Hotel California. Cantautores y vaqueros cocainómanos en Laurel Canyon 1967 – 1976

Sempre he pensat el mateix: per molt que ens puguem afanyar ací, mai arribarem a tindre el grau de mestria que els veterans periodistes anglosaxons han anat macerant amb el pas dels anys, no només pel fet de ser els mestres de l’assumpte, sinó també perquè ells tenen l’accés de primera mà que nosaltres, feliços plometes del cul d’Europa, mai tindrem.
Portada del llibre de Hoskyns

Podrem gallejar d’haver compartit taula amb algunes llegendes, d’haver tingut l’ocasió que ens dediquen quinze minuts (o una mica més) del seu temps quan s’acosten als nostres agraïts escenaris, d’alternar amb ells mentre ens fotem unes birres i fins i tot fer-nos unes boniques fotos amb ells, però convé no enganyar-se: hi ha tot un univers cultural que ens distancia, i que ens fa sentir una mica insignificants davant d’aquells periodistes anglesos i nord-americans que sí que han fet treballs d’autèntica referència perquè sí que han viscut dins de la pomada. Nosaltres, pintem ben poc.

Una d’eixes firmes és la del britànic Barney Hoskyns, qui va viure a Califòrnia durant els anys setanta, l’època de fulgor del folk, el country rock i el soft rock de la costa oest, qui va tindre l’oportunitat de xerrar amb profunditat amb Joni Mitchell, David Geffen, Roger McGuinn, Don Henley, Neil Young i tota la crema d’aquella escena que emergia al voltant de Laurel Canyon: un grapat de músics joves i idealistes, que van veure com la contracultura que en principi defensaven passava en molt poc temps a ser part del mainstream, una mena de cultura oficial, exitosa, vendible i encoratjada pel consum immoderat de drogues, que sempre s’ha vist menyspreada per un relat històric que ha primat per sobre d’ella el glam, el prog rock o el proto punk. El gran mèrit de Hoskyns és fer una història oral sense el format de les històries orals: un relat en què les seues valoracions artístiques tenen el mateix pes que els records dels protagonistes, i que defugeix per complet la idealització del fenomen amb un exercici de periodisme musical equilibrat, exhaustiu, perspicaç, brillant i, en resum, portentós. Una joia.

Text: Carlos Pérez de Ziriza

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *