Iro Aka: ” Si no fos per la música, ara mateix no tindríem res que ens motivés a la vida”

El passat mes de setembre va sortir Passatge a les ombres, l’àlbum de debut dels Iro Aka a Hivern Discs, el segell de John Talabot. Els enganxo a l’estudi per parlar-ne. Avui tenen sessió nocturna, li fotran tota la nit.
Iro Aka

David Iriarte i Carles Rocamora es van conèixer al barri, a Sant Andreu, quan tenien quinze anys. Els agradava la mateixa musica: Ricardo Villalobos, Plastikman…, crema electrònica dels noranta i dels primers dos mil. El David va començar a punxar i a estudiar so i producció musical i ja només era qüestió de temps ajuntar-se per cremar hores a l’estudi, que van muntar plegats el passat 2017.

D’entrada, estaria bé saber que vol dir això d’Iro Aka: “és japonès, si, vol dir color vermell, però les paraules estan canviades, en realitat es diu ‘aka iro’. En el moment de triar el nom, el color vermell significava molt per a nosaltres. Jo sóc molt fan de la cultura japonesa, com es pot veure també a l’àlbum. Ens va agradar el nom i ja es va quedar”, recorda el David. De fet, la portada de Futur, el seu darrer EP, publicat el passat mes de novembre a Elephant Gait Music –tot i que ja feia tres anys que estava gravat–, és vermella i blanca: “La portada ens va agradar, perquè la combinació de vermell i blanc ens recorda a la bandera del Japó, tot i que aquest disc no te res a veure amb el Japó, tot el contrari que l’àlbum…”, exposa en David. “Al segle XVII hi va haver un moviment anomenat ‘ukiyo-e’ [corrent pictòric de gravats, molt popular al Japó entre els segles XVII i XX], que vol dir alguna cosa així com ‘mon flotant’. En aquell moment hi va haver molta pobresa i malaltia, i moria molta gent, que cercava diferents vies per evadir-se, com el consum d’opi o la creació artística. I tot això ens va recordar a la pandèmia que estem vivint. De fet, la major part del disc està gravat durant el primer confinament. Excepte “Zorro colorado”, que vam incloure després i que té moltes referències al Japó: el sample vocal és d’un audio-llibre japonès de haikus”, conclou David, i ho amplia el Carles: “Volíem crear una mena d’atmosfera nocturna i paisatgística, i volíem que fos molt fosca però que alhora tampoc no ho fos, que fos bonic… Cercàvem un equilibri entre llums i ombres…, d’aquí el nom del disc. Foscor i lluminositat. Per això hi ha cançons com “Close encounters””.

Ben jugat, i tant. Perquè al final d’aquest viatge, quan en sortim, ens trobarem i estarem més a prop els uns dels altres. “Close encounters”, la cançó que tanca el disc, ens il·lumina la sortida, és la llum al final del túnel: “De fet, va ser l’Uri qui ens ho va proposar. Ens va suggerir que féssim una cançó per tancar el disc, al que potser li mancava una cloenda. I així ho vam fer”, comenta el Carles.

 

L’Uri a què refereix a l’Oriol Riverola, més conegut com John Talabot, director del seu segell, Hivern Discs, un referent dins el món de la música electrònica. “Teníem la primera cançó del disc, “Temple”, amb textures… Molt ambient i fosca, per entrar en aquest passatge d’ombres. I després el disc va in crescendo i creix en groove. I les textures que sonen es van carregant progressivament. El darrer tema és com la sortida d’aquest passatge, o túnel, on els acords son més lluminosos”, apuntalla en David.

La llum al final del túnel, que sembla que anem tenint cada vegada una miqueta més a prop: “Però, ja no tan sols és que en sortirem, sinó que la música és el nostre refugi… La música, realment, ha acomplert una funció de refugi mental. A nosaltres, personalment, ens ha ajudat a portar tot això molt millor. Si ens treus tota la part de producció i d’escoltes d’aquests mesos…”. El Carles no hi pot estar més d’acord: “sí, realment, si no fos per això, ara mateix no tindríem res que ens motivés a la vida”. El David remata doblant l’aposta: “Jo no m’imagino el confinament sense música, m’hauria llençat pel balcó”, deixa anar entre rialles. “De fet, hi ha una cançó que es diu “Activitats encobertes”, perquè el dia que la vam fer estava prohibit sortir de casa, i vam quedar a l’estudi per gravar”, confessa, novament rient, el Carles. “El confinament ens va servir per reflexionar sobre el que estàvem fent i cap a on volíem anar. Vam decidir aturar-ho tot durant un mes i a partir d’aquí va començar a prendre forma l’àlbum”, desvela. “Ens vam comprar un sintetitzador modular i vam començar a crear el nostre propi so”. I dono fe que l’han trobat.

Text: Luis Costa / Foto: Sergi Alcazar

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *