Estafats i traïts. Breu itinerari pel punk mallorquí

Potser hi ha diferents raons per les quals el punk és –o hauria de ser– important a Mallorca. Pentura és per la seva visió desmitificadora; la capacitat de capgirar la idea de paradís i mostrar la cara oculta de l’Illa de la Calma, si és que algun cop ho ha arribat a ser. O, potser, perquè algunes de les pàgines més interessants de la nostra història recent les han escrit les minories marginades –aquelles que no tenen por a res, ni res a perdre– en completa llibertat. Grata la superfície i, a sota, els trobaràs; petits grups de persones que entendrien que el punk no era una tendència ni una estètica, sinó una ètica a la qual aferrar-se en un territori perillosament turistitzat com són les Illes Balears i, més concretament, Mallorca. 
 
Eskoria

Eskoria

No se’ls pot negar el mèrit d’haver estat els primers: d’haver irromput en un panorama social en el qual, com ells mateixos reconeixerien, els van fer sentir com el darrer graó de la socie – tat. Assenyalats i rebutjats, sorgirien a la ciutat industrial d’Inca al voltant de 1983 sota el nom de Peligro Indefinido. La seva misèria era real: fills d’immigrants peninsulars, veurien com el futur –si és que existia, si és que se’ls permetia– se’ls escapava fermats a la llosa de feines precàries. Beurien d’UK Subs, Sex Pistols i altres clàssics del punk anglosaxó abans de compondre i enregistrar dues maquetes històriques entre el 1986 i 1987. El seu somni, però, es trencaria massa aviat: heroïna, presó i unes vides truncades per la mala sort donarien pas a incomptables llegendes negres sobre Eskoria. Tot i que van tardar a veure reconegut el seu llegat, a avui dia se’ls venera com el que van ser: la banda més salvatge i compromesa de la seva generació.

 

Cerebros exprimidos

Cerebros exprimidos

De forma paral·lela al sorgiment d’Eskoria, Palma veu sorgir el 1984 a una de les seves bandes més estimades. Bona part de la culpa la tingué el recentment desaparegut Jaume Triay, una autèntica enciclopèdia musical amb potes que aconseguiria crear una escena alternativa en una ciutat capbussada en la new-wave, el pop o el blues. Deixaren una forta empremta tant pels seus directes incendiaris com per l’estil gairebé únic de Juanmi Bosch a la guitarra o la llarga relació discogràfica amb Munster Records, amb els que publicaren quatre àlbums –cinc, si comptem la nova reedició del seu primer mini-LP– i incomptables singles, EP’s i splits. Fer les coses a la mallorquina implica, de vegades, anar a contracorrent. Per això, si la tendència natural de les bandes és començar amb cançons accelerades i, a cada disc, baixar gradualment el tempo, Cerebros Exprimidos optaren per una altra estratègia, passant d’un punk-rock d’influències garatge dels seus primers dies al hardcore despietat del pòstum Cerebrator (1997). Imprescindibles en qualsevol de les seves etapes o formacions.

 

Bad Taste

Bad Taste

Emparentats inicialment amb Cerebros Exprimidos mitjançant en Jaume Triay (bateria), arrancaren amb força gràcies a una maqueta –Back to 82 (1994)– que es convertiria en una de les primeres referències de BCore. L’entrada d’un nou bateria els faria deixar enrere la nostàlgia pel hardcore vuitanter i capbussar-se en la corrent de l’anarcopunk encetada per grups com Cruficix, Conflict o Post Regiment. Les seves lletres compromeses i una fèrria ètica DIY els portaren a ser una banda recurrent en el circuit de cases okupes de finals dels anys noranta; igualment, les seves dues gires per tot arreu d’Europa s’encarregaren de desmuntar –destrossar, més aviat– el mite de la insularitat i les seves limitacions, però també polvoritzar qualsevol tòpic vinculat a l’idea de Mallorca com a paradís turístic. El seu debut Nunca olvides la lucha (2000) immortalitza el seu millor moment: un perillós manual d’insurgència que mai passa de moda i que, encara ara, continua vigent.

Net Weigth

Net Weigth

No resultaria agosarat dir que foren la banda més completa de la seva generació; comptaven amb dos guitarres: Julián Clar i Juan Carlos Riutort, implacables, ferotges i perfectament compenetrats; un bateria: Isidro Morón, gairebé obsessionat amb la velocitat; un vocalista: Xisco Vargas, que, amb poques paraules, podia explicar moltes coses, fins i tot d’aquells sentiments que et costaria definir amb paraules. Sorgits a S’Arenal a finals dels anys noranta, depurarien el seu so –impregnat d’influències que remeten a l’escena de Nova York o alguns grans referents del fastcore– fins a arribar, possiblement, al punt més àlgid de la seva trajectòria: el que connecta dos treballs tan intensos com Viva hardcore! (2000) i Net Weight (2001). Establerts posteriorment a Barcelona, desenvoluparien una carrera intermitent, amb llargues aturades i –important– puntuals retorns gloriosos.

Oi! The Arrase

Oi! The Arrase

Sorgits a recer del llegendari Kasal Llibertari de Palma, Oi! The Arrase es convertiren en el primer i major referent de l’street-punk i oi! a les Illes Balears. Al principi no hi havia gaires pretensions: fer música honesta i compromesa que pogués canalitzar la seva ràbia, el seu sentiment de classe i el seu suport explícit a causes que consideraven justes. Tenien, a més, els mitjans per fer-la: una sòlida base rítmica, un guitarrista carismàtic i imaginatiu i, finalment, al capdavant, el català Víctor Bisonte, vocalista d’una presència escènica que, literalment, arribava a intimidar. El primer graó de la seva carrera fou Punks y skins (1997), una maqueta de culte que donaria pas a Anarkoi (1998), el seu històric debut; històric tant per la seva influència en l’oi! en castellà com per la quantitat d’himnes –perquè, amb el pas del temps, s’hi acabaren convertint– que concentra en el seu interior: “Tú eliges”, “Antisocial”, “Skinhead”, “Bootboys” o, fins i tot, el sonat manlleu de Twisted Sister a “Somos de Mallorca”. Després de la seva abrupta dissolució, els puntuals retorns als escenaris han permès mantenir viu el seu llegat.

Disease

Disease

Assenyalaren –o, més aviat, humiliaren– la classe política mallorquina amb una tornada hímnica que, a la llarga, ha esdevingut profètica: «Cañellas, Fageda, Matas i Munar: sabem on viviu, sabem on anar», cantaven a “Mallorca podrida”. Formats en plena efervescència del crust i el d-beat, Disease posaren banda sonora a uns temps convulsos: la ressaca post 11-S, els dies de la Guerra de l’Iraq i els excessos d’aquella illa panxacontenta, bolcada en el creixement turístic i en la despietada pressió sobre el medi ambient. Necessàriament, tota aquella ràbia acumulada havia de sortir d’alguna banda; i ho van fer amb tanta mala hòstia i sarcasme que no es sabia si quan cantaven allò de “Cremem es conservatori” o d’armar un “Tractor bomba” per fer un atemptat ho deien de conya o realment eren quatre bojos disposats a tot. Dissolts després d’una intensa gira que els va portar per mitja Europa, deixarien un únic LP –Fent des punk una amenaça per a la salut pública (2003)– que, transcorreguts divuit anys des de la seva publicació, resulta inquietantment actual.

Mostros

Mostros

A finals dels anys noranta, la situació social, política i econòmica es tensà de tal manera a l’Argentina que un bon grapat de joves decidiria partir a Europa, a l’aventura i sense saber ben bé què trobarien a l’altra banda de l’oceà. Precisament, Mallorca esdevindria el punt de trobada de nombrosos punks argentins. És el cas de Mostros, una banda originàriament creada al país sud-americà i que es redimensionaria en el seu nou amagatall mediterrani amb el fitxatge de Juanmi Bosch (ex-Cerebros Exprimidos). En uns moments en els quals l’escena estava altament masculinitzada, l’aparició d’una bèstia escènica com Macky –avui establerta a Barcelona, al capdavant d’Againsters– trasbalsà la calma dels escenaris illencs i contribuí a estimular progressivament la presència femenina. Més que un torrent de veu esgarrada, Macky fou el símbol d’un canvi de paradigma. El seu llegat són quatre àlbums i un grapat d’EP’s de punk-rock d’alt voltatge, que empelta Black Flag amb The Bellrays amb la major naturalitat del món.

Trance

Trance

Resultaria difícil no reparar en ells. Al capdavant, tot un veterà com Rafa Murillo, actiu a l’escena palmesana des de finals dels anys vuitanta; amb ell, una jove guitarrista nascuda a mitjans dels noranta com és Teresa Planas (també a Desenterradas) assistida pel seu germà Rafa (Cop de Fona, Orden Mundial) al baix. Finalment, a la bateria, l’inimitable Gato, ex-Fun People a la seva Argentina natal i posseïdor d’un currículum musical que provoca vertigen. D’aquesta mescla a moments explosiva en surt un punk-rock clàssic, fresc i sense gaires prejudicis que els emparenta com a descendents de la tribu Ramones, però també d’Attaque 77, The Undertones, The Damned o, fins i tot, Los Nikis. En una dècada han engreixat un repertori ple de cançons verinosament aferradisses que es troben escampades a singles, EPs i llargues durades com Maldición (2013) o Vivir mata (2017).

Cop de fona

Cop de fona

Just eren uns adolescents quan deixaren enrere Eskorbuto i Piperrak per capbussar-se en el món de Discharge, Shitlickers, Mob 47 o Nihilistics. D’alguna manera, s’obsessionaren amb Bad Taste i Disease, referents locals que els ensenyaren que, si t’ho proposes, pots botar quan vulguis la bassa d’aigua que separa Mallorca del continent i anar on et doni la gana. S’ho van prendre al peu de la lletra i, en poc temps, se n’anaren a recórrer Europa. Tres EP’s –Cop de fona (2010), Estafats i traïts (2009) i Instint de venjança (2010)– els avalarien com el que van ser: el grup capdavanter de la tercera generació del punk mallorquí. Establerts després a Barcelona, barataren la velocitat per les dissonàncies, el reverb i les atmosferes malsanes sota un nou nom: Orden Mundial. Giraren per mig món abans que la seva trajectòria ascendent es trunqués amb la mort del seu baixista, Martí Garau, el 2019. Encara eren massa joves per saber-ho, però ja havien fet història.

Usura

Usura

Pensa en una Mallorca postapocalíptica, arrasada per l’avarícia econòmica d’uns pocs; pensa en platges convertides en femers i boscos d’alzines reduïts a caramulls de cendra obscura. Potser la música d’Usura pugui ser comparable a la paorosa visió futura del paradís malbaratat. De les cendres dels extints Último Preso apareixeria la que, possiblement, sigui una de les bandes més representatives de l’actual circuit mallorquí: una màquina capoladora en directe –literalment imbatibles damunt d’un escenari– que compta amb un dels frontmans més carismàtics i coherents de l’illa. Després d’un EP debut –En verga– aparegut el 2013, augmentaren la intensitat i foscor del seu repertori amb dues veritables salvatjades com Legado (2015) i Duelo (2021).

Text: Tomeu Canyelles / Fotos: Arxiu Autor

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *