Gaston Elgafe (Integral 5) de Franquin

En una revista musical podríem reobrir l’etern debat Beatles-Stones, en aquesta humil secció dedicada al còmic ho podríem traslladar a Astèrix-Tintin. De la mateixa manera que m’inclinaria pels Kinks en un sentit, triaria els còmics d’Spirou, en l’etapa que els va guiar Franquin, en l’altre. Franquin, un dels genis de la BD, també va crear, sembla que per fugir de les imposicions editorials en la col·lecció on va nèixer el Marsupilami, el personatge de Gaston Lagaffe, entrenyable personatge, somniador i gandul, geni i desastre a parts iguals. Segurament, la majoria hem coincidit alguna vegada en una feina amb algun company que ens ha fet preguntar-nos ‘què hi fa en aquesta oficina?’ I és que amb l’accidentada carrera d’en Gaston treballant a l’editrorial Dupuis, que publicava la revista Spirou, on apreixien les seves tires, i el seu constant sabotatge a la signatura d’importants contractes ens poden fer qüestionar com és que el nostre heroi continuava allà. Però això seria simplificar massa, és millor deixar-se portar per un dibuix deliciós i revisitar els 60’s-70’s del segle passat i admetre que en Gaston tan sols és un bon jan que no es deixa arrossegar per la bogeria que es respira en els despatxos que l’envolten.

Fa pocs mesos que Norma publicava el cinquè i darrer volum dels integrals del personatge, i queden reunides les més de 900 tires (fins la 913, inacabada i preciosa com la resta), amb un ànim completista qué s’agraeix molt. S’han acabat els problemes al visitar França quan arriba el moment de triar un àlbum d’en Gaston per emportar-se (allà hi ha múltiples edicions, per temes, formats,…); l’únic però, el primer volum amb el seu indicatiu 1/4 quan al final han estat cinc volums pot fer deixar anar alguna llagrimeta a més d’un col·leccionista amb el toc més pujat. Potser sí que hi ha un però més. No és res nou que costi trobar còmics en català, hi ha una pobra representació passejant per les llibreries i tant de bo arribèssim a acostar-nos a equilibrar la balança… per una vegada que el traductor la va encertar amb el seu Sergi Grapes, alguna llagrimeta més, a mi en aquest cas, s’hagués escapat.

Val la pena fer-se amb els cinc volums, aquest cinquè centrat en la guerra dels parquímetres i completar el material publicat per l’autor. Segurament el bloc central (volums 2-4) mostra el millor moment del personatge, personalment m’encanta veure’l compartir vinyetes amb en Fantasio, però la resta de personatges no desentonen en absolut i deixar-se atrapar per les tires d’en Gaston és un d’aquells petits plaers que la BD ens ha deixat per sempre.

Text: Ferran Baucells Pou