The Penguins: “Hem volgut trencar el tabú que suposa parlar públicament de l’absència”

Parlar amb The Penguins es traslladar-se a Jamaica, però també al país que va acollir molts d’aquests ciutadans, Regne Unit. Ells, són uns dels millors ambaixadors del ska-soul fet a casa nostra i en català`. Ara, ens acosten l’amor en totes les seves fascinants vessants a través d’un EP molt complet. En parlem.

Les 4 notes d’amor sonen molt alegres, però les lletres sonen evocadores, nostàlgiques i molt filosòfiques, per què aquesta “dicotomia”?

4 notes d’amor[t] és un petit recull d’apunts desordenats sobre aquelles preguntes universals (sense resposta) tan pròpies del gènere humà. Quatre cançons que narren com vivim l’Amor i la Mort. Quatre moments vitals marcats pel trobar a faltar l’escalf d’algú estimat. I és que la mort té una dimensió interrogadora sobre la mateixa vida, actua com a eix contrastant i ens marca el relat del nostre dia a dia en funció d’aquest moment final. L’amor, en canvi, ens dibuixa un camí vital on res més que el present té importància, on allò que ens omple el cos, el cor i l’ànima passa per davant de tot i on, fins i tot, se’ns cura la sensació d’intempèrie que ens genera el fet de saber-nos finits. The Penguins hem volgut trencar el tabú que suposa parlar públicament de l’absència. Cridem ben fort que tant en l’amor com en la mort, el més important és la cosa viscuda i no pas el que mai viurem. No hem volgut que les cançons caiguin en una espiral fatalista, sinó que sonin des de la serenor i la voluntat d’entendre els diferents processos de dol que puguem viure i del que parlen les cançons.

Com es fa i com es reivindica el soul britànic en català.

The Penguins procedim de la tradició Jamaicana. Vam néixer com una banda que venera els ritmes jamaicans de la dècada dels seixanta i inicis dels setanta del segle passat. Ska, rocksteady, i el reggae han estat els estils que han marcat les nostres composicions, i l’anglès la llengua amb què cantàvem. Però en el darrer disc HEROIS DE CARTRÓ (Buenritmo Records, 2018) es produeix un canvi reflex de les diferents preferències musicals dels membres de la banda. Deixem un peu a l’illa de Jamaica, l’altre el posem a Gran Bretanya, i comencem a incorporar referències pop de tall britànic, però també ritmes Northern Soul procedents dels EUA que tant van triomfar al Regne Unit. El canvi al català com a llengua per comunicar-nos en l’art és un pas natural en adonar-nos del fet que el nostre nivell d’anglès no és prou alt per a expressar amb naturalitat totes les nostres inquietuds. Potser amagàvem les nostres mancances com a lletristes en escriure en un altre idioma i vam decidir fer un pas endavant per trencar aquesta barrera.

The Penguins a dos nivells

Enceteu aquest darrer EP amb el que va ser l’himne de la darrera edició de la Volta a Catalunya. Com us va arribar aquest encàrrec?

A la tardor ens presentem al concurs I Cat Volta, organitzat conjuntament per l’emissora de ràdio Icatfm i per la Volta Ciclista a Catalunya. Per tal de poder participar-hi s’havia d’entregar una cançó inèdita, encara no publicada. Nosaltres estàvem acabant de tancar l’EP 4 notes d’amor[t] i teníem la cançó “Boires i Retrets” a la recambra que vam pensar que tant per ritme com per lletra era ideal per ser la banda sonora d’una cursa ciclista. És una cançó que parla de la dicotomia entre dolor i bellesa entre les nostres vides, igual que el ciclisme on les grans batalles estan marcades pel sofriment enmig de paisatges bucòlics.

M’expliqueu la raó d’aquesta connexió secreta entre soul i ciclisme?

Dins el grup hi ha diversos membres que practiquem el ciclisme (carretera i BTT) de forma habitual i alguns també som uns fanàtics de seguir el circuit professional. Sempre hi ha hagut una relació molt forta entre música i ciclisme. Proporcionalment, hi ha molt seguidor i practicant de les bicis en el món de la música comparat amb altres esports. Potser és aquesta similitud de la relació de simbiosi i d’amor-odi entre l’home i la màquina; l’instrument i el músic, per una banda, i el ciclista i la bici per l’altre. És cert que al llarg de la història hi ha hagut moltíssims grups que han volgut retre un homenatge musical al ciclisme, aquí a casa nostra tenim els Manel o el Miqui Puig, i en l’àmbit internacional, i en la línia soul-pop, als The Style Council amb el seu hit i videoclip ciclista “My ever changing moods”.

La nota de premsa diu “que enteneu l’art com un element indispensable per buscar la veritat i embellir les nostres vides, les 4 cançons de l’EP van envoltades per un univers que sosté el discurs del grup” Quin és aquest discurs que sosté el grup?

Hem volgut que aquest discurs de reivindicació de trencar el tabú de parlar de l’absència, es vegi reflectit no només en les cançons sinó en tots aquells elements que acompanyen i embolcallen el disc. Amb l’únic format físic de la clàssica edició en vinil 7”, qui en faci la compra a través del web de la discogràfica de Buenritmo rebrà també un fulletó interior amb totes les lletres i també, escrit a mà pels membres de la banda, algun dels diversos fragments de poemes i texts que han inspirat el grup. Per altra banda, la portada de l’EP l’encapçala una il·lustració d’Agustín Comotto inspirada en l’anomenada ‘tomba del nedador’, una tomba grega del s. V aC. En aquesta ocasió el salt no es dirigeix al mar sinó al buit, al no-res. I ho fa des del cor, aquest complex edifici on hi construïm la nostra existència en base de múltiples interaccions entre iguals. És buscant aquest escenari que les fotos de la formació s’han fet en edificis del recent difunt Ricard Bofill, a tall d’homenatge a la seva arquitectura que recorda i simbolitza perfectament aquest eixam humà. Entenem l’art com un element per ordenar, racionalitzar i entendre els nostres sentiments, a la vegada que ens permet dotar d’èpica i bellesa les nostres vides, fins i tot en els moments de més absoluta desesperació.

Sou un grup amb molts membres. Més que un grup, gairebé sou una orquestra (si us agrada el concepte), com poseu d’acord tot el Torrent d’idees que s’hi crea?

Les idees sempre parteixen de petits nuclis de treball de màxim 3-4 persones que proposen a la resta una lletra, una melodia. A partir d’aquí el col·lectiu l’entoma, la transforma i la fa seva. Sempre és necessària aquesta idea primària que neix d’una inquietud individual, però que la resta de la banda s’acaba fent seva i portant-la a una altra dimensió. Pel que fa a la gestió i logística hi ha un petit grup que s’encarrega de la coordinació i direcció del dia a dia, no obstant això les grans decisions i el rumb del projecte es decideix de forma democràtica (1 persona 1 vot).

Instantània de The Penguins

Heu triat “El gran salt” com la cançó triada per acompanyar-se de vídeo. Com d’important són els videoclips per vosaltres? I com vau arribar al Konvent 0?

En aquest darrer treball, hem volgut entendre el videoclip com un element més artístic que acompanya l’EP i el projecte. Amb la curiositat d’experimentar com les altres arts (no musicals) expressen un mateix sentiment o inquietud, hem buscat la simbiosi amb la dansa per presentar aquest homenatge “per tots aquells que ja no hi són”. Per fer el videoclip hem format un equip de treball dirigit per YonIriarte, Lídia Rius i Sílvia Prats, amb els que havíem coincidit en diferents entitats i moviments del poble. Amb ells hem recorregut riu amunt fins a arribar al Konvent Zero, un projecte de centre d’arts multidisciplinari situat en l’antiga colònia de Cal Rosal al Berguedà. Enmig d’espais i racons amb més d’un segle d’història d’indústria tèxtil, la ballarina i coreògrafa Elisabet Romagosa interactua amb l’entorn per regalar-nos una dansa carregada de dolor però al mateix temps alliberadora.

L’últim Salt fa una evocació claríssima als Madness…són el vostre grup de referència? Quines referències musicals han embolcallat les vostres creacions musicals?

Els Madness són un clar referent per com han estat capaços de conjugar, amb moltíssima elegància i naturalitat, la música jamaicana amb la música pop i soul. A la vegada es tracta d’un grup amb un fi sentit de l’humor que amaga lletres, amb un toc costumistes, boníssimes. Així i tot, també podem mencionar altres grups, alguns molt diferents entre si, que hem escoltat molt últimament i que creiem que d’alguna manera o altre ens han influenciat en la línia que hem agafat els darrers anys com són els Buster Shuffle, Arctic Monkeys, clàssics del britpop com Verve o Oasis. També hi ha molta gent que ens ha mencionat a The Lightning Seeds, Boo Radleys o The Style Council com a bandes a les quals els traslladen les nostres cançons.

Sense oblidar Jamaica i els seus sons…

No, perquè aviat traurem un EP titulat Jamaican Sessions. Aquest treball consisteix en quatre versions de clàssics jamaicans, gravades en directe a l’estudi tots els músics a la vegada tal com es feia a les sessions de Studio One.

Com està la vostra línia familiar (Reggae per Xics)? alguna novetat propera?

Continuem combinant amb naturalitat els dos projectes (Reggae Per Xics i The Penguins). Ara mateix amb RPX ens trobem en el segon any de la gira de presentació del darrer LP Quadern de Bitàcola (Buenritmo Records, 2021) i per aquest estiu comencem a incorporar alguns clàssics populars que dels primers discs de RPX que feia molts anys que no tocàvem.

Text: Laura Vicienne/ Fotos: Carlos Porcel