Green Valley: “En aquest disc es veu un costat més cru de la realitat”

No és cap novetat que la banda basc-catalana té una gran trajectòria. I, un cop més, tornen a sorprendre’ns amb La llave maestra (SatéliteK, 2022), un disc on fan un pas enrere i tornen a l’origen, a l’autoproducció, juntament amb la participació del teclista Dani Lamperez. El disc combina temes més melòdics amb nous estils com el rap sense deixar de costat la seva essència més pura del reggae.

D’on ve la passió pel reggae?

És una història una mica llarga. Jo treballava en una farmàcia repartint medicaments per la gent gran. El pare d’un amic meu treballava en un banc. I, un dia, havia d’anar a buidar el pis d’un client que patia síndrome de Diògenes. Jo i el meu amic, vam anar a ajudar-lo i vam trobar molts tresors, entre ells, una cinta de Bob Marley, era Uprising (1980) i me la vaig emportar. Em passava tot el dia treballant i passejant per Vitòria amb el walkman escoltant la música de Marley i em va arribar a dins.

Heu publicat ‘La llave maestra’. Què representa aquest concepte?

En aquest disc hem fet un pas cap endarrere, ja que hem decidit fer-ho tot nosaltres, hem tornat a l’origen de la força de l’equip. Ha entrat Dani al grup i, en aquest procés, ens hem adonat que al final no val la pena buscar un millor so o discogràfica, sinó que la clau mestra està en nosaltres mateixos, en les nostres cançons i missatges.

Cada disc representa un capítol de la vostra vida. Quin representa aquest?

A nivell personal et comences a adonar de moltes coses. Ara que ho veig amb perspectiva penso: què representa això per mi? I m’adono que porto cinc anys sent superfeliç, però que tenia algunes pors, pors normals. T’adones que tens responsabilitats i em trobo en una època més d’intuïció, que crec que es veu reflectit en el disc. Hi ha una cançó que es diu ‘Mi humilde canción’ en la que parlo d’aquestes pors. També em sembla molt interessant el fet que sempre volem donar una imatge positiva sobre què bé estic o que bonica és la vida, però en aquest disc també es veu un costat més cru de la realitat.

Creus que la por està vista negativament i no hauria de ser així?

Sí, crec que encara tenim una programació molt antiga i patriarcal. Jo a vegades ho noto en el meu entorn. Tenim por d’expressar les nostres pors. I, crec que al final se superen portant-se al costat lluminós.

Instantània de Green Valley

Anteriorment, havíeu fet temes de rap, però amb el tema ‘Ojos tristes’ heu creat una sonoritat més fosca. Quines altres novetats trobarem?

Hem tingut l’oportunitat de col·laborar amb el músic colombià Nanpa Bàsic amb el tema ‘Calma’ on hem innovat amb el so i hem fet una espècie de mescla entre reggae i trap. Per a mi és un dels temes estrella del disc i això que hem sortit de la nostra zona de confort. I, a més, en les estructures i melodies es va notant una evolució. També li dono molta importància a les col·laboracions. L’any 2019 vam tenir l’oportunitat de tancar el festival del Rototom i vam convidar a tots els col·legues, va ser molt especial. Alguns dels artistes amb els quals sempre havíem somiat col·laborar ens van dir que sí com Alborosie, Dub Inc de França, Naaman que és un artista francès que està vivint a l’India, amb Cedric Myton de la banda The Congos de Jamaica i els espanyols Rapsusklei, Pure Negga i Rastachai.

Com va sorgir aquesta col·laboració?

Nosaltres sempre estem connectats amb la gent del món de la música i ens encanta compartir i nodrir-nos de l’art dels altres. I, això va ser perquè jo de sobte, en una entrevista que em van fer vaig parlar d’ells i em van escriure. Ens vam ajuntar i va fluir, al final som gent del mateix rotllo.

Podríem dir que el disc té una influència rap?

Mai ens havíem centrat tant en el rap i és una cosa que jo sempre havia fet. Volíem investigar també amb aquest estil, ja que no havíem aconseguit encara aquest so. Aquest any amb Dani a més de ‘Ojos Tristes’, hi ha un altre tema de rap amb Rapsusklei que és més clàssic amb acords majors i crec que ho hem aconseguit.

Qui s’ha encarregat de la producció?

Va començar tot una mica a la lleugera. Jo vaig començar a escriure i just ens van confinar i vaig continuar escrivint com un boig, tenia moltes coses a dir. A més, tenia temps, que mai havia tingut. Van començar a sortir coses meravelloses amb Dani, que és teclista i productor, i amb Egoitz que és guitarrista. Hem gravat a l’estudi de Chalart58 i a La Panchitastudio. Entre sis persones hem aconseguit crear tota aquesta energia musical i missatge.

Fa molts anys que feu música. Busqueu altres maneres de compondre per trencar i buscar patrons d’acords o melodies diferents?

És cert que al final són rodes d’acords i és fàcil que es repeteixin. Jo intento buscar l’originalitat en les melodies de les tornades, soc un friqui de la tornada i en aquest disc he intentat dir, les melodies boniques ja les he fet, però faré melodies originals. Continua havent-hi melodies més boniques a cau d’orella com la cançó ‘Agua Con Sal’, però després amb temes com ‘Calma’ vaig buscar una melodia més rude amb una estètica diferent.

Green Valley tocarà al Kafe Antzokia a Bilbao

Quina diferència representa respecte treballs anteriors?

El que ha estat diferent sobretot ha estat que hem parat. Portem com set o vuit anys fent concerts sense parar. Ara, per obligació ho hem fet i això ens ha permès dedicar-nos només al disc i ens ha encantat perquè li hem donat més voltes a les cançons i crec que aquesta és la diferència. A més de l’entorn que ha afectat de manera positiva o negativa al fet que estiguéssim d’aquesta manera i així han sortit les cançons.

Com heu preparat el directe?

Aquesta vegada hem tingut temps per a canviar el show sencer i crear una cosa diferent. Hem ficat sons més canyers i arranjaments en cançons que portem tocant deu anys on hem aconseguit donar-li la volta per a tornar a il·lusionar-nos com amb ‘No te tengo’ que és la cançó que tothom espera, però per a nosaltres no és la cançó que més il·lusió ens feia tocar, encara que després quan veus a la gent et fa gaudir t’omples.

Hi ha alguna sala o festival que us faci especial il·lusió tocar?

Doncs Bilbao em fa molta il·lusió perquè tocarem en el Kafe Antzokia és una sala mítica en la qual jo anava amb divuit anys a veure concerts de reggae de tota la vida i mai hem tocat allà perquè és una sala que no permetia menors d’edat i nosaltres teníem molt públic de setze i disset llavors anàvem a una sala més petita que es diu Rock Star. Hem volgut arriscar-nos. Jo quan era petit anava i és una sala tipus Apolo amb un so brutal, a més, l’escenari no el separa una vorada gegant, sinó amb una escala on la gent està asseguda, és molt familiar. Després, per descomptat a Barcelona. Portem tocant els dimecres de Caníbal, però aquesta vegada hem volgut tocar un divendres perquè pugui venir la gent dels voltants. Ens fa molta il·lusió, tots realment després d’aquesta aturada sentim el nervi de tornar a començar, com al principi.

Fotos: Arxiu de l’artista / Text: Esther Bonjorn