Extravagantes de Toni Castarnado

Tots sabem ja (o hauríem de saber) que la Viquipèdia ens explica les dades bàsiques de qualsevol artista de renom internacional en un sol clic. Tots hauríem de saber també que redactar una història més o menys lineal de la vida i miracles d’un músic o d’una banda emblemàtica del pop i el rock, siga mainstream o underground, siga de domini més que públic o de culte, i fer amb ella un llibre, té poc sentit hui en dia. Des que internet va capgirar les nostres vides, fer hagiografies de músics només s’entén per pur i dur fanzinerisme de nou encuny. Que també el tenim entre nosaltres. I no té res de dolent, clar que no. És perfectament lícit. El que passa és que, simplement, no aporta gens que siga periodísticament rellevant, tot i que es puga llegir amb interés.

El company Toni Castarnado, firma habitual de Ruta 66 o Mondosonoro, entre altres mitjans, també ho sap. I per això ha volgut aprofitar l’extra de temps lliure que li procurava la pandèmia i el confinament de 2020 per a escriure la seua personal i particular visió d’un grapat de músics forans units per un únic traç en comú: el seu caràcter poc convencional, la seua extravagància, que igual pot caracteritzar a Tom Waits com a Rickie Lee Jones, Cat Power, Chet Baker, Tom Petty o Joe Strummer. Sense importar si són més o menys populars per al públic. És a dir, un perfil creatiu singular, accentuat, com a divisa unificadora. Una òptica intel·ligent perquè, per a parlar d’artistes directament maleïts des del punt de vista comercial, ja teníem una altra novetat ben recent: Héroes malditos (Efe Eme, 2021), el llibre d’Eduardo Izquierdo.

Instantània de Tom Waits a un camp de blat

La gran virtut d’Extravagantes, amb il·lustracions d’Error Design!, és la forma en la qual Castarnado estira del fil de les connexions cinematogràfiques i de sèries de televisió amb l’obra dels músics representats. La seua escriptura lliure, com d’assaig guiat per la intuïció, la passió i també el gran coneixement que demostra sobre esta galeria de músics. La seua forma de traure-li punta al perfil creatiu de cadascú d’ells, i lligar-los amb la seua pròpia experiència, la seua forma de pair, encaixar i imbricar les seues cançons en la seua pròpia vida sense caure en la temptació del descarat egotrip. El plaer de divagar sobre alguns dels seus herois personals, sense guions ni rutes preconcebudes. Amb la naturalitat de qui no ha d’ajustar-se a cap cànon. Per contra, eixa espontaneïtat, tan de llibre fet a correcuita que té la seua frescor i es llegeix també amb la delectació dels bons gurmets musicals té alhora el seu vessant negatiu: ja siga per les presses del mateix Toni o per una tasca d’edició de l’editorial farcida de llacunes, moltes de les titlles ballen de lloc injustificadament i errònia, molts dels signes de puntuació són confusos i emergeix un laisme recurrent.És una llàstima, perquè el llibre, profitós, amb molta molla i ple de reflexions agudes, mereixia un acabat més curós. L’única nota discordant dins d’un assaig per a melòmans de pro.

Text: Carlos Pérez de Ziriza