FERRAN PALAU. MÀSTER DE L’UNIVERS

“Quan et poses creatiu se t’obliden els mals”

En permanent ratxa creativa. Així està Ferran Palau, qui ha aprofitat els dies de confinament per a publicar un doble single amb una cançó, “Cel clar” (Hidden Track, 2020), que reflecteix, sense sensibleries, l’estat d’ànim de gairebé tots els que anhelem temps menys tèrbols que els que tenim a sobre. A més, el de Collbató ja està treballant, pràcticament sense solució de continuïtat, en el que serà el seu pròxim álbum, el cinqué del seu trajecte en solitari. Parlem amb ell.

Tant Blanc (Halley Records, 2018) com Kevin (Hidden Track, 2019) es van publicar amb molt poc de temps entre tots dos. Formaven part de la mateixa tanda de gravacions?
No formen part de les mateixes sessions, perquè jo vaig començar a compondre Kevin quan Blanc ja estava a punt de sortir. Ja havia anat a fàbrica. A més, és un disc que el vam gravar d’una altra manera. En aquest sentit formen part de sessions diferents. Però sí que és veritat que hi ha un punt de nexe, suposo que pel poc temps entre l’un i l’altre. Estilísticament, jo diría que Kevin afila una mica més algunes idees que estaven a Blanc. És com anar depurant una idea, llimant més que afegint coses. Buscant aquest minimalisme i aquesta buidor. Ara mateix estic gravant un disc nou i la història va per aquí. No diré que és un disc continuista, però sí un disc d’ara mateix. Del Ferran Palau d’ara.

Quan dius que vas treballar en Kevin d’una forma diferent de la de Blanc, a què et refereixes, exactament?
Doncs, per exemple, les veus: les vam gravar en un estudi, cosa que no havíem fet fins ara, ja que les gravàvem a casa. Volíem que quedessin el màxim de bé possible. I després, una adquisició important va ser el teclat que vam utilitzar, i que l’estem utilitzant per gravar el nou disc: un Roland que és el mateix model que es va emprar per a gravar la banda sonora de Twin Peaks. Aquests serien els dos canvis principals. Ens hem mogut més i ens hem aproximat més a la idea prèvia que teníem al cap. Cada cop ens acostem més, encara que no hem arribat.

“He anat aprenent a comunicar-me millor amb la gent que m’escolta”

Creus que el teu procés de depuració d’estil, i es veu de manera molt clara a la lletra de “Kevin”, també es trasllada als textos. ¿Estàs trobant la forma d’expressar sentiments amb més naturalitat, sense embuts ni rubors?
Crec que he anat aprenent a comunicar-me millor amb la gent que m’escolta. Jo tinc una manera d’escriure que és molt acotada, molt tancada en mi mateix. Hi ha moltes paraules que no utilitzo. Són moltes més les que no utilitzo que les que sí. Tinc com una espècie de filtre amb les paraules. Sí que és veritat que en els últims dos discos he anat buscant paraules més senzilles, més simples. A Santa Ferida (Halley Records, 2015) hi havia un llenguatge més críptic, amb coses de parla antiga, inclús. Tot això ho he anat llimant una mica sense perdre la meva essència, que és aquesta cosa estranya que no saps ben bé de què parla. Una forma d’escriure molt random, molt inconnexa, empalmant frases que aparentment no tenen res a veure però que si les juntes et surt una tercera idea. Així va sortint la lletra, d’una manera una mica inconscient.

A voltes t’he sentit dir en entrevistes que et costa trobar distància respecte als teus discos, fins que no els escoltes i amb el temps aconsegueixes situar-los. Hi ha altres músics que prefereixen no escoltar massa els seus discos perquè després se turmenten notant algunes errades o aspectes millorables. A tu et passa?
A mi no, la veritat, perquè jo sempre estic pensant en el següent pas. No sóc de mirar enrere. Em serveix la perspectiva, però ara mateix no perdo temps pensat en què hauria d’haver fet a Kevin sinó aplicant-lo en un altre disc. Aquesta seria la idea. Pel que fa a valorar els meus discos, sí que ho començo a tenir més clar per la rebuda que ha tingut l’últim, que ha funcionat molt bé, amb números súper bons a les plataformes. Si jo estic content i a la gent li agrada, tot guai. Sí que és cert que quan escoltes un disc propi passats dos o tres anys, l’escoltes diferent. Tens un punt de vista diferent, perquè estàs en un altre moment vital i de colp te n’adones de coses, de com cantaves o de sons que ara no posaries. Però han de passar dos o tres anyets per a això.

En quina mesura la influència de Jordi Matas, el teu productor, ha estat important en els últims àlbums?
Molt important. Primer perquè ell és espectacular, no només com a productor sinó també com a músic. Té una capacitat de tocar instruments de tota mena, i d’adaptar-se a totes les situacions, brutal. I té una orella d’or. Jo sempre parlo d’ell com a un productor tridimensional, que sent la música com una gran esfera: veu a dalt, a baix, cap a l’esquerra o cap a la dreta. Jo sóc molt més limitat en la meua oïda. Són molts anys junts, fent coses junts. De fet, ell em va ensenyar a tocar la guitarra quan jo era petit, imagina’t. Sempre ha estat al meu costat, des que vaig començar la meva aventura en solitari. Gravant i tocant amb mi. Hi ha una complicitat que és impagable i que és molt difícil trobar. Encara que anés a buscar a un altre productor, mai arribaría a tindre la complicitat que tinc amb ell. Ens coneixem d’una manera molt profunda, compartim gustos, maneres de fer… no cal ni que parlem. Estic agraït de tenir-lo, em sento molt afortunat de tindre a algú amb tant de talent, tan a prop.

Hi ha cap cosa, cap descobriment, siga a nivell de composició o de producció, que vos haja petat el cap i haja permeat al vostre llenguatge els últims temps?
Tots els que estan implicats en la meva música, ja siga el meu cosí, Jordi Matas, com Joan Pons (El Petit de Cal Eril) o la meva parella, Louise Sansom, som gent que escoltem molta música constantment. I de molts gèneres diferents. El que passa és que no acostumo a decidir què es filtra d’allò que jo escolto i què no. És una cosa que acostuma a passar bastant sola. Influències d’ara mateix, que jo et pugui dir, potser serien més bandes sonores de pel·lícules que jo veia a la meva infància, sobretot de terror o de cinema slash, tipus Viernes 13 o Halloween, que tenien aquests sintes misteriosos. Això es cola bastant en la meva música. I és curiós, perquè les veia quan tenia 11 o 12 anys. Són coses que se’t queden a dins i arriba un moment que acaben sortint.

Vaig tindre l’ocasió de veure’t en directe per última volta el novembre passat al Primavera Weekender, a Benidorm, amb formació de quartet. Tinc la sensació que en directe tracteu de no accelerar les qualitats de la teua música sinó aprofundir, i fins i tot traure-li molt de partit a eixa parsimònia amb què discorren les cançons. Sembla que feu com un exercici de contenció.
Jo diria que ens surt de forma natural, no és forçat. És més, toquem més a poc a poc en directe que en els discos. També he trobat els músics adequats per poder fer això en directe. Tenim molt clar que la nostra virtut no és fer música festiva. Busquem el que se’ns dóna bé i ens sentim còmodes i on poder transmetre bé el nostre rotllo. Al final és música amb la qual també et pots moure, la pots ballar a un altre ritme. M’ho diuen molt: que és lenta però que al mateix temps és com entrar en un trance, i jo flipo perquè per a mi és el més normal: no trobo que sigui especialment tranquil·la. Però a la gent li resulta molt atmosfèrica.

Potser la clau estiga en el groove, independentment de la velocitat…
Si t’hi fixes, en les meues cançons estan molt presents el baix i la bateria, que és el que et dóna aquesta cosa salsera, allò del groove. Aquest slow que et va movent, que et va portant… I després, al darrere, ja hi ha les melodies i la part més atmosfèrica. Però una cosa no funciona sense l’altra.

“Sempre estic currant en música nova. He arribat a un punt
que ja no distingeixo si estic gravant un disc nou o no”

Em comentaves abans que ja estaves treballant en un disc nou, oi?
No sé quan sortirà. Jo sempre estic currant en música nova. He arribat a un punt que ja no distingeixo si estic gravant un disc nou o no, o què estic fent. Ara mateix hauria d’estar de gira, igual que vaig fer amb l’anterior disc. Tocar i gravar, tocar i gravar: tot forma part del que estic fent. Anem avançant, i quan tinguem per a un disc nou, el traurem.

I com estàs portant estos dies de confinament?
Per a mi no ha canviat gaire. La diferència és que no puc fer concerts i que tinc el fill a casa tot el dia. La resta de la meva vida continua bastant igual. Suposo que amb els mesos començarem a patir més econòmicament, però ja estem intentant fer coses per solucionar una mica la situació. Al principi sí que estava molt disgustat, perquè se’m va cancel·lar la gira i se’m presentava un any de concerts espectacular, el millor que hauria tingut mai. Això se’n va anar tot a la merda en un dia, i em va costar encaixar-lo.

Com ho vas superar?
De seguida em vaig posar a pensar en música i quan et poses creatiu se t’obliden els mals. Té aquesta cosa la música: a la que agafes la guitarra, surt la màgia i oblides el disgust de colp. Vaig fer “Cel clar”, el doble single que va sortir el 10 d’abril, i la resposta ha segut increïble.

No t’ho esperaves?
No m’ho esperava gens. No diré que estic content, perquè això és una desgràcia i hi ha molta gent que ho està passant fatal i l’economia es ressentirà a saco, però sempre cal que et reinventis, que investiguis noves maneres d’arribar al públic… A mi, de fet, m’ha arribat a beneficiar pel que fa a seguidors a Instagram o d’escoltes a Spotify. Per aquesta banda, estic content. Per la dels concerts, és un drama. Podrem tornar a tocar. A l’estiu es podran fer coses. Ja trobarem la manera.

En quin sentit allò que esteu gravant ara representa el moment actual?
Són cançons que em representen ara mateix. Jo sóc molt productiu, faig molta música, i he aconseguit escurçar el temps entre que componc una cançó, que és un reflex d’aquell moment, i la publico. Fa anys, amb Anímic trèiem un disc cada dos o tres anys. Quan sortia l’àlbum, a voltes les cançons ja tenien quatre o cinc anys. Passava molt de temps. Ara estic aconseguint que la música que toco en directe represente el meu jo del moment. Ho dic més en aquest sentit, no perquè sigui un disc que parli del confinament ni res d’això. No funciono així, mai escric del moment que m’envolta. Potser l’única excepció sigui “Cel clar”.

Text: Carlos Pérez de Ziriza.
Fotos: Ibai Acebedo

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *