La història interminable – El Petit de Cal Eril

Diu Joan Pons, o cosa que és el mateix, l’ànim i esperit de El Petit de Cal Eril, que no fa música des del conscient. Potser per això fa anys que se la qualifica de metafísica. No. Diu que la decisió de fer-la sí, però on la busca, no. “Intento imaginar-la en un buit en què no hi ha temps ni espai. És des d’allà on componc. Encara més en aquests últims discs, que escric molt ràpidament, en tres o quatre dies. Imagino la música en un buit en què no hi ha temps ni espai”.

Aquest últim, N.S.C.A.L.H (acrònim de No Sabràs Com Acabarà la Història) el va escriure per Cap d’Any de 2020: el 30 i 31 de desembre i l’1 de gener. “Ho anava posposant i ja no podia esperar més. Havíem de començar a gravar el 17 de gener. La data s’apropava i encara no tenia les cançons”. Assegura que no és un sistema que li agradi. Però és el que és. “No tinc el costum d’escriure cançons si no tinc una gravació imminent. És així. No és mandra. És desorganització del temps. Em costa molt començar una cançó i deixar-la a mitges. Aquest mètode a mi no em funciona. Els quatre últims discos, des de La força, els he fet així. Discos que faig d’una tongada. A vegades són més dies, a vegades menys. Però sempre he marxat a algun lloc o m’he aïllat en un espai per construir les cançons”.

Aquests dies en què s’aïlla del món els descriu sessions maratonianes de 24 hores. “Menjo, sopo, dormo… però estic jo sol creant. Sense Internet ni cap altra distracció. Perdo una mica el món de vista. És un moment molt preciós. Un regal per a mi. També pot ser dur, però, perquè a vegades no et surten cançons. Hi ha canvis d’humor o d’estats mentals molt forts. Ara, quan tot passa, recordo aquests processos com la creació d’espais molt íntims amb mi mateix. És com un procés de neteja. Mimetitzo molt les cançons amb l’espai en què les vaig fer. A vegades passo per un lloc i recordo que allà és on vaig crear aquest o aquell disc”. N.S.C.A.L.H va néixer a casa seva, a Igualada. Aquesta vegada Joan Pons va adaptar una habitació que té als baixos i s’hi va estar els tres dies. D’aquelles jornades van sorgir 16 cançons. En va acabar triant nou. De les que li van sobrar diu que una estava mig bé. “Les altres sis no devien valdre gaire la pena. Es van quedar per allà, perdudes al meu ordinador”.

UNA QÜESTIO DE TEMPS

Retrat del músic, compositor i productor El Petit de Cal Eril.

Compondre el disc en tres dies també ajuda a concretar i crear una obra amb identitat pròpia, amb un concepte “Detecto aquesta concreció, i que hi ha elements que van saltant d’una cançó a un altre. Quan faig un disc sento que hi ha petites partícules escampades i que hi ha un imant que les agrupa. En el cas de N.S.C.A.L.H és el temps. Però no ho vaig detectar fins que vaig haver d’escriure totes les lletres per dissenyar la maqueta de l’artwork del disc”. Va ser just aleshores, molt al final del procés, que Joan Pons es va adonar que es repetien conceptes com el temps, la història, el rellotge… “El concepte és una mena de teorema sobre el pas del temps entés no com un sistema matemàtic sinó flexible”. Però també hi ha parts inflexibles en el concepte del temps, com fer-nos grans. “Ara faré 40 anys, potser sí que és això. Hi ha gent que em diu que potser és pel moment aquest històric que hem viscut amb la pandèmia. És una idea, però, que molt o poc ja apareix en discos anteriors, passa que aquesta vegada és l’eix gravitatori. Són cançons, això sí, atemporals, perquè no tenen cap vincle amb el moment en què han estat escrites”.

Una concreció que també es detecta en les mateixes cançons: nou temes de psicodèlia metafísica comprimida que difícilment superen els dos minuts. Un disc que passa extraordinàriament ràpidament. “Vam intentar allargar alguna cançó, però no funcionava. Finalment vam decidir fer de la brevetat una virtut: cançons concretes en què ens hem desfet de la palla i ens hem quedat amb el gra”. Un disc que és ell, El Petit de Cal Eril, però diferent, més sintetitzat i menys orgànic. Una evolució en el seu so que pren sentit absolut quan escoltes els seus discos un rere l’altre, del primer a l’últim.“Tinc la sensació que no m’he saltat cap pas. Ens preocupa fer discos que ens agradin i agradin, però això no impedeix fer-los com volem fer-los”.

LA VIDA DE LES PARAULES

Retrat del músic, compositor i productor El Petit de Cal Eril.

A Joan Pons també l’obsessionen les paraules. Introduir nous mots i termes en les seves rimes. “En això coincidim molt amb en Ferran Palau i ens ho detectem i diem”. I potser per això en aquest disc ha fet un tema en castellà, ‘Las cosas que creo’, i un altre en italià ‘Non tornerai’. “En part sí. La primera cançó que vaig fer per al disc va ser ‘Las cosas que creo’, i em va sorprendre que em sortís d’una manera tan fàcil i natural. Però vaig tenir els meus dubtes. No acabava de saber què significava haver escrit un tema en castellà i si havia d’estar en el disc”. Joan Pons explica que cantant en un altre idioma, lògicament et sents d’una altra manera. Diu que es reconeix cantant en castellà, però se sent com si estigués tocant un altre instrument. “I això és molt guai. Tinc més de 100 cançons en català, cantar en castellà m’ha obert noves portes creatives. I el mateix amb el tema en italià. Vaig pensar publicar un single a part del disc amb aquestes dues cançons, però estaven molt unides amb el concepte de l’àlbum”. Joan Pons parla castellà, però no parla l’italià, però que “tenia aquesta frase del ‘Non tornerai’ que se m’anava repetint i vaig escriure la resta de la lletra ajudat d’un diccionari. He escoltat molta música en italià i això m’ha ajudat, però el que no sabia ho buscava al diccionari”.

REFERENTS I REFERÈNCIES

Retrat del músic, compositor i productor El Petit de Cal Eril.

Fan dels cantautors italians, en una nova casualitat d’aquestes que han marcat la creació de N.S.C.A.L.H., va publicar la cançó l’endemà que morís Franco Battiato, un dels seus grans referents, ja no només en l’aspecte musical sinó com artista. “Hi ha uns quants personatges que sempre m’han interessat. Joan Miquel Oliver i Antònia Font em van influenciar moltíssim. No ens semblem gens, però en els seus discos intuïa una voluntat per innovar i fer les coses des d’un angle diferent. Una pulsió per crear un univers propi. I amb ells, Pau Riba, Jaume Sisa, Bonnie Prince Billy, Albert Pla… Ara m’encanten els King Gizzard & the Lizard Wizard. Em fascina el fanatisme amb què viuen la música”. I per sobre de tots ells, Ferran Palau, més que un referent, una ànima bessona. De fet, més enllà de la seva carrera amb El Petit de Cal Eril, és el bateria del Ferran Palau. “És això que en diuen metafísica. I sí, som en Ferran i la resta de membres de les nostres bandes, però el col·lectiu el conforma molta més gent”.

Quan gravareu un disc junts, amb en Ferran?

Qui sap. Tots dos som molt impulsius i inconscients. Segur que algun dia ens ajuntem i fem alguna cosa. Però si passa no ho farem pensant a treure’n un rèdit, serà pel plaer de fer-ho.

Amb qui sí han gravat tots dos ha estat amb Alizzz, el productor i compositor català i mà dreta de C.Tangana. “Estava súper al cas del qual fem, de la nostra música i la nostra moguda. Em va contactar i li vaig proposar quedar un dia i que també vinguessin en Ferran i en Jordi Matas (guitarrista del Petit de Cal Eril i de Ferran Palau i un dels productors més sol·licitats de l’escena musical catalana actual). En aquells dies que vam treballar plegats, vam fer una cançó amb Alizzz en què cantem Ferran Palau i jo, però encara és inèdita”

Text: Oriol Rodríguez / Fotos Xavi Torres-Bacchetta