Spxxn P: “Tot està agafant una altre direcció”

Demà el mon s’acaba podria ser una de les frases més repetides per les noves, i desencantades, generacions que veuen el xàfec que ens caure si no fem res al respecte. També és el disc del nou treball de Spxxn P que gira al voltant de les experiències viscudes, de canvis personals i de molts altres temes trascendentals, tot barrejat amb beat agressius traperus però amb essència punk.

Tan xunga està la cosa, Pere?

Tot està anant a millor.

Què és el primer que et dius cada matí quan et lleves?

Tot està agafant una altre direcció.

El disc el vau començar a donar vida en ple confinament, oi?

Si, crec que el primer tema que vam fer va ser “Mermelada”. Arrel d’un beat que havia fet ell i sobre el que de seguida em va sortir escriure. Aquí vaig començar a voler investigar més sobre un so que se sortís del trap o el rap més estandard.

Com ha estat la dinàmica de treball entre l’Scotty i tu?

Al confinament vam currar en alguns temes a distancia. Però la resta ho hem fet tot junts al estudi. A vegades ell tenia un beat i a vegades el creàvem de 0 a partir d’una idea que teniem. Hi ha un parell, “Tot s’està trencant” i “Síndrome d’Estocolm”, que els vam crar a partir d’una lletra que jo tenia gravada a casa. És a dir, que ell va construir el beat sobre la melodia de la veu que jo havia gravat sense cap beat.

Aquest esperit pandèmic ha impregnat la personalitat del disc, oi? És aquest el concepte?

Crec que més que un concepte planificat, és una cosa que ha sortit sola. Arrel de la muntanya russa de vivències i sentiments que ha provocat tot aquest context pandèmic. On crec que molta gent em tingut una mica aquesta sensació de que “demà el món s’acaba”.

Justament, apuntes que Demà el món s’acaba és justament el teu primer disc perquè té un concepte, a diferència d’Oblidar, que tot i tenir 8 temes el consideres un EP.

Sobretot perquè Demà el món s’acaba està produït per el mateix productor (exepte “Fuck bro” on el Scotty ha participat en les guitarres i mescla) i això fa que musicalment tingui més coherència. A diferencia de Oblidar.

Spxxn P ha estrenat el seu nou disc, Demà el mon s’acaba, a principis d’enguany

La música t’ha ajudat a superar aquesta etapa?

Més que superar-la, perquè tampoc considero que hagi sigut tan dramàtica, a reflexionar-la i entendre-la.

Si la música es terapéutica per a tu, creus que les teves cançons també poden ajudar als altres?

M’ha escrit gent felicitant-me o agraïntme que hagués fet aquest disc perquè se sentien així. La veritat que flipo quan passa això. No se si els ha ajudat, però quan escoltes una cançó que parla d’alguna cosa que et passa a tu, almenys durant una estona et sents menys sol.

Si fas música per a tu, perquè vas donar el pas d’exposar-la als altres?

Ve lligat a l’anterior pregunta. Quan te n’adones que la gent connecta amb el que escrius i cantes és una sensació preciosa. Primer va passar amb col·legues propers, que eren els únics a qui els ensenyava el que feia, i després amb gent desconeguda.

És complicat, difícil, despullar-te davant dels altres? Descobrir-te als demés?

Al principi poder li donava més voltes a això. Ara la veritat és que “me la pela” bastant. Una cosa és la música i l’altre sóc jo. Evidentment estan lligats, però per escoltar cançons meves no vol dir que em coneguis.

Què és el millor, el més bonic, que t’han dit mai de la teva música?

Suposo que el que he explicat abans. Concretament recordo una noia que em va escriure per instagram per agrair que hagués posat paraules a com se sentia. Això va ser bastant top.

Curiosament, Oblidar era musicalment més obscur. Demà el món s’acaba, tot i el concepte, musicalment és més ‘lluminós’.

Sí, per sort poc a poc anem deixant enrere les èpoques fosques.

Tot i que ubicat a l’urbana i el rap i el trap, el disc té molt de rock i punk.

Tant l’Scotty com jo hem escoltat sempre bastant rock i punk americà. Diuen que sempre acabes fent la música que escoltaves d’adolescent.

 

Quines son les teves bandes favorites del punk i rock?

Red Hot i Nirvana és música que segueixo escoltant molt avui en dia. Al seu moment vaig tenir la època Green Day, Offspring, etc. Però escolto molta música diferent, i hi ha mil grups nous que em flipen i que fusionen rock, punk etc amb coses noves. Per exemple POORSTACY

Perquè, què has estat escoltat últimament? Què és l’últim que t’ha fet esclatar el cap?

Un grup d’aquí que es diu LA ÉLITE i fan com synth punk. Increible. Però no puc deixar de nombrar l’últim disc de Kendrick Lamar, que em sembla una obra mestre.

I quin va ser el teu primer crush musical? A qui et volies semblar quan eres petit?

Eminem.

Pel disc desfilen diversos col·legues fent col·labos. Com han sorgit?

Ha sortit de forma molt natural perquè ens hem anat veient per fer música i em anat col·laborant en temes de uns i altres.

Quines col·labos et queden per fer? I de productors, amb qui t’agradaria currar en temes nous?

Cada cop hi ha més penya que em mola dins l’escena catalana i segur que surten col·labos noves. I tinc algunes coses que estic movent amb productors nous, com per exemple amb el Jan Aygua. Però la idea és seguir currant amb l’Scotty en coses noves.

Quina és la millor barra que has escrit mai?

Li dic que sóc feliç des de que penso en el suïcidi.

Quin cançó t’agradaria escoltar abans que el món s’acabés?

“Mad World”.

Va, un tip per la gent, quins són els teus gairtos de shushi i kebab, favorits

Hi ha un que es diu Dakidaya que la veritat es que mai falla. I el millor Kebab sempre és el del teu barri, on entres i ja et coneixen.

El teu disc internacional favorit de tots els temps?

És impossible triar un, però “The Marshal Mathers LP” està entre ells.

El teu disc espanyol de tots els temps

“Agila” d’Extremoduro està entre ells

El teu disc català de tots els temps?

“Ho sento molt” d’Albert Plà està entre ells.

Text: Oriol Rodríguez / Fotos: Arxiu de l’Artista