Ferran Palau. Coses de família

Si mires a través de la joia que acaba de publicar Ferran Palau hi veuràs un calidoscopi de cares, les de la família Hidden Track, i unes cançons ben nues. La segona referència discogràfica del 2021, la dedica a aquells guies dels camins de l’amor.

Es pot dir que Joia (Hidden Track, 2021) és el teu disc més espontani?

Sí, ho crec. Vaig començar l’any publicant Parc i amb la idea d’anar tocant les cançons del disc amb la banda i fer les produccions de Hidden. No tenia massa més plans, a part d’això. Però, de cop, em va aparèixer la idea de fer cançons per una pel·lícula i aquest punt de vista em donava certa llibertat i distància amb el que venia fent fins ara. Em treia la pressió estètica, del so, de la producció. Notava que em sortien cançons, però no tenia ganes de repetir el que ja havia fet, ni de reinventar-me, no tinc temps de reinventar-me.

Quin és el teu propòsit com a creador?

Només vull comunicar-me amb el meu públic. Tinc la necessitat vital que escoltin les meves cançons ara mateix. Les de Joia anaven sortint i però amb la idea que no serien per a un disc.

Què et va fer canviar d’idea?

A l’estiu, parlant amb la Louise em va dir: “per què no posem tot això en un disc i deixes de pensar en com ho vols produir?”.

Una de les principals influències de Joia és la teva fascinació per les sectes.

Em fascina molt, i segur que a tu també t’ha passat pel cap en moments baixos de la vida, el fet de pensar, ‘ostres, que fàcil seria ara deixar-se portar per qualsevol merda, anar al Monestir de Montserrat o a qualsevol lloc on ja no hagi de prendre més decisions. Que em diguin a quina hora dino, sopo, em llevo i ja està, no haver de pensar més.’ Això seria increïble! Per altra banda, a tota aquesta gent que demonitza les sectes els hi diria que tots som d’alguna puta secta o altra. El Barça és una secta, la política és una secta, TV3 és una secta que t’hi cagues, tot són sectes. El Monestir de Montserrat? És una supersecta.

Ferran Palau amb la nouvinguda Maria Hein

Dins la secta de Hidden, tu et veus com un líder o com una peça de l’engranatge que es deixa fer?

Això m’ho va preguntar el Carles Pons quan fèiem el videoclip, el de la cançó ‘Joia’.

Què li vas respondre?

Li vaig dir que ni se li acudís pintar-me com un líder. Si hi ha un guru és ella, la Louise. Només l’has de mirar. Al vídeo també es percep. La fantasia que jo projecto sobre les sectes és la de deixar-te portar, de no haver de decidir. Els líders són personatges molt magnètics, que t’aixequen la camisa fàcilment. Jo sempre sóc un espectador. Fins i tot quan produeixo discos sóc superpassiu. Si està passant res màgic, li dono espai. Si en algun moment no estem còmodes, faig que passi de pressa i anem a una altra cosa. Així amb tot.

Escoltar la teva música pot ser com entrar en una secta: portes l’oient a un terreny sonor que el fa estar còmode. Com a creador hi ha la voluntat de manipular l’oient?

Faig això perquè sóc així, no podria ser d’una altra manera. D’això me n’he adonat a còpia que em diguin molt que el que faig és hipnòtic o immersiu. Jo no ho sabia fins que no m’ho han dit. No hi puc fer res. Jo també em canso de les meves cançons, però no sé fer una altra cosa. El que sí que intento controlar és com em perceben. Per exemple, no m’agrada gens l’etiqueta de cantautor, no m’agraden els cantautors, escolto de tot evidentment, però veure’m com un cantautor em fa molta mandra. Per això intento controlar com se’m percep i arribar de la manera que jo vull arribar a la gent.

Creus que la teva música és sensual o sexual? Hi ha la voluntat que ho sigui?

Jo en diria sensorial, és més d’evocar moments i imatges que et provoquen sensacions que, a vegades, poden ser sexuals o sensuals o simplement romàntiques. Em diuen que és música de preliminars i en sóc conscient, però no ho faig expressament. També m’he adonat que alguns grups que ens tenen com a referència, ho acaben exagerant el tema i ho converteixen en algo massa evident. Jo crec que la gràcia d’aquestes coses és no fer-les mai evidents, llavors és quan són més sexis.

Quan parlava de manipulació ho feia en el sentit que la teva música té un punt de droga.

No sé, és música. La música és música i la droga és droga. Però sí que et diré que les dues juntes són una puta passada.

Instantània de Ferran Palau

Amb la paternitat són compatibles?

Tot és compatible amb la paternitat. Aquesta moral cristiana d’aquí s’acaba. El meu jo d’abans és mentida. Els nens són més feliços si els pares són feliços i fan el que volen. Si projectes això als nens de cop veus com un crio amb 10 anys té personalitat, poder de decisió i opinió sobre les coses, perquè tu l’has empoderat durant tota la vida. Que algun dia potser en Leo m’ha vist borratxo? Sí, i què passa? No s’emborratxarà ell d’aquí a quatre dies? Clar.

Com a família, amb la Louise i en Leo, a vegades us qüestioneu l’exposició que us doneu?

Pel que fa a en Leo, ell sempre surt perquè vol ell. Em diu. “I jo no sortiré en aquest? “.

I tu contestes…?

“Vols sortir? Sí. Doncs surts”. És tan fàcil com això. Sí que és veritat que des dels principis amb Anímic hem mesclat la música i la família, sovint no puc distingir entre la meva feina, la meva família o els meus amics. És tot la mateixa cosa.

Precisament, amb Anímic vau viure en comuna una època, consideres aquell grup d’amics també una secta com la de Joia?

Són molt similars. És com si hi hagués alguna cosa d’Anímic en tot això d’ara, en el concepte, en les cançons. I m’agrada perquè és com girar el món i tornar al Born. És com si al final jo no hagués canviat gens. Com si fes el mateix de fa 15 anys.

En l’altre extrem, cada vegada són més els grups que volen sonar com vosaltres, els pares de la metafísica: El Petit de Cal Eril, tu…?

Això em genera sentiments diferents. D’una banda, em fa sentir orgullós de pertànyer a un grup de persones que ha creat una cosa que pot ser perdurable; o no, ja ho veurem. Ara tot passa molt de pressa i potser d’aquí a quatre dies ningú ja no se’n recorda. Però veure gent més jove que nosaltres que es fixa en el que fem i que ens té com a referència és increïble.

Ferran Palau amb la seva companya de vida, Louise Samson

Però…

Això mateix pot fer que ens sentim (en Jordi Matas, en Joan Pons i jo) com una caricatura de nosaltres mateixos. Considero que hem cremat el pop metafísic molt ràpid. En un moment han passat moltes coses: hem gravat molts discos, hem fet molts concerts, s’ha convertit en un fet del qual la gent parla o fa Ja no tenim el control d’això que hem creat. De sobte ens hem vist fora de casa nostra.

De fet, Joia, pel que fa al so, és un retorn als teus inicis en solitari amb L’aigua del rierol. Si el pop metafísica ha mort, Joia és un tornar enrere per reinventar-te de nou?

Quan vam començar a treballar en aquestes cançons ens vam plantejar diverses opcions de producció. El més natural hauria sigut seguir l’evolució que hem fet amb Blanc, Kevin i Parc, però sentia que això seria massa evident. Finalment, el que em va fer més il·lusió era reincidir en el so de ‘Cel clar’, que és la cançó en estat pur. Una no-estètica que em permet tornar a començar. Això no significa que ara vingui un canvia radical. No renunciem a tot el que hem après en els darrers anys, però com a persones creatives que som, tenim l’obligació d’intentar expandir-nos artísticament.

Rere aquest concepte de família que abraça Joia, també trobem el vostre segell: Hidden Track, així que no és estrany que moltes de les seves artistes: Anna Andreu, Maria Hein, Iris Deco, Carlota Flâneur… hi col·laborin.

A mesura que em sortien les cançons, amb la Louise ens vam adonar que havíem de vincular els temes nous amb les artistes del segell, perquè moltes d’aquestes cançons havien nascut a partir d’experiències amb aquestes artistes. És com si els músics tinguéssim un dipòsit de benzina que hem d’anar omplint amb tot allò que vivim amb les persones que anem coneixent.

Ferran Palau acompanyat d’Iris Deco, Louise Samson, Jordi Matas i Maria Hein

Podem entendre Joia com un disc col·lectiu més que no pas un disc de Ferran Palau en solitari. És un disc diferent. De fet, no sé si considerar-lo tan sols un disc.

Definitivament, és el meu àlbum que més depèn del context en què s’ha fet, del quan i amb qui. És una fotografia d’aquest moment tan bonic que estem vivint amb el segell, com jo individualment amb la meva trajectòria en solitari.

El 28 de gener presentaràs Joia al Palau de la Música envoltat de tota la família Hidden Track.

Em prenc aquest concert com un més. Odio les ocasions especials. Per això no faig mai concerts de presentació o de final de gira, perquè no vull que hi hagi concerts més especials que d’altres. 

Text: Marcel Pujols / Fotos: Clara Orozco