Gigi Ros: “El projecte va sortir de la necessitat de fer focus”

Gigi Ros estableix el seu primer contacte dins de la música amb el seu elapé Contacte Establert (Música Global, 2022). Un elapé que neix de la necessitat de trobar un punt d’unió entre el teatre, la moda i la dansa, convertint-se així, en una artista multidisciplinària. 

Què havies fet anteriorment? 

Jo vaig estudiar arts escèniques a Barcelona. Venia del teatre. Sempre tenia la música present i tenia moltes ganes de fer un projecte personal que no fossin produccions externes. 

Què et va impulsar a començar el projecte?

La necessitat de focalitzar-me. Feia moltes coses: cantava, ballava i feia teatre. Necessitava focalitzar tota l’energia en un mateix lloc. Al final tot el que he anat fent significa una suma ara. Al principi, ho vivia tot com una contradicció perquè feia moltes coses però no m’especialitzava en res. Ara, m’adono que tota la riquesa del que he anat fent fa que el projecte pugui ser disciplinari i tingui molts aspectes en compte. Va sortir de la necessitat de ficar el focus en una cosa. Justament va ser per la pandèmia. Fa dos anys que va néixer la idea. 

Com tractes totes aquestes arts dins del teu projecte?

En la música, les produccions són el motor principal i a partir d’aquí totes les disciplines que se li puguin anar sumant ajuden a explicar aquella història. Aleshores, el teatre m’ajuda a l’hora de fer un videoclip a buscar una narrativa i dramatúrgia, que la història a nivell visual passi per diferents llocs. La dansa també m’ajuda a l’hora d’expressar molt més. Al final és sortir del pla terrenal i la música et connecta a un lloc molt concret. La moda també, a mi m’agrada molt col·laborar amb dissenyadores locals. El que busco és que hi hagi una sinergia de totes les disciplines possibles. És cert que hi ha una tendència ultracapitalista de consum ràpid de la música però quan hi ha aquests processos lents de compartir amb molta gent amb diferents disciplines per una mateixa peça, crec que traspassa i transcendeix cap a una altra cosa i m’agrada molt treballar des d’aquí. 

Qui t’ha influenciat?

M’agrada tenir referents teatrals, posades en escena i jocs que trenquin amb el teatre a la italiana amb el públic davant de l’escenari. Tot l’univers diàfan, on ja no hi ha quarta paret. Per aquest primer treball sí que tinc referents clars com James Blake a nivell de les produccions musical què fa. També, m’encanta Maria Arnal i la proposta que fa a nivell vocal. L’univers musical de cadascú és tota la música que ha anat escoltant durant tota la vida. Tens referències que són experiències o moments vitals que t’acompanyen i allò sempre ho tens allà encara que no ho tinguis identificat plenament conscient, forma part del teu univers. 

Gigi Ros va estrenar el seu primer EP durant l’abril d’aquest any

I què fa que una obra sigui original?

Per mi, el que fa que sigui original és que ha passat pel meu filtre de com jo ho interpreto.  Jo sento que tinc una dualitat entre parlar de coses més quotidianes o lletres que són molt relatables en els altres, on cadascú s’ho pot portar al seu terreny però fugint de la cançó d’autor només amb guitarra i veu. Per mi la clau és jugar i provar coses noves. 

Al tema ‘Tota l’Estona’ parles de la productivitat permanent com una contradicció.

Aquest tema parla de les dues versions de mi. Un dia on em maquillo i em sento súper diva, però també dubto, tinc inseguretats i estic cansada. És aquesta contradicció de viure en un món on se’ns exigeix complir,  satisfer i sentir-nos tota l’estona productives. Forma part de nosaltres tot el contrari. Hi ha un punt de fer veure que el “personatge” o la imatge que creem de nosaltres no és veritat.  Aquesta cançó és precisament un crit a estimar totes les versions d’una mateixa.

Intentes separar la Gigi artista de l’altra Gigi?

De moment no. Ha sigut un procés molt intens. És el primer aprenentatge en el qual estic tan immersa i focalitzada que és la meva prioritat. Intento trobar temps per cuidar-me i descansar que no sigui 24/7 això. Però, al final és el meu projecte i soc jo, llavors és difícil desenganxar-me, em costa moltíssim.  Quan vaig fer la presentació del disc, anava  vestida amb una roba que jo en el meu dia a dia no em poso. Aquestes coses sí que ajuden, no és disfressar-me, però sí per pensar: ara pujo a l’escenari. Sí que sento que em fan un clic i quan m’ho trec torno a ser jo. 

 

Com vas viure el primer contacte en directe amb el públic? 

Va ser molt heavy. És el que sempre havia vist en altres artistes. El que més em va xocar va ser veure gent que no coneixia que es sabia les cançons. És com veure de cop que el procés ha traspassat, s’ha compartit i s’ha convertit en una altra cosa. Em va costar molt recuperar-me. Els dies següents estava molt xocada. 

Quins plans de futur tens?

Jo estic molt satisfeta d’haver fet les coses de manera tan coherents. Ara,  s’ha de moure aquesta proposta. Potser m’agradaria fer alguna col·laboració a l’estiu i poder arribar a més gent.

Text: Esther Bonjorn / Fotos: Javier Dardo