Ferran Palau. Parc Life

Ferran Palau medeix les seves paraules amb la mateixa cura minimalista amb què fila els seus discos. Totes dues coses: entrevistar-lo i escoltar un àlbum com Parc (Hidden Track, 2021) són experiències mesmeritzants i corprenedores.

Tinc la sensació que fa no res que vas publicar Kevin (Hidden Track, 2019)…

No sé. Ha passat un any i… poc. Procuro anar fent cançons constantment. Sí que és cert que, si tota la moguda de la Covid no hagués passat, segurament, hauria trigat una mica més. Però quan ens van tancar a tots, em va agafar aquesta cosa d’obsessionar-me amb què havia d’aprofitar el temps. Va ser aleshores que ens vam posar a gravar i vam avançar molt.

És un dels anomenats discs pandèmics.

Hi havia aquesta cosa que no podíem fer res. Una sensació de neguit que t’empenta a fer més del que normalment hauries fet. Ara faig balanç del 2020 i diria que és l’any més bèstia que he tingut.

Deus ser dels pocs que poden dir això.

No sona gaire bé, ho sé, però ha estat així, en tots els àmbits. Per a mi ha estat un any supercreatiu i molt actiu. En el meu cas, i afortunadament, no m’he aturat gens.

Venia pensant… Pot sonar gruixut, però t’has convertit en una figura de culte.

Com a mínim faltaria una mica de perspectiva, que passin uns quants anys.

Però ets una figura que genera consens: tothom t’admira i estima.

Aquest sí que va ser un fet que durant un temps em va preocupar. Pensava que segurament no estava arribant a tothom a qui podria arribar. Em preguntava com podia aconseguir arribar a molta gent, a un públic molt més ampli, a persones de totes les edats, sense haver de canviar la meva personalitat com a músic.

Sens que has aconseguit aquesta transversalitat que pretenies?

El que sé és que quan tens 20 anys i estàs començant, tot te la sua. Però quan les coses comencen a funcionar una mica, t’adones que comunicar-te amb la gent és la resposta a per qué fas el que fas. Quan la teva música influeix en la vida de les persones descobreixes que allò era el que estaves buscant.

Retrat del músic, compositor i productor Ferran Palau.

Però aquesta voluntat d’arribar condiciona la teva música?

Fa que la teva música canviï, sí. En el fons, més que cantar, el que estem fent (o el que faig) és comunicar-nos.

La gent et para pel carrer?

M’han parat al carrer, al súper… Coses que encara em sobten bastant. No estic gens habituat a això. Paral·lelament, a través d’Internet, he descobert que arribo molt més enllà de Catalunya. I que hi ha músics famosos que escolten la meva música i em deixen comentaris a les xarxes socials.

Volem saber qui!?

Ahir… No sé ni qui són, però son coneguts perquè tenen més de 600.000 seguidors a Instagram. O l’Aitana, que no sabia qui era, però va fer un story a Instagram sobre mi. Coses així.

Vaig entrevistar Sergio Dalma fa relativament poc i em va dir que era molt fan del Joan (El Petit de Cal Eril) i teu.

I jo sóc molt fan del Sergio Dalma.

¡?

Ho dic de tot cor. Soc fan del Sergio Dalma i de tot aquest moviment d’artistes de cançó melòdica i romàntica. Zuma, baixista d’Anímic, m’ha dit que aquest és el disc més Miguel Bosé que he fet.

Mai hauria fet aquesta comparació.

Deia que hi havia molts detalls que li recordaven a Miguel Bosé. I potser sí. Sóc fan de Julio Iglesias, també. Personatge que d’alguna manera m’influeixen.

Com?

Hi ha certa sensació en la seva música que voldria transmetre en la meva. Aparentment fan música lleugera, però si pares atenció hi ha unes construccions molt bèsties i unes lletres increïbles. També intento emmirallar-me en ells, perquè son artistes amb carreres molt llargues, i mantenir-se és el realment complicat. T’has de fixar en els mestres per aprendre alguna cosa.

… Estàvem amb que era un disc pandèmic.

No pel que fa a la temàtica, però si en el moment i el context. “Cel clar” va ser la meva cançó de la pandèmia. Vaig expressar-me a través d’ella. També vaig descobrir una cosa que em va agradar molt, i és que mola molt compondre una cançó i gravar-la i publicar-la al moment.

Tot és molt més instantani i fresc.

Aquest temps tan curt, escassament quinze dies entre que fas la cançó i arriba a la gent, provoca que et sentis totalment representat amb el que diu. I fa que la teva missió com a comunicador sigui molt més rellevant, ja que estàs en consonància amb el context social mundial. Allò és el que pots aportar a la societat. “Cel clar”, a més també va ser un reset.

Un tornar a començar?

D’alguna manera, sí. De sobte em vaig trobar fent dues cançons com les hauria fet un munt d’any enrere: veu i guitarra, res més. Vaig redescobrir que traient totes les capes: teclats, bateries, baixos… quedava l’essència intacta de les cançons. Això ha marcat la traçada de Parc. És un disc que té molt pocs elements.

Retrat del músic, compositor i productor Ferran Palau.

Certament és un disc fet amb el mínim, gairebé minimalista, que és la tendència que també està marcant Jordi Matas amb les seves produccions a tots els artistes d’aquesta escena que hem anomenat pop metafísic.

És una proposta sonora que hem estat explorant els darrers anys i aquest disc potser és el més radicalment paradigmàtic: no només hi ha poques capes sinó que les lletres son molt esquemàtiques. Hi ha poc de tot: pocs instruments, poca lletra, poc estèreo, pocs greus, pocs aguts… Parc és un disc amb què hem portat el mínim al màxim.

Exacte, perquè hi ha poc però alhora hi ha molt.

De cop, certs elements prenen més rellevància, perquè pots parar atenció a cada detall. Eliminar capes permet que la gent que escolta la cançó pari atenció a aquell element que realment vols que destaqui.

I així heu aconseguit el que crec que és el més difícil: crear un so totalment propi i definitori. Escoltes tres segons d’una cançó teva i ja saps que aquell és un tema de Ferran Palau.

És una feina que ens venim currant des de fa temps: aconseguir que la nostra música ocupi un espai que fins ara no ocupava ningú. Ara no només hi ha molta música sinó que podem accedir a ella molt fàcilment. Pots escoltar milions de discos amb només un clic. Això et duu a pensar que tot està fet i inventat però sí que hi ha matisos i detalls que pots crear i aportar per sonar diferent.

Et preocupa autoplagiar-te, que arribi un moment en què aquests matisos siguin reiteratius i ja no aportin res?

No. L’únic que em preocupa quan componc és si la cançó és bona. I a l’hora de produir-la, el mateix: intento gaudir del procés. I quan tinc un baix i una bateria que funcionen, que sonen bé, m’és igual si sonen semblant a alguna cosa que ja he fet. M’és igual. Ho gaudeixo i prou. Si m’agrada, ho gaudiré en directe. I si gaudeixo en directe, també s’ho passarà bé la gent que em ve a veure.

Ets molt obsessiu amb la teva música?

No sé si això és ser obsessiu o no, però la música és la meva vida. Suposo que sí, perquè estic tot el dia pensant en música. Dins del meu cap estic constantment pensant en cançons. És com una antena que va rebent constantment un senyal: 24 hores al dia, set dies a la setmana. Fins i tot dormint passen coses que acaben apareixent en els discos.

Quantes grans cançons s’han quedat dins del teu cap?

Un somni que tinc força sovint és que he fet una supercançó dormint però que quan em llevo ja no la recordo.

Això és un… metasomni.

Sí! Però em passa, somio que somio un tema brutal però que quan em desperto no el recordo. Em passa bastant.

Has fet alguna cançó que consideris que s’apropa a la perfecció, al teu ideal de composició sublim?

Això no només és una utopia, sinó que aquesta pulsió per fer la cançó perfecta és el que m’impulsa a seguir component. No ho he aconseguit encara però ho persegueixo. Per això encara tinc alguna cosa a dir. Per això crec que el millor està per venir. Potser no serà així, però jo m’ho penso i m’ho dic. I quan m’apropo la sensació és com la del nen la nit de Reis: felicitat absoluta. Fer una bona cançó m’allarga la vida.

Tu ja ets etern. La teva música ja és allà per sempre. Passarem però els teus discos perduraran.

Els que practiquem alguna mena d’art tenim aquesta sort: som recordats per unes creacions que ens sobrepassen i perduren. D’altra banda, però relacionat, sento que ja he fet discos que paguen la pena. Si a partir d’ara comencés a fer discos dolents no passaria res. Els meus discos bons ja son allà.

Retrat del músic, compositor i productor Ferran Palau.

Però seria una llàstima cloure una carrera que ha tingut moments molt brillants amb una munió de discos dolents.

Per què? He perdut cert respecte que em tenia per mi mateix i pel que faig. És important no ser tan transcendental i no prendre’s tan seriosament. Fer les coses, principalment, perquè t’agrada fer-les i gaudeixes fent-les.

Havent assolit el nivell que has assolit, no sents pressió per fer discos que estiguin al nivell del que s’espera de tu?

Abans sí, però ara ja no. Després de fer Santa Ferida (Halley Records, 2015), sí que vaig sentir pressió. Però vaig fer Blanc (Halley Records, 2018). I aleshores vaig tornar a sentir pressió. Però vaig fer Kevin… I ara ja no he sentit pressió. Ja ho tinc fet, puc fer el que em doni la gana. Feia anys que venia fent cançons, però a l’època de Santa Ferida i Blanc, tenia una autoexigència una mica absurda.

Mola molt anar traçant la línia cronològica entre els teus discos… de L’aigua del rierol (Amniòtic Records, 2012) fins aquest Parc. Si agafes els extrems, la distància és abismal, però si vas analitzant la teva carrera disc a disc, es veu i s’entén perfectament l’evolució que has anat seguint.

D’un disc a l’altre, sí, les diferències son més subtils. També son moments diferents. El 2012, el món anava a un altre ritme i jo també. Trigava molt més a terminar una cançó i a fer un disc. Ara tot va molt més de pressa i jo també. Trobo que els músics ens acabem alienant amb el ritme que porta el món.

Les teves lletres, com la teva música, també s’han anat sintetitzant. Al principi tenies una pulsió i necessitat poètica, ara dius molt amb poc.

És un altre moment. Novament, el món està en un altre punt i jo, amb el món, també. Les coses tornaran a canviar i jo tornaré a canviar. Arribarà un moment en què em cansaré d’això que faig i voldré provar coses noves. I això és el que ho fa tan divertit. Ara mateix diria, però, que més que lletres faig recipients. Son plantejaments buits perquè l’oient hi posi la seva vivència. M’encanta que les coses no tinguin sentit fins que algú altre no les vegi. L’art justament es converteix en art quan es consumeix.

Si un arbre cau al mig del bosc i no hi ha ningú a prop que escolti l’estrèpit, ¿fa soroll al caure?

Si jo fes una cançó i la guardés a casa, aquella cançó no existiria. El mateix amb la pintura: si un pintor fa un quadre però no el veu ningú, per a mi aquell quadre no només no existeix sinó que ni tan sols se’l pot considerar art.

Quan es converteix en art?

Quan el penges, algú el mira i el converteix en alguna cosa donant-li un significat. I el mateix amb la meva música i amb les meves lletres. Els protagonistes de les meves cançons no sóc jo sinó les persones que les escolten.

Això és el radicalment oposat a l’esnobisme de l’artista que diu que ell crea per ell mateix sense pensar en els seus seguidors.

Jo faig música per comunicar-me amb algú altre. Per què fer cançons per parlar-me amb mi mateix?

Qui és la primera persona que escolta les teves cançons?

La meva parella, la Louise, i el nostre fill, el Leo. Valoro moltíssim la seva opinió.

 

Les criatures tenen un do per desxifrar grans èxits.

I tenen l’oïda menys contaminada i menys prejudicis. Els agrada el que els agrada. No es deixen dur per allò que es pressuposa que els ha d’agradar. Per això sempre et diuen la veritat, el que senten. A més, els nens i nenes d’avui dia han trencat totalment amb les bombolles estilístiques. Abans tot eren compartiments estancs: heavy, punk, hip hop, pop, rock… Ara els nens se semblen més entre ells, tots vesteixen igual, però son molt més oberts.

L’última vegada que et vaig entrevistar, quan vas publicar Kevin, em parlaves de la possibilitat de cantar en castellà. Segueixes donant-li voltes?

És una opció que està allà, però suposo que encara no he trobat la manera. He fet algunes proves. De fet, alguna cançó de Parc la vaig fer abans en castellà que en català, però no va funcionar, no em trobava a mi mateix. El meu estil de cantar va molt lligat a l’idioma i en castellà hi havia alguna cosa que es perdia. Per fer un símil: anys enrere no trobava la manera d’incloure les meves influències i referents del hip hip a la meva música i crec que ara ja ho he aconseguit. Trobo que amb el castellà passarà el mateix. He de seguir investigant fins a trobar la manera de fer-ho, si és que mai la trobo.

I amb aquest canvi on t’agradaria arribar?

És una qüestió artística. Vaig començar a fer cançons amb 12 o 13 anys, la gran majoria en català. Després de tant de temps, trobes que hi ha moltes paraules que ja les has fet servir i aquesta reiteració et limita. Un canvi d’idioma t’aporta tota una nova sonoritat, igual que compondre amb un nou sintetitzador o un instrument completament aliè a tots els que havies usat abans. I si així arribo a més gent, guai, però no és la qüestió, perquè en català puc arribar on vulgui. Cantar en català no et limita, et limita no fer música de l’hòstia. De la mateixa manera, no penso a cantar en castellà per arribar a Amèrica Llatina o així, menys sent mandrós de mena com soc, que m’agrada tornar a casa a dormir després dels concerts. 

Text: Oriol Rodríguez / Fotos: Xavi Torres-Bacchetta

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *