Estrenem ‘Migradora Hivernal’, nou tema d’Eloi Sayrach

Amb només 22 anys, Eloi Vallvé, artísticament conegut com a Eloi Sayrach, ja ha fet la banda sonora del llargmetratge El que fa segur el camí i ha produït musicalment diversos projectes. Si amb això no tingués suficient, està a punt de treure el seu primer EP com a cantautor, Niu. Des de Música Dispersa presentem ‘Migradora Hivernal’, el segon single que formarà part d’aquest treballAquesta cançó, creada amb tecnologia Binaural, beu de molts sons, parla de la distància, d’una amistat i d’aprendre a volar.

 

Aquesta cançó forma part del teu EP que dedica cada cançó a una persona especial per tu. Qui és en aquest cas i perquè li has dedicat?

“Migradora Hivernal” és un missatge que li vaig fer arribar a una amiga que tot just estava començant un Erasmus a un país Nòrdic i se sentia lluny de casa i de les seves amistats. Guardo un record molt bonic de la primera vegada que li vaig ensenyar. La vam escoltar els dos a la vegada, amb els ulls tancats, a milers de kilòmetres de distància. A partir d’aquell moment, escoltar aquella cançó ens feia sentir molt propers.

A ella li vaig enviar una maqueta que no estava acabada, i la producció de la cançó va anar evolucionant. La cançó definitiva la vaig acabar un cop ella ja era a Barcelona de nou i amb la producció vaig intentar representar l’experiència que havia tingut ella amb l’Erasmus. La cançó passa d’un inici fred amb elements sonors que ens recorden a un avió enlairant-se, a un final on la migradora hivernal es troba en un espai agradable, on ja vola com els ocells. La meva amiga va acabar trobant el seu lloc en aquell país estranger i va acabar sent una experiència súper enriquidora.

Musicalment aquesta cançó beu de molts conceptes/idees, quines han estat les teves inspiracions principals?

Potser et diria que la motivació més forta per fer aquesta cançó seria la de fer una música pensada per sonar especialment amb la tecnologia binaural, ja des del primer moment de la producció. Fa uns anys es va posar molt de moda el concepte d’àudio 8D (que al cap i a la fi és el mateix que àudio binaural). El que té d’especial aquesta tecnologia tridimensional és que, a diferència de l’estèreo, podem generar l’efecte que el so ve de darrere l’oient i també de dalt i de baix, potenciant així una experiència de total immersió.

Des del moment que vaig descobrir l’àudio binaural, vaig veure que tenia unes possibilitats creatives molt potents i no entenia com estaven tan poc explorades. És com que en l’àmbit tècnic estàvem súper avançats amb aquesta tecnologia, però pel que fa a la música estava funcionant en molt pocs àmbits, com per exemple la música de videojocs. En un inici, tot el que coneixia de l’àudio binaural eren els concerts de Marala amb la Dummy Head (micro binaural) i hits musicals dels anys 80 que donaven voltes en pack al voltant de l’oient. Aquest segon cas, tot i ser impactant en l’àmbit sonor no li trobo cap valor artístic al darrere, són cançons que no estan pensades per sonar d’aquella manera. Em va sortir la següent pregunta: quines possibilitats pot tenir una música que des d’un inici estigui pensada per sonar en binaural?

Em vaig posar a investigar i vaig veure que molt poques persones havien creat música amb plugins binaurals amb la intenció de crear (i no recrear) espais sonors nous. Buscant i buscant, vaig descobrir un disc anomenat “The Late Great Bloomer“, de l’artista Sheron. Un disc binaural lligat d’inici a fi que, tot i ser enregistrat amb la Dummy Head (que és un concepte una mica diferent del meu), pretén crear espais sonors exòtics. Em va fascinar i inspirar molt. El que més em va sorprendre era com podia ser que aquell gran artista tingués només 11 oients mensuals a Spotify? Per altra banda, no puc negar que els mars d’instruments que crea Bon Iver m’han influenciat molt en com faig les meves produccions. M’encanta crear textures úniques amb la suma de capes i capes de diferents sons i instruments.

A part del Sheron, pel que fa a música binaural no tenia gaire referència. La idea d’aquesta cançó era fer un treball d’investigació sobre quines possibilitats em podia aportar l’àudio binaural a la meva música.

Aquesta cançó i l’altre de l’EP tenen punts en comú, però són cançons molt diferents. L’EP serà heterogeni? Sònicament, què relacionarà totes les cançons?

Les cançons de Niu tenen moltes coses en comú, però també en tenen de diferents. Penso que això és una de les gràcies dels discos, que són viatges que et fan passar per espais sonors diversos. Cada una té la seva màgia i transmet una sensació diferent. Al cap i a la fi, surten de vivències que no tenen res a veure. Sonorament potser és en el que es diferencien més, però amb el màstering del Ferran, penso que han acabat encaixant molt bé.

Text: Marc Ferrer / Fotos: Martí Rosell

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *