jane Birkin es va esmerar tant durant tota la nit a caure simpàtica i a donar gràcies que al final del concert vaig perdre el compte dels agraïments. Una mica forçat, tot plegat,  Tampoc no va lluir gaire la seva veu ni l’acompanyament musical, però va saber crear moments entranyables de gran bellesa, tant dalt de l’escenari com fora d’ell. 

El repertori va ser una combinació de peces i versions aparegudes a Fictions (Parlophone, 2006) i Rendez-vous (Capitol, 2004), a més d’homenatges al seu primer marit, el mític compositor de James Bond, John Barry i, sobretot, el seu segon cònjuge, el malaurat Serge Gainsbourg “Di Doo Dah” , “Je T’aime”, “Ex Fan des Sixties” o, un dels millors moments de la nit, “Ballade de Jonnhy Jane”.

De material aliè va reviure el “Home” de The Divine Comedy, “C’est Comme Ça” de Zazie, “Alice” de Tom Waits, “Strange Melody” de Beth Gibbons o “O Leaozinho” de Caetano Veloso, entre d’altres.

Un moment personal

El moment més personal, però, el vaig viure quan Birkin va baixar de l’escenari. Tot circulant entre el públic, tenia la intenció de triar algú a l’atzar per crear un moment musical íntim. Em va tocar a mi. De sobte, tota una icona de la música m’estava xiuxiuejant a cau d’orella bona part del “Je T’aime”. Sens dubte, van ser dos minuts de màgia que recordaré per sempre!

Un cop acabat el concert, ja no plovia. Us puc garantir que aquella nit vaig dormir amb un somriure d’orella a orella.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *